25 de novembre de 2008

Pròxima parada...

De sobte tot està millor. Molt millor. En general. A casa se’ns ha llevat l’ensurt darrer que vam tindre, a l’escola ja toca començar a pensar en Nadal, que encara que no em faça cap gràcia, s’ha de fer, i a mi em toca preparar unes quantes nadales amb els xiquets. I ja hem començat amb l’amic invisible, amb les notetes i els regalets! Enguany serà un bon any, estic contenta amb la persona que m’ha tocat.

Però el que de veritat volia contar-vos d’una vegada ve ara. Tatxan, tatxan! Ho sé des de fa dos mesos, però no volia dir res fins que no estiguera el moment més a prop: me’n vaig amb la coral on cante a cantar a Bilbao... el 13 de desembre... Amb el Consorcio!!! I em fa moltííiiissima il·lusió, no ho negaré. Portem uns mesos més que estressants, assajant quatre dies a la setmana, dues hores cada dia. És un ritme que ens té a tots esgotats, però pagarà la pena! Estem preparant cançons precioses, tant per a la part nostra com per a la part en què farem els cors al grup, cançons com Al vent, Las nanas de la cebolla, La otra España, Dónde estás corazón, Tómame o déjame, Amor de hombre o Eres tú. Per això també tinc menys temps per a escriure, per a llegir, i per a tantes altres coses que trobe a faltar fer, com tindre temps per a no fer res! Supose que fins que no passe aquest esdeveniment no tornaré a la “normalitat”, i això sense tindre en compte que en tornar em toca posar-me nerviosa per al mini-festival de l’escola, que és el dia 19...

En fi, que, com deia una amiga, “voy más de culo que San Patrás”! Però estic satisfeta i, sobretot, amb moltes ganes d’encetar tots aquests projectes!!!

16 de novembre de 2008

...

És curiós, però porte més d’un quart d’hora pensant com començar aquest post. Volia donar-vos les gràcies pels vostres ànims, dir-vos que lamente haver-vos preocupat amb l’escrit anterior, que hauria volgut escriure abans, però que no he tingut ni gaire temps, ni massa ganes... I no trobava ni l’ordre ni les paraules escaients.

En fi, estic més tranquil·la, i també volia que ho sabéreu, encara que sense novetats i sense la informació que voldria, però els dies que han passat i veure que mon pare ara està bé, ajuda. Han sigut unes setmanes complicades per a tots tres (per a ma mare, per a mon mare i per a mi), però encara haurem d’esperar una miqueta més per a descartar segons quines coses. Espere poder contar-vos coses boniques i donar-vos bones notícies la pròxima vegada que escriga!

2 de novembre de 2008

De vegades les coses es compliquen...

De vegades les coses es compliquen... L’altre dia ma mare i jo passàrem la nit a urgències amb mon pare. Li donaren l’alta hospitalària a les 5 del matí, però hem quedat a l’espera d’una ressonància magnètica que espere que no confirme allò que tant de pànic em produeix. No puc dir res més ara, només que espere que això quede en un ensurt.