26 de març de 2006

Estic farta

M’estic començant a fartar d’una companya del col·le on faig classe. Es tracta de la professora de religió (o “gelición”, com diu una xiqueta de 2n), una dona d’uns 60 anys i amb prou mala llet, però ben dissimulada. És a dir, és la típica que per davant et posa molt bona cara però, quan no ets al davant, et critica tot el que pot, i més. I jo em pregunte: què es pot fer amb aquesta mena de gent? Intente evitar-la (més que res per por a mi mateixa, per por a saltar de mala manera algun dia quan faça algun comentari dels seus), procure no parlar gaire quan ella és al davant, però és impossible no coincidir-hi.

I és que jo sé que li caic malament. Fa uns mesos em vaig atrevir a replicar-li mentre criticava una notícia que havia eixit al diari sobre el català a Catalunya, que després es va traslladar al valencià al País Valencià... Crec que va sentir per primera vegada que algú li contestava: “Doncs jo no estic d’acord amb això que dius”. Vaig signar la meua sentència de mort. Com vaig gosar defendre el valencià, el seu ús i el seu ensenyament, i més tenint en compte que sóc castellanoparlant??? (I ella de dretes...) A partir d’aqueix dia vaig començar a saber que parlava de mi, i no amb molta estima, precisament. Però bé, què hi farem?

Estic farta de veure com té paraules per a tot, com pot parlar de qualsevol tema, malgrat que això signifique parlar sense judici o coneixement. Estic farta que em diga el que he de fer, com he de castigar els alumnes, el que NO he de fer...

Però el que jo vull saber realment és què puc fer-hi, amb ella??

19 de març de 2006

Sense destinatari

Abraça'm tendrament,
però amb suficient força per no deixar-me'n anar.

Que el teu bes siga un frec,
però tan dolç i intens que no el puga oblidar mai.

Mira'm als ulls amb el caliu d'un foc
perquè no necessite sentir dels teus llavis un "t'estime".

7 de març de 2006

HOY NO ME PUEDO LEVANTAR...


Powered by Castpost


A veure, a veure, per on comence la petita crònica del viatge a Madrid... (el meu cervell encara no s’ha recompost).

Dissabte vam eixir del meu poble predilecte a les 7 del matí (ja comencem a dormir poc...) cap a Madrid. Vam arribar vora les 12:30h. El viatge no es va fer gaire avorrit però, per a què enganyar-nos? A qualsevol persona de 1,78 li resulta incòmode tant de temps en un seient amb tan poc d’espai per a posar les cames... Només arribar em vaig separar del grup amb què anava i vaig agafar el metro per anar al costat del Banco de España, perquè una amiga m’havia dit que hi havia una llibreria on venien llibres en català i, clar, com deixar escapar l’oportunitat de comprar un llibre en català al centre de Madrid? Impossible. Vaig fer el viatge amb metro i el transbord a corre-cuita, però va pagar la pena: vaig comprar “La meitat de l’ànima”, de Carme Riera, i a les 14h. ja era altra vegada a l’hotel on ens allotjaven per dinar.

La vesprada va transcórrer tranquil·leta... plovent, però tranquil·leta. Vaja, que vaig haver de fer fora la idea de fer turisme per Madrid! A les sis aproximadament va parar de ploure i me’n vaig anar amb una amiga a veure la Puerta del Sol i la Plaza Mayor, que no quedaven gaire lluny del restaurant on havíem de sopar i, després de sopar, A VEURE EL MUSICAL!!! Va començar a les 22:30h. i va acabar a les 3 del matí, amb mitja hora de descans només! Però no es va fer gaire pesat. L’obra és una passada: canten de P.M., ballen igual que canten, actuen de meravella i la història té molta varietat: tracta el tema de l’amistat, de l’amor, de les drogues, de l’homosexualitat, de la SIDA... Completet tot. Es plora, es riu, es canta, es balla... se sent. Si encara no l’heu vist, us el recomane!

I altra vegada a l’hotel, perquè plovia. La cosa és que ens vam gitar a les 4:30h. i a les 9h. ens despertaven perquè havíem quedat d’anar al museu de El Prado. Tots estàvem morts de son, però els viatges s’han d’aprofitar. O no? Vam veure el Retiro i després El Prado, i a les 14h. ja érem altra vegada al centre per dinar (i tot això caminant amb mal de peus...). I, després de dinar, de tornada al meu poble predilecte, on vam arribar a les 21h. Això suposava una altra hora de camí per arribar a Alacant...

Resum: feta pols, al dia següent a treballar, però amb molt de gust!

Hoy no me puedo levantar... el fin de semana me dejó fatal... toda la noche sin dormir...(no, però poc en va faltar!).

No us he posat aquesta cançó perquè, per a ser sincera, no és de les que més m’agraden de Mecano, de manera que he triat “Un año más”, que va ser la que va concloure el musical. I, feta la crònica, me’n vaig a llit a recuperar hores de son!

2 de març de 2006

Viatge

A veure qui endevina qui se'n va aquest cap de setmana a Madrid a veure el musical "Hoy no me puedo levantar"... (¿?) Sííííííííí!!! Estic ansiosa, és que s'ha detingut el temps, o què?

Informe detallat a la tornada (però no dilluns, que vindré morta, i d'allà al col·le...). A reveure!