28 d’octubre de 2007

El que m'agradaria dir-te i potser mai no et diré

Saps? Hui he tornat a pensar en tu. Bé, això no és del tot cert... Mai no he deixat de fer-ho, només que hui ha sigut com abans, com ja no volia tornar a pensar-te, a sentir-te. I m’he posat una miqueta trista.

Mai no t’ho vaig arribar a dir, potser per les circumstàncies, potser per falta de valentia, potser perquè no ens hauria dut enlloc. Però vaig estimar-te, i molt. Més del que havia estimat abans. Me’n vaig enamorar. Sé que hi ha qui no ho entén, però és que mai no he pogut triar de qui m’enamore i de qui no. Així són aquestes coses, per molt de mal que faça sentir això per algú com tu, per algú que mai no serà al meu costat.

Aquesta vesprada, asseguda en un autobús, he recordat que mai no vaig arribar a abraçar-te, i he sabut que m’hauria fet realment feliç poder fer-ho. Veges tu, quina ximpleria, només això, una abraçada... Potser és que et trobe a faltar, que necessite saber de tu. Però no vull tornar a patir, no vull tornar a tancar-me en el teu record.

Un any i dos mesos d’absència. Ja són massa les llàgrimes vessades.

Encara que també he pensat que, potser, si alguna vegada ens tornàrem a veure i es donara el cas, et diria que va haver un temps en què vaig perdre el seny per tu, que eres el meu últim pensament de la nit i el primer de cada dia, que per tu vaig passar anys dibuixant estrelles de sis puntes, que em posava nerviosa cada vegada que estàvem passa a prop... perquè no volia que descobrires el que em cremava tan endins. Potser el fet de defugir la teua mirada en algun moment t’ho va desvelar, però t’assegure que vaig lluitar amb totes les meues forces perquè no fos així. De què hauria servit?

A més, ja t’he dit que sóc massa covarda per dir-te tot això, no sé què faig tan sols pensant-ho. Deu ser que hui feia fred, massa fred, i sense voler-ho has tornat al meu pensament.
Però saps què és el pitjor de tot? Doncs que encara sent estima per tu, que sé que encara m’alegraria tornar a veure’t i, qui sap?, potser aquesta vegada poder abraçar-te.

20 d’octubre de 2007

No està malament això...

Per a celebrar que ja porte cinc dies vivint sola i que ho porte prou bé, que no em desagrada l’experiència, sinó més bé al contrari.

Per a oblidar que porte tres dies sense veu, literalment, per culpa d’un refredat que m’està fent la guitza des de fa una setmana.

Per a celebrar que el sopar d’ahir a la nit amb els companys de l’any passat va ser genial.

Per a oblidar que necessitaria una baixa perquè fer classe sense veu és francament difícil i que no vull demanar-la.

Per aquesta setmana, que recordaré per molt de temps, us deixe la lletra d’una cançó d’Ismael Serrano que m’encanta, i que espere poder sentir en el concert seu que aniré a veure el pròxim 20 de novembre!

PAPÁ CUÉNTAME OTRA VEZ
("Atrapados en azul")

Papá cuéntame otra vez ese cuento tan bonito
de gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo,
y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana,
y canciones de los Rolling, y niñas en minifalda.

Papá cuéntame otra vez todo lo que os divertisteis
estropeando la vejez a oxidados dictadores,
y cómo cantaste Al Vent y ocupasteis la Sorbona
en aquel mayo francés en los días de vino y rosas.

Papá cuéntame otra vez esa historia tan bonita
de aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia,
y cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo,
y como desde aquel día todo parece más feo.

Papá cuéntame otra vez que tras tanta barricada
y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada,
al final de la partida no pudisteis hacer nada,
y bajo los adoquines no había arena de playa.

Fue muy dura la derrota: todo lo que se soñaba
se pudrió en los rincones, se cubrió de telarañas,
y ya nadie canta Al Vent, ya no hay locos ya no hay parias,
pero tiene que llover aún sigue sucia la plaza.

Queda lejos aquel mayo, queda lejos Saint Denis,
que lejos queda Jean Paul Sartre, muy lejos aquel París,
sin embargo a veces pienso que al final todo dio igual:
las ostias siguen cayendo sobre quien habla de más.

Y siguen los mismos muertos podridos de crueldad.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.

15 d’octubre de 2007

Ha arribat el gran dia

Com a bona complidora de la meua paraula, hui me’n vaig a viure a MA casa. Xe, encara sona estrany... Aquesta nit ja hi dormiré, però em pense que no podré contar-vos l’experiència des d’allà perquè estaré sense internet. I sobre això de dormir, ja veurem, ja...

Estic rara. Sent una barreja de ganes, nervis, il·lusió... I la maleïda sensació que em deixe alguna cosa que acabarà fent-me falta! Però, en fi, estic a 15 minuts de casa dels meus pares, no és tan greu.

Ja ho tinc pràcticament tot enllestit, excepte el menjador, que encara no me l’han portat. M’han dit que ja el tenen a la botiga, o siga que serà qüestió d’un parell de dies, fins que repartisquen per la meua zona.
Ains... QUE ME’N VAIG DE CASA!!! VISCA LA INDEPENDÈNCIA!!! (L’experiència, aviat).

7 d’octubre de 2007

Ja tinc data

(Glups, em pense que l'objectiu no estava del tot net... Fa molt que no agafe la càmera, la repetiré un altre dia! Bé, això és part del menjador, és a dir, on encara em falten els mobles...)


M’he posat una data: entre els dies 15 i 16. Això suposa que aquesta setmana tindré moooolta feina i que hauré d’aprofitar els dos dies de festa al màxim. Uf, no imaginava que podria dir això, però m’alegre de tenir dos dies més! Encara que només és pel tema que és, eh? No penseu...

La feina al col·le està anant prou bé, llevat d’una classe o dos que costen de portar. Per la resta, ho estic passant genial. M’he fet un propòsit: aprendre a tocar el caixó gitano. Em costarà, però vull fer-ho! Qualsevol dels meus alumnes es pot convertir en un mestre per a mi. I, a més, ells també treballaran molt i faran una cosa que els costa moltíssim per la vergonya que els fa: cantar. Però tenim un pacte, i és que ells canten a classe quan hagen de fer-ho i jo jugaré a final de curs en el partit de futbol de mestres contra alumnes. Estan encantats amb la idea!

El pis continua pràcticament igual, encara no m’han portat el menjador. Però ja he deixat allà l’escriptori, l’ordinador i dos caixes plenes de llibres. Va tot tan a poc a poc... Però em fa igual, me n’aniré estiga com estiga en la data límit. El que encara no he fet ha sigut una foto per a penjar ací, però demà sense falta la tindreu, actualitzaré aquest post i en penjaré una. Ara, no responc de com eixirà que, per sort, no m’he de guanyar la vida com a fotògrafa...