30 de maig de 2006

41 x 1,78

Necessite unes sabates i hui n’he vistes unes que m’han agradat molt a l’aparador d’una sabateria.

Ainalma - Hola, bona vesprada. Em pot traure un 40-41 d’aquest model que té ací?
Dependenta - Un moment. (Temps d’espera). Ui, no tenim un número tan alt.
Ainalma - I d’aquest altre model?
Dependenta - No, tampoc no en tenim...

I això és la història de la meua vida amb les sabates. Espere trobar-ne algunes prompte. Però s’ha d’entendre: sóc molt alta i com a conseqüència tinc també un peu gran.

Quan per fi trobe calçat del meu número comença la segona batalla: no poden tenir taló. Que per què? Doncs pel motiu que ja he dit: sóc molt alta, massa alta per al meu gust, 1,78 cm per a ser exactes, i això no m’agrada gens. També tinc una explicació per a això: sempre he sigut la més alta de la classe, la “girafa”, la més alta del grup d'amics, he patit la incomoditat als autobusos quan he fet algun viatge, la dels seient de darrere dels cotxes quan no he tingut l’oportunitat de seure davant, he hagut de portar durant molts anys els pantalons una mica curts, fins que van decidir fer-los una mica més llargs... I un etcètera que no acabaria. Em fa gràcia quan sent això de: “doncs a mi m’agradaria ser una mica més alta...” Doncs vine, bonica, que jo et done els centímetres que em sobren! A vosaltres també us ha passat alguna vegada alguna cosa semblant? Ja sé que “mal de muchos, consuelo de tontos”, però mira...

26 de maig de 2006

Cansament

Ahir vaig intuir que importe ben poc a la majoria dels meus companys de feina. Hui ho he confirmat. Com ja us vaig comentar en un altre post, a casa estàvem esperant que cridaren la mare per fer-se unes proves mèdiques, i l’altre dia la van cridar. Ahir vam anar al metge, de manera que no vaig anar a l’escola al matí per poder acompanyar-la i dur-la a l’hospital. Que no hi anés no molestà cap mestre, no tenia classe fins a la vesprada, i tampoc no es van molestar a preguntar on era, absència estranya tenint en compte que era el primer dia que faltava al col·le en tot el que anava de curs. Van adonar-se’n cap a les 12:30, quan dos de les meues companyes van caure que no m’havien vist en tot el dia i que a la vesprada tenia classe amb els seus alumnes. Van preguntar a la professora d’anglés si sabia on era (amb aquesta xica em duc molt bé, de fet, vam anar juntes a Madrid a veure el musical de Mecano), i els va dir que havia anat al metge, sense especificar que era per acompanyar la mare. Preguntar si em passava res era massa per a elles, per tant es van preocupar només de si tornaria a la vesprada, perquè, si no, haurien de quedar-se elles amb els seus alumnes (els especialistes som substituïts pels tutors)! Quan em van veure a les 15h. van respirar tranquil·les...

Hui torne al metge amb la mare, però aquest matí sí que m’han de substituir. I, quina llàstima, perquè una de les classes que perdré és de primer, la mateixa classe que ahir a la vesprada vaig arribar a temps de fer. Mira que n’és, d’estrany, haver d’anar dos dies seguits al metge, alguna cosa estranya deu haver-hi... Doncs tampoc no han preguntat si passava res! Ací, l’única cosa que importa a aquesta gent és poder estar asseguda al sofà durant les seues hores lliures... Què voleu que us diga? Per un dia, que es foten! Perquè ací, la que escriu, s’ha passat mig curs substituint quan algú no ha vingut, i moltes vegades ha sigut per morro o perquè se n’anaven... de viatge! Sí, un bon motiu... Ja estic farta de tragar, estic cansada de ser bona! Crec que arriben temps de canvis.

21 de maig de 2006

De comunió

Hui he anat de comunió (contra la meua voluntat). No m'agrada aquesta mena d'actes on he d'anar per compromís (perquè els meus pares m'obliguen, qui conduiria si jo no hi anara?), on he de escoltar mil vegades això de: Ay! Esta es tu hija? Madre mía que grande que está! I tantes coses com aquesta que se solen dir en aquests casos...
Després està el tema de la meua família. Som dotze cosins, dels quals jo sóc la més petita, amb una diferència d'onze anys amb la cosina que em segueix, i la majoria d'ells amb els seus homes o dones i una mitjana de dos fills per matrimoni. Un bon grapat de gent, vaja. El problema, però, és que gairebé no tenim relació. Supose que per la diferència d'edat, que ara ja no es nota, però abans era important, mai no he tingut gaire tracte amb ells, i això s'acaba notant quan et posen al seu costat al restaurant i no hi ha tema de conversa. Pitjor encara: quan per atzar (maleït atzar...) acabes asseguda davant de l'home d'una de les teues cosines a qui no suportes... Coses que passen, no?
Però entre temes banals per l'oïda esquerra i crítiques de tot allò que es movia per la dreta, he vist el fill del meu cosí, un xiquet que acaba de fer un any i que encara no coneixia. Crec que és el meu nebot segon, o una cosa així, perquè és el fill del meu cosí-germà. És preciós, amb la careta rodona, els braços i les cames ben plenes i uns ulls gegants. I ha passat el que havia de passat: m'he quedat bocabadada mirant-lo, fins que al final no he pogut més que agafar-lo en braços i reprimir les ganes que tenia de menjar-me'l. És que és una coseta tan tendra... Supose que deu ser també que m'ha agafat en un dia d'aquests que tinc "tontos" o més sensible del que toca, però m'he quedat més bé abraçant el xiquet... Ja que no puc abraçar altres persones, em conforme amb el meu nou cosinet descobert. Qui sap quan el tornaré a veure.

16 de maig de 2006

Sense perquè

Hi ha una cançó d'Ana Belén que m'agrada especialment des de la primera vegada que la vaig sentir, i des de llavors l'he sentida infinitat de vegades perquè, el disc on ix, és un dels meus preferits i té ja uns quants anys... Vaja que, d'oportunitats, n'he tingudes. Malgrat tot, mai no l'he avorrida. No és de les conegudes, però és una d'aqueixes cançons que aconsegueix posar-me els pèls de punta amb una sola frase, en aquest cas: "por querer y dejarme la piel nunca pediré perdón". Sentiu-la, llegiu-la, i ja em contareu.



Powered by Castpost

12 de maig de 2006

Començar-ne un de nou

Volia escriure des de fa uns dies, però la veritat és que se m’ha complicat una mica la setmana...

L’altre dia vaig acabar el llibre que estava llegint (per fi!) i, menys mal, perquè no podia més! No m’ha agradat gens, i això ja vaig intuir que passaria quan només duia 20 pàgines, però sóc incapaç de deixar un llibre a mitges. He batut el meu record: un mes i mig per a llegir només 290 pàgines... Però és que era TAN avorrit... No us dic el títol per si a vosaltres us agrada o per si està en els vostres plans llegir-lo.

El cas és que una vegada acabat el purgatori, vaig preparar un altre llibre a la tauleta de nit per a començar eixa mateixa nit (solc llegir a la nit, al llit) i això em va suposar tot un dia de desfici. Sí, és estrany, però cada vegada que he de començar un llibre nou estic nerviosa, ansiosa, desitjant descobrir què em dirà, de què tractarà, si m’agradarà... I això mateix, alguna vegada, ha fet que fins i tot me’n vaja al llit a les 8... He començat el llibre que vaig comprar a Madrid, “La meitat de l’ànima”, de Carme Riera ,i de moment, té bona pinta. Però, clar, comparat amb l’anterior, l’esquela del diari té bona pinta... Quan l’acabe us diré què m’ha semblat.

Tampoc he pogut escriure quan volia perquè volia fer-ho ahir, al col·le, però no vaig poder perquè per algun estrany motiu estem sense internet, i no ha sigut culpa meua, per molt “gafada” que estiga amb els ordinadors! I tampoc no em veia amb cor per fer-ho... Em vaig endur un bon ensurt amb ma mare dimecres a la nit, assumptes mèdics, però sembla que al final no serà res. Hui ja estic més tranquil·la.

4 de maig de 2006

El "marró" del quatre

Això era i no era una jove alacantina que es feia dir Altraste i que, en un moment de lluentor, va decidir passar-me un "meme"... Quants en porte ja? Quatre? Ah, no, que aquest és el tema del de hui... No cal que us explique en què consisteix perquè us n'adonareu de seguida. Que comence el joc!

Quatre treballs que he tingut:

1. Professora particular de primària en general.
2. Professora particular de música.
3. Professora de guitarra.
4. Mestra.

Quatre pel·lícules que puc veure repetidament:

1. Los chicos del coro.
2. Harry Potter (qualsevol).
3. Quédate a mi lado.
4. Notting Hill.

Quatre llocs on he viscut:

1. Alacant.
2. Alacant.
3. Alacant.
4. A veure si endevineu on... ALACANT!

Quatre programes de televisió que m'agraden:
(també sèries?)

1. Hospital Central.
2. House.
3. C.S.I.
4. Auto-indefinits.

Quatre programes de televisió que em van agradar:

1. Compañeros.
2. La bola del drac.
3. Farmacia de guardia.
4. Siete vidas.

Quatre llocs on he anat de vacances:

1. París.
2. El Marroc.
3. El Bonillo (Albacete).
4. Bocairent (València).

Quatre dels meus plats preferits:

1. Amanida de pasta.
2. Canelons (però només els de ma mare...).
3. Escalivada (sense peix, que no en menge).
4. Creïlles fregides amb un ou fregit.

Quatre pàgines web que visite diàriament:

1. Aquesta pàgina.
2. Hotmail.
3. Stepv.
4. Conselleria.

Quatre llocs on m'agradaria ser ara mateix:

1. A Viena.
2. A Itàlia.
3. En una casa rural, amb una xemeneia encesa i neu a l'exterior (mai no he vist la neu...).
4. Al llit...

Quatre còmics que recomane:

1. Zipi y Zape.
2. Zipi y Zape.
3. Zipi y Zape.
4. Zipi y Zape.

(Sí, d'acord, ha sigut l'únic còmic que he llegit en aquests 23 anys)

Quatre llibres o sèries de llibres que recomane:

1. Harry Potter, de J.K. Rowling.
2. L'ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón.
3. Carme Riera (no cal especificar-ne cap).
4. Les set aromes del món, d'Alfred Bosch.

Quatre persones a qui passe aquest "meme" (si voleu, eh? Sense cap obligació):

1. Nimue.
2. Iurema.
3. Lost child.
4. Guitape.

I conte contat, conte acabat. Me'n vaig al quart lloc on he dit que m'agradaria ser ara mateix, que m'està esperant un llibre. Bona nit a tots!