13 d’abril de 2009

Noves oportunitats

Una de les coses que més em fa tremolar és el so del mòbil amb la melodia del número dels meus pares a mitjanit... Quan sona segons a quines hores vol dir que alguna cosa va malament.

I així va passar fa un parell de setmanes. No era tan tard, de fet, encara era al sofà veient House, quan ma mare em va telefonar per a dir-me que mon pare no estava bé i que acaba de telefonar una ambulància. El cor. Una altra vegada. En deu minuts ja era a sa casa... El metge, també. Em vaig trobar mon pare conscient, tot envoltat de cables i connectat a electrocardiogrames, amb dues vies, una a cada mà, i un goter posat. Ma mare plorava en una habitació mentre buscava tot de papers i historials mèdics. Jo no sabia ben bé què fer, si anar a veure mon pare entre tant de personal que hi havia allà, al saló de casa, o intentar calmar ma mare. Això últim vaig intentar fer. Encara no sé com vaig aconseguir no posar-me a plorar.

El metge digué abans d’endur-se mon pare cap a l’hospital que havia patit un infart (el 5é, ja...), i que l’estaven estabilitzant, però que l’haurien d’ingressar. De fet, jo crec que no va ser res de tot això. El que passa és que mon pare té un cor molt gran, massa gran, i de vegades, quan batega, acaba ensopegant amb el pit. Però per això, perquè no té massa espai allà dins. I aquesta és la cinquena vegada que li passa.

Vam ser a l’hospital una setmana, i el pitjor de tot va ser veure que mon pare ja s’havia rendit... Estava cansat, i també tenia por. No el puc culpar. Però almenys, després de negar-se a fer-se les proves que calien i d’una llaaaaaaaarga conversa, va donar el seu consentiment perquè els metges feren la seua feina. I tot va anar bé.

Però tres dies després de ser a casa, ma mare em tornà a telefonar... No volia fer-ho, perquè sabia que era a la boda d’una amiga i no volia donar-me un ensurt, però el meu cosí, que era amb ella, la va convéncer perquè ho fes. Havien tornat a ingressar mon pare, tenia 40 ºC de febre i no estava del tot conscient. Quatre dies més a l’hospital. Resulta que estant allà havia agafat una infecció d’orina, i per això havia tingut febre tan alta. Però ara ja torna a estar bé i torna a ser a casa, encara que sondat fins que el metge diga el contrari. Almenys així estem tots una mica més tranquils.

I per què us conte tot això? No ho sé. Supose que m’he adonat amb molta més força de quines són les coses realment importants, qui és la gent que de veritat importa, i que cada minut que es puga passar amb aquestes persones és temps d’un valor incalculable. I pense aprofitar-lo.





(I ja de pas, moltes gràcies també a totes les persones que d’alguna manera heu estat al meu costat i m’heu donat el vostre suport, a tots els nivells possibles.)