De neteja

Estic de neteja. Després de prendre terra de nou, de creure que realment és veritat tot el que ha passat, que m’hi quede, després de començar a sentir més meua que mai la meua aula (quant de possessiu!), ha arribat el moment de llevar totes les coses que molesten i de llançar al fem tot el que no utilitzaré per a deixar espai a tot allò imprescindible.

Estic contenta, molt contenta, i no puc deixar de sentir-me afortunada. Treballe a deu minuts de casa i amb una gent estupenda. Ja sé que ho he dit moltes vegades, però és que és tanta l’estima que sent per ells...

I entre una cosa i una altra, estic completament bloquejada. No m’ixen les paraules, ni les idees, ni res de res. Només tinc en el cap el que tinc (que no és poc), i per a poques històries d’altre tipus estic.

Uns dies més, això és el que necessite.

Volia contar-vos...

Volia contar-vos moltes coses, i per això estava esperant i esperant per a escriure. Volia contar-vos que dissabte vaig anar a un concert d’Ismael Serrano que em va encantar, que va tornar a posar-me els pèls de punta, que em va fer riure i plorar alhora, que des de primera fila vaig poder veure perfectament cada gest, cada expressió, i que les tres hores que vam estar allà passaren volant.

Volia contar-vos que l’altre dia vaig fer la prova de foc amb el cor del col·le, que els xiquets van ser capaços de cantar a dues veus (cridant encara, per la falta de seguretat, però això és quelcom que se solucionarà aviat) i que ells no ho saben, però això és molt difícil! Estic orgullosa d’ells.

També volia contar-vos que comença a desaparéixer una miqueta el fred, que els núvols comencen a oblidar-se d’aquest cel i que la naturalesa continua el seu camí. Com hem de fer nosaltres, ni més ni menys. Ains, la naturalesa, i la naturalitat...

Us volia contar que vaig enviar un correu d’aquells de reenviar que tan poc m’agraden, però que em va semblar interessant, en què la gent m’havia de respondre amb una única paraula, la paraula amb la qual em definirien, i que ha sigut sorprenent descobrir com em veu la gent. Ha sigut una grata sorpresa, la veritat.

Però sobretot volia contar-vos on em donàvem la destinació definitiva, si era al col·le on sóc ara o no (creuem els dits perquè siga que sí!!), perquè se suposava que dimecres eixia el llistat amb la resolució definitiva, però no ha sigut així, es veu que el personal de la Conselleria d’Educació va començar el pont abans d’hora. O siga, que el patiment continua. Crec que va ser el dia que més hores vaig passar davant l’ordinador, amb la pàgina en qüestió oberta i actualitzant-la contínuament. Bé, tan prompte com sàpiga alguna cosa, us la faré saber, com l’altra vegada. Però no deixeu de creuar els dits, per favor...

(06/05/08)

Ha eixit, ha eixit, ha eixit!!! Ja podeu descreuar els dits, ha funcionat, m'hi quede!!!!!!!

Una escala

Caminant, caminant, intentant no mirar enrere, es va trobar en un atzucac sense possibilitat de girar cua. Nota com li falta l’aire, cada vegada amb més freqüència, i no pot fer res per posar-hi remei. No té ningú al costat que li assegure que en podrà sortir, i això l’ofega més encara. Massa confiada hi anava, en cap moment no va pensar en aquell mur que ara l’atura i li furta aquelles alenades de vida de què gaudia. El pitjor moment és la nit: la foscor, el fred que se li clava al moll de l’os, la por i la tristesa de saber que a trenc d’alba continuarà allà.

Algú té una escala perquè puga saltar el mur i continuar el seu camí?

Núvols i més núvols

Està ennuvolat i fa vent. No m’agraden aquests
dies, em fan sentir anímicament igual. I ja en són uns quants, aquesta setmana. No és que quelcom haja anat malament, perquè la veritat és que no puc queixar-me, però és moment de reflexions.

A classe ha sigut una setmana genial, he vist TOTS els cursos (12) emocionadíssims amb una audició activa que he preparat, cosa que mai abans no m’havia passat. Sempre hi ha activitats que enganxen uns grups i que no agraden als altres, però aquesta vegada ha sigut tot el col·le, de primer a sisé, qui ha participat i ha demanat més i més. Hem estat escoltant O Fortuna, de l’obra “Carmina Burana”, de C. Orff, i hem acompanyat la percussió de l’orquestra amb els instruments de percussió que tenim a l’aula. La primera emocionada, la profe, que la posen davant un timbal i perd el seny! No sé quantes vegades l’hauré sentit, però en cada sessió ha aconseguit posar-me els pèls de punta. Això, això precisament és el que m’encisa de la música, la seua capacitat de commoure d’una manera o d’una altra.

I d’altra banda sembla que és jornada de reflexió, com deia abans. Es veu que cada cert temps, toca. Estic en un d’eixos moments d’autoavaluació en què no deixe de preguntar-me si ho estaré fent bé o no, si podria fer alguna cosa per millorar. Però encara no he trobat respostes. Sé que no em val el que em diguen els altres, que només tindrà valor la conclusió a què arribe per mi mateixa. Quan? No ho sé. Puc estar més o menys satisfeta amb el que faig, però qui m’assegura que això és el més adient?

També em comença a rondar pel cap de nou el concurs de trasllats. Se suposa que el dia 30 eixirà la resolució definitiva, i encara que el més provable és que no em canvien la destinació, sempre està la remota possibilitat que ho facen. És difícil, però no impossible.

No sé, potser són totes aquestes coses les que acaben ennuvolant els ànims, i no només el temps. Ja veurem com es presenta la pròxima setmana.

I després de les vacances...

Hem tornat a la normalitat, cosa que agraïsc de debò. Horaris, activitats, més cafés del compte... El primer dia de classe sempre es fa especial: la trobada amb els companys, que ja es trobaven a faltar, les abraçades dels xiquets, amb algun “seño, te he echado de menos” xiuxiuejat, la roda de porres a l’hora del pati, els dinars a la sala de professors, el grupet de quatre o cinc que et busca pertot arreu, “seño, ¿cuándo vamos a subir a cantar?”, que em posen un somriure als llavis... En fi, totes aquestes coses que altra gent no veu o que no vol veure. Però la setmana ha sigut curta, perquè només hem treballat dimarts i dimecres, ja que ahir i hui ha sigut festa a Alacant.

Les vacances estan bé des del punt de vista de poder descansar més, fer altres coses, no estar subjecte a un horari (cosa que a mi no m’acaba de fer el pes), però també ofereix massa temps lliure per a calfar-se el cap en coses inútils, en intentar trobar solucions i respostes a assumptes que potser no en tenen, i aquesta és, tal volta, la part de les vacances de què intente fugir tan sovint. Ara toca pensar en altres temes i deixar les dèries d’aquests dies en un racó, amb l’esperança de poder oblidar-les al més aviat possible... Res com tornar a la normalitat... Jo m’entenc.

(M’agradaria dir tantes coses que no puc, explicar tants secrets que em veig obligada a compartir només amb un parell de persones, contar tot allò que sent i deixe de sentir... però tinc les mans lligades, com sol dir-se. Supose que ja passarà, com ja va haver de passar en un altre moment. Només em pregunte una cosa: es notarà en la mirada...?)

Sentiments? Què és això?

No ho entenc. No entenc com pot haver gent incapaç de mostrar el que sent o, pitjor encara, capaç d'ocultar el que sent. Que a ells no els esclaten els sentiments endins? Que no senten la necessitat d'exterioritzar-ho tot de tant en tant? Ains, i en molts casos són gent estupenda, meravellosa, gent de qui et podries enamorar, però que en canvi no pot arribar a compartir aquest ric món interior. És gent que fins i tot se sent incòmoda quan tu intentes contar-los com et sents. No saben com reaccionar, què dir, quan moltes vegades no cal ni que diguen res. Em pregunte si aquest "mal" tindrà remei... I per si algú ho pensa, no, no estic cremada per una cosa en concret, és només que pense en algunes persones que m'estime que són així i no puc evitar pensar que estic en desavantatge amb ells, perquè ells em coneixen a mi molt més del que jo mai no podré arribar a conéixer-los, i jure que m'encantaria fer-ho!

I les vacances s'estan allargant massa!! Necessite tornar altra vegada al col·le. Trobe a faltar els companys, els xiquets, el rebombori, els cafenets, les cervesetes, la gresca! Però encara en queden 5 dies... Ufff!

Sort que divendres tinc dos aniversaris dels companys del col·le de l'any passat i entre tot el que s'ha de preparar encara i les ganes que tinc que arribe, el temps passa una miqueta més ràpid! Només espere no acabar com l'any passat...

(I gràcies, veí, per haver tornat de les teues vacances!)

Un somni fet realitat ¿?

Qui va dir que faria què per al curs vinent?? No puc esperar, el cor de veus blanques ja està en procés. Bé... ja està format, i dilluns farem el primer assaig! Em moria de ganes per fer-ho i no podia deixar passar l’oportunitat de comptar amb unes veus molt bones que tinc en sisé curs. El cas és que la setmana passada vaig pensar-ho i vaig començar a organitzar-ho tot sense comunicar res a ningú. Per un costat, no volia dir res als companys sense saber abans si els xiquets estarien disposats a fer-ho, però per altre costat havia de demanar permís per a utilitzar la meua aula en les hores del pati. Sort que la persona en qüestió a qui ho vaig demanar va confiar en mi sense haver de donar massa explicacions i em deixà via lliure. Gràcies, A.!

El cap de setmana el vaig passar pegant-li voltes al tema. Estava nerviosa, no sabia com reaccionarien els xiquets i les xiquetes, i més tenint en compte que volia fer-ho en les hores del pati, i això és sagrat per a ells. Tenia proposats 24 alumnes, almenys ara, per a començar, i els vaig fer anar a classe un moment. Ells, que no sabien de què anava la cosa, i jo neguitosa per la resposta... Ho vaig deixar anar de cop: us abelliria que creàrem un cor? Començaren a cridar que sí de seguida, somreien, es van il·lusionar amb la idea. Però llavors els vaig dir que hi havia una part negativa en la proposta, i que era que haurien de perdre un parell de patis a la setmana. També els vaig dir que ho pensaren i que m’ho digueren sense compromís, que ho feren només si realment volien fer-ho, i així i tot, dels 24 m’he quedat amb 20 alumnes! Vaig sentir tanta alegria que vaig baixar corrents, literalment, a contar-ho als companys, que jo crec que no sabien què pensar, si estava bé la idea o si estava acabant de tornar-me boja. Però va ser genial, perquè alguns em van donar el seu recolzament, cosa que agraïsc enormement, i m’han fet sentir, si cap, més entusiasmada. Per fi faré una cosa que sempre he tingut en ment amb la intenció de poder dur-la a terme algun dia.

I sobre quan començar, jo havia pensat fer-ho en tornar de vacances, però els xiquets començaren a demanar-me cada vegada que ens creuàvem pels corredors que per què no començàvem abans, i van insistir tant que vaig haver de dir-los que dilluns farem el primer assaig. M’encisa la idea, no ho negaré! Malgrat tot, sé que qualsevol començament és difícil i que costarà molt de treball que el grup sone, però com que això ja ho sé, ja vaig preparada per a no decaure només encetar la feina.

Sí, aquest projecte em fa realment feliç.