Beneït temps... Crec que tot està millor, més calmat. O això, o som els millors actors que mai no he vist. El que sí sé segur és que jo estic molt més tranquil·la. Però ha sigut dur, difícil de portar, sentir tot això sense saber com portar-ho, sense tenir la possibilitat de parlar i amb tant de temps per a pensar. Tant és així que no he pogut ni contar-vos com ha anat el final de curs! Potser ara és bon moment per fer-ho.
El dia 18, per fi, cantaren els meus xiquets. Fotre, quins nervis vam passar! Eixe matí em vaig despertar a les 5:30h. i, com que veia que intentar tornar a dormir seria impossible, em vaig alçar. Una hora després ja estava desesperada, sense saber què fer, amb un mal de panxa de purs nervis d’eixos que solen entrar-me i amb dos hores encara per davant abans d’arribar al col·le. I, una vegada amb els xiquets, vaig comprovar que les criatures estaven tan nervioses com jo. Però és normal, xe, que era la primera vegada que féiem una cosa així: ells no havien cantat abans en cor i jo no m’havia posat mai en la part de davant, a dirigir un grup. Però després de tanta tremolor, i de “seño, yo no canto, que me da lache... (vergonya)”, va eixir una cosa digna. No diré que va eixir perfecte, perquè per a això ja estan els cors professionals, però per al poc de temps que portàvem junts i la falta d’experiència, va eixir un concert ben bonic. I el millor de tot: férem gaudir la resta del col·le, cosa que, sincerament, no esperava. Em va sorprendre molt gratament que la gent vinguera a felicitar-nos pel resultat final de tot plegat... Bé, em va sorprendre que es valorara tot el treball que hi havia darrere.
I del concert passàrem al partit de futbol de mestres contra alumnes... que em va servir per a adonar-me que necessite fer una mica més d’esport! Cinc minuts corrent i ja estava morta... Però vaig marcar un gol, un penalti! Perquè córrer darrere la pilota no ho faig gaire bé, però llançar la pilota a porta... Això sí!! Per descomptat, guanyàrem els profes!
En acabar el partit, corrents a casa, dutxa, i al dinar de final de curs amb la resta de companys... Dinar que s’allargà fins a les huit de la vesprada, amb mojitos inclosos...
Al dia següent, dia de la cremà de la foguera del col·le, amb la corresponent “banyà”. Aquesta és la part que més m’agrada de les activitats de final de curs: tots xopats i barallant-nos per agafar la mànega i continuar banyant aquells que en un principi fugien de l’aigua.
I amb això acomiadàrem el curs, un curs que ha sigut fantàstic en molts aspectes, perquè la gent l’ha fet així. Estic satisfeta per tot plegat i, per primera vegada des que sóc mestra, he aconseguit acabar el curs sense vessar una sola llàgrima. Supose que estava tant malament per l’altre tema que no podia ni plorar. O que sabia que no era un adéu, com tantes altres vegades. Perquè, per primera vegada també, enguany sé que tornaré d’ací a uns mesos, i això em fa sentir bé.
