22 de febrer de 2006

El primer aniversari


Hui és un dia especial. Hui fa exactament un any que vaig entrar per primera vegada a un col·legi per a començar a treballar com a mestra i, malgrat el temps que ha passat, ho recorde com si hagués sigut ahir. Com oblidar la tremolor que em feia afrontar el primer dia, veure’m, per primera vegada, sola davant de tota una classe plena de xiquets? Estava morta de por. I si resultava que no era capaç de fer-ho bé? I si m’adonava que no era això el que de veritat m’agradava, malgrat haver-ho desitjat tota la vida? I si em bloquejava, o em quedava en blanc, davant dels alumnes? I si...? Hi havia massa “i si...?”. Però vaig eixir viva d’aquell temible primer dia;a més, vaig tenir en tot moment el recolzament de la gent que era al meu voltant, gent que creia en mi, cosa que no oblidaré mai.

El més important, però, és que a més de recordar-ho tot perfectament, com si el temps no hagués transcorregut, també sóc conscient de tot el que he aprés al llarg d’aquest any. He aprés, per exemple, que les coses no sempre ixen com es tenen planejades, que els xiquets no sempre responen com ens esperem, que puc aprendre dels xiquets, de vegades, més que ells de mi, que, de vegades (molt sovint...), el que ens ensenyen a la universitat no serveix per a la pràctica real, que de tant en tant un xiquet necessita més una abraçada o un petó que una llarga explicació sobre el tema que siga, que el somriure d’un nen com a resultat d’una activitat de què està gaudint no té preu, que, si no demane perfecció al altres, tampoc no tinc per què demanar-me-la a mi mateixa a cada moment, que treballar amb humans ho fa tot molt més interessant (i més arriscat també!), i, sobretot, he aprés que aquesta és veritablement la meua vocació i el que vull continuar fent durant moooooolt de temps.

Au, me'n vaig a fer feina!

18 de febrer de 2006

"Raro, raro, raro"


Aquesta setmana he tingut uns dies un poc "tontos".

Ha sigut una sensació estranya, estava cansada, més de l'habitual, sense ganes de fer res. Intentava estudiar i les paraules em relliscaven de dalt a baix, era incapaç de retenir res del que estava llegint. He estat susceptible amb tota la gent que hi havia al meu voltant (hauré de demanar disculpes dilluns...), he intentat aïllar-me.

I tot això per què? Doncs, la veritat és que no ho sé, no hi havia cap motiu per estar i per sentir-me així, però així és com he passat un parell de dies. El que tenia clar era que necessitava una abraçada de veritat, però tampoc em veia amb cor de demanar-la. Hi ha coses que ixen i, si les demanes, no tenen el mateix resultat. Què poden tenir aquests petits gestos que tan bé em fan sentir de tant en tant? Menys mal que tinc un grapat de xiquets a primer curs (6 anys) molt carinyosos que, no sé si ho van intuir, però dijous a la vesprada van córrer cap a mi per a fer-me aqueix gran regal que tant necessitava: una abraçada que quasi em fa caure de cul a terra! I és que de vegades me’ls menjaria.

He acabat comprant-me unes vitamines, a veure si amb això se soluciona el que siga que tinc.

11 de febrer de 2006

Data de creixements & "meme"

Heu tingut alguna vegada la sensació d'haver crescut més en una setmana que en tota una vida? I, per descomptat, no em referesc a un creixement físic, sinó a un creixement personal. No sé ben bé què ha passat o què ha produït aquest canvi, perquè en realitat no he fet res de nou, però la veritat és que em sent forta, capaç de fer front al que vinga (o al que no vinga...), capaç d'assumir tot allò que fins ara no veia perquè, per què no dir-ho, no ho volia veure. Crec que comence a guarir-me!

I una vegada dit això, que volia dir fóra com fóra, ací teniu el veritable tema d'aquest post: el "meme" a què em va convidar la meua benvolguda Awake. Consisteix a copiar un trocet d'un llibre que ens haja impressionat especialment, per tant aquí us deixe un paràgraf de "Jo pos per testimoni les gavines", de Carme Riera. El que em va "tocar" va ser la facilitat amb què aquesta dona es capaç de descriure allò indescriptible, com solen ser els sentiments humans. Llegiu, i jutgeu per vosaltres mateixos.

"Si vosté no ha estimat ningú amb deliri, si el seu comportament coincideix sempre amb la seva ideologia i amb els seus sentiments, si mai no ha estat contradictòria, si no té tampoc ara contradiccions, pot riure's de mi i dedicar el seu temps a llegir qualsevol diari en lloc d'aquestes ratlles sagnants. Les meves paraules, malgrat l'afany amb què les escric, tradueixen amb dificultat l'enyor, la ràbia i la impotència que m'amaren, l'esforç per continuar vivint sense cap més objectiu que perllongar una angoixa arrelada en un passat que tampoc del tot no fou meu. Perquè el record més bell, aquell que hauria bastat per donar plenitud a la meva vida, fou un record esguerrat, incomplet, per culpa meva."

(Ja sé que tendisc al romanticisme però, què hi farem? Així som els signes de foc. Si algú vol continuar el "meme", endavant!)

5 de febrer de 2006

Cap de setmana de festa i meditació


El cap de setmana ha sigut curt però intens. Vaja, que ha donat per a molt. Us el resumisc en unes línies: només eixir del col·legi divendres a la vesprada me’n vaig anar a unes jornades on m’havia apuntat sobre estratègies per a fer front a la interculturalitat a l’aula, que van ser força interessants per les activitats que vam realitzar i per les reflexions que s’hi van fer. Al dia següent, dissabte, les jornades van continuar en el mateix estil de la vesprada anterior, igual d’aprofitades, però només fins a migdia, moment en què vam celebrar una cloenda amb “picaeta” i fotos de record.
En eixir d’allà vaig agafar la maleta que havia improvisat en cinc minuts i me’n vaig anar cap a un xicotet poble de València, el meu poble predilecte, malgrat que no és el meu, on se celebraven les festes de Moros i Cristians en honor a Sant Blai, el seu patró. Havia quedat de passar aquestes festes amb una amiga d’allà a qui m’estime molt i, per això, refredada i tot com estava (i estic), vaig anar-hi. A la nit va fer un fred per a morir-se, sobretot per als alacantins poc acostumats com jo, va ploure i no dúiem paraigües, els dos pubs que hi ha al poble estaven plens de gent i no s’hi podia ni respirar... ah, no, que això de no poder respirar era efecte del refredat..., però bé, ja m’enteneu. No vam tardar molt a tornar a casa. El que sí vam tardar a fer va ser gitar-nos perquè, com que no ens veiem gaire sovint, sempre tenim un munt de coses per contar-nos. I així vam passar gairebé dues hores sense adonar-nos-en.
El més important de tota la conversa van ser les conclusions a què vam arribar juntes:
1- El més important no és veure coses noves, sinó veure les coses amb ulls nous.
2- Les coses a la vida s’aprenen pas a pas, fent camí, però mai amb les experiències viscudes dels altres.
3- Viure en el passat no és bo, cal passar pàgina per poder continuar escrivint la nostra pròpia història.
4- La vida et pot canviar de dalt a baix en tan sols una setmana. Potser en tan sols un instant. Cal estar preparat per al que vinga.
5- No hi ha res com un bon amic/a amb qui poder parlar en qualsevol moment, sobre qualsevol cosa, en qui poder confiar.
Gràcies per un cap de setmana impagable, E.!