De comunió

Hui he anat de comunió (contra la meua voluntat). No m'agrada aquesta mena d'actes on he d'anar per compromís (perquè els meus pares m'obliguen, qui conduiria si jo no hi anara?), on he de escoltar mil vegades això de: Ay! Esta es tu hija? Madre mía que grande que está! I tantes coses com aquesta que se solen dir en aquests casos...

Després està el tema de la meua família. Som dotze cosins, dels quals jo sóc la més petita, amb una diferència d'onze anys amb la cosina que em segueix, i la majoria d'ells amb els seus homes o dones i una mitjana de dos fills per matrimoni. Un bon grapat de gent, vaja. El problema, però, és que gairebé no tenim relació. Supose que per la diferència d'edat, que ara ja no es nota, però abans era important, mai no he tingut gaire tracte amb ells, i això s'acaba notant quan et posen al seu costat al restaurant i no hi ha tema de conversa. Pitjor encara: quan per atzar (maleït atzar...) acabes asseguda davant de l'home d'una de les teues cosines a qui no suportes... Coses que passen, no?

Però entre temes banals per l'oïda esquerra i crítiques de tot allò que es movia per la dreta, he vist el fill del meu cosí, un xiquet que acaba de fer un any i que encara no coneixia. Crec que és el meu nebot segon, o una cosa així, perquè és el fill del meu cosí-germà. És preciós, amb la careta rodona, els braços i les cames ben plenes i uns ulls gegants. I ha passat el que havia de passat: m'he quedat bocabadada mirant-lo, fins que al final no he pogut més que agafar-lo en braços i reprimir les ganes que tenia de menjar-me'l. És que és una coseta tan tendra... Supose que deu ser també que m'ha agafat en un dia d'aquests que tinc "tontos" o més sensible del que toca, però m'he quedat més bé abraçant el xiquet... Ja que no puc abraçar altres persones, em conforme amb el meu nou cosinet descobert. Qui sap quan el tornaré a veure.