25 d’agost de 2006

De sopar

Continue en la mateixa línia del post anterior: potser ha sigut fins i tot un encert no anar a Burgos! La veritat és que no he tingut ni un minut lliure en tota la setmana (buscar pis lleva mooooolt de temps...). Ahir me’n vaig anar a sopar amb els companys del col·legi on he fet classe enguany i va ser genial, feia temps que no ho passava tan bé! Vam anar a sopar al mateix lloc on solíem anar durant el curs, un restaurant que hi ha al barri antic d’Alacant (la zona dels pubs). Aquesta vegada, a diferència d’altres, el menjar va ser escàs, però amb la cervesa i la sangria, que no van faltar, ho vam perdonar. Vam riure, vam cantar, poc va faltar perquè ploràrem també... I és que el motiu real del sopar era acomiadar una companya que se’n va a treballar a l’estranger.

Després de sopar vam anar al pub d’un dels mestres, allà al costat, i va ser fantàstic. Quant de temps sense sentir allò de “Bien-ve-ni-dos....”, sense saltar amb la cançó “Salta conmigo, digo SALTAAAA”, sense escoltar “Por la mañana yo me levanto / y voy corriendo desde mi cama / para poder ver a esa chiquilla por mi ventana...”, sense cantar a crits allò de “Quiero ser el único que te muerda la bocaaaaa”... I jo que pensava que aquestes cançons ja no les posaven!

Entre això, la beguda, fer una miqueta l’animal i més coses va passar mitja nit. La veritat és que essent allà i mirant els meus companys, tan feliços tots, no vaig poder evitar pensar: si ens vegeren ara mateix els nostres xiquets per un foradet, allà, bojos per trencar amb la rutina, cantant, ballant, rient, bevent, nosaltres, els seriosos dels mestres, què pensarien?? Estaria bé, no??... Pobrets... Llàstima que mai no puguen arribar a conéixer-nos realment...

20 d’agost de 2006

Senzillament genial

De vegades les coses no ixen com les havíem planejades i ens fan sentir malament. D’altres, justament per això, ens fan sentir les persones més felices del món i veure les coses amb una claror diferent, especial. Aquesta setmana ho he pogut comprovar.

Com alguns ja sabeu, hui, en teoria, hauria d'haver començat a fer camí direcció a Burgos per a participar demà en un festival de Danses del Món on em delia per anar. Però no podrà ser. La idea era anar-hi amb una amiga, però des de fa temps té un peu malament i l’altre dia va anar al metge i li van dir que ha de fer repòs. Dues setmanes. Fora viatge. És una llàstima, perquè em feia molta il·lusió veure aquest festival però, com que el fan tots els anys, supose que ja tindré oportunitat d’anar-hi en altra ocasió.

Per a llevar-me les penes d’aquest viatge, que no serà viatge, i no tenir la sensació que al final no he fet res de bo aquest estiu, l’altre dia vaig anar a veure una amiga al seu poble, que és alhora el meu poble predilecte, ja sabeu, i, per fer també alguna cosa diferent, vam decidir agafar el cotxe i visitar algun poble del voltant. Vam arribar-hi. El poble era desert, no hi passaven cotxes, no hi havia gent al carrer, els llocs d’interés turístic eren tancats i els llocs on poder dinar, també. Però una telefonada ens va salvar la vida: en un moment vam saber on omplir l’estómac i jo vaig tenir l’oportunitat de trobar un amic que feia temps que no veia i, per què negar-ho, a qui trobava a faltar. I és que, encara que mai no li ho haja dit, ni crec que siga capaç de fer-ho, me l’estime moltíssim. Va ser senzillament genial.

I així va anar passant el dia fins que va ser hora de tornar a casa, però aquesta vegada amb un somriure als llavis impossible d'esborrar. No sé si alguna vegada heu tingut la sensació que si saltàreu des del cim d’una muntanya seríeu capaços de volar... Així em sentia jo. Sentia una ganes boges de cantar i de cridar al món que era feliç.
Un dia complet i inesperadament fantàstic, sí senyor!

13 d’agost de 2006

Crònica d'un dia dissortat

Hi ha dies en què millor no alçar-se... o millor no eixir de casa sense ganes. Dijous ho vaig fer i no podeu imaginar com me’n penedesc. Vaig quedar amb una amiga per a anar a la platja, ella acabava d’arribar del poble, on havia anat a passar uns dies, i per diversos motius no havia tornat del tot bé, sentimentalment parlant. Necessitava parlar i, encara que la idea d’anar a la platja no m’entusiasmava, vaig accedir-hi (em va convéncer el gelat que teníem pensat prendre després). Ens vam veure al passeig de la platja on havíem quedat, vaig aparcar, vaig guardar la bossa al maleter del cotxe i vaig agafar la motxilla amb la tovallola. Fins ací, tot en ordre: sorra per ací, aigua i ones per allà...

Quan ens vam cansar de la platja vam anar a la seua urbanització, que era allà al costat, justament on havia aparcat, a banyar-nos a la piscina. Entre unes coses i altres es van fer les 9 de la nit i vam dir d’anar a la gelateria. Vam baixar, vaig traure les claus del cotxe... i el cotxe no s’obria. Vaig provar una vegada i una altra, i res. Ja estava obert. Algú, mentre nosaltres réiem i passàvem una bona estona, havia desxifrat mitjançant un aparell electrònic el mecanisme que utilitza el meu comandament a distància per a obrir i tancar el cotxe, de manera que el va obrir sense cap problema i sense haver de forçar-lo ni res. Em vam furtar la bossa que hi havia deixat unes hores abans, on portava el mòbil, la targeta de crèdit, la targeta de la Seguretat Social, la cartera amb els diners, les claus de casa i la documentació del cotxe, carnet de conduir inclòs. Van mirar també a la guantera i al cendrer, però es veu que no els va interessar ni el paraigües, ni els dos cd’s gravats que sempre hi porte ni els papers dels xiclets (que ja estaven criant i tot) del cendrer...

Malgrat tot, no puc queixar-me, perquè vaig tenir molta sort. El mòbil, per algun estrany motiu, vaig decidir apagar-lo abans d’anar a la platja, de manera que no el van poder connectar. Havia d’anar al caixer a traure diners, no arribava a 20€ el que portava al moneder, però per sort havia pensat d’anar després de la platja. Vaja, que tampoc és que s’endugueren molts diners... Però el millor de tot va ser quan vaig telefonar a casa per a dir el que m’havia passat i els meus pares ja ho sabien: havien telefonat de la CAM per a dir-los que una dona havia vist des del seu balcó com dos xics baixaven d’una moto i llançaven papers a terra, li va semblar sospitós i va baixar a veure què era. Es va trobar amb tota la meua documentació, la targeta, els papers del cotxe... i de seguida va telefonar a la CAM per a dir-los el que havia vist i perquè em cancel·laren el compte d’aquella targeta, per si de cas. Tot un detall! Ja no queda gaire gent així, la veritat. La dona va deixar les seues dades, vaig quedar amb ella eixa mateixa nit i em va tornar les meues pertinences. Només m’ha faltat per recuperar, i no ho faré mai, les claus de casa (ja em canviat el pany, per si de cas, perquè, encara que no es van quedar el DNI, el van tenir a les seues mans i van tenir ocasió de veure la meua adreça. Potser també les van llançar a terra, però no van aparéixer, i com que més val curar-se en salut...), els diners i el mòbil. El pitjor de no poder recuperar el mòbil (un antic, que ja ni el fabriquen, segons m’han dit...) és haver perdut tots els números de telèfon que tenia a la agenda i que sempre em feia mandra apuntar en un paper (ara ja ho he fet...), alguns ja irrecuperables. Altres els he endevinat per la factura del telèfon. Però també hi havia els missatges que tenia guardats des de feia temps per una raó o una altra, pel plànol afectiu principalment, missatges que he rellegit durant més d’un any perquè, potser, en el seu moment van ser molt importants, missatges més recents... de tot. Almenys he pogut fer un duplicat de targeta i recuperar el número de telèfon que tenia, de manera que encara podré recuperar-ne alguns quan em truquen.

I així acaba la crònica d’un dia de platja que no havia d’haver acabat així, però així va tancar el dia. Ara em queda la ràbia i la impotència de no haver pogut fer res i les ganes de maleir la gent que, a falta de tenir res millor a fer, es dedica a enginya-se-les per a fer mal, per a furtar el que no és seu, sense pensar en res ni en ningú.

8 d’agost de 2006

De traduccions i correccions

Estic llegint un llibre que m’està agradant força pel tema de la història, però alhora m’està posant malalta per les faltes d’ortografia que hi estic trobant. Es tracta d’una traducció al català d’un llibre americà, però, vaja, que se suposa que les traduccions les fa una persona qualificada, i supose que després deu ser revisada per un corrector, dic jo... No sé gaire bé com funciona això, però deu seguir un procés paregut.

Llig en català perquè és una de les poques maneres que tinc de continuar en contacte amb aquesta llengua, tenint en compte el context en què visc. Escric en català pel mateix motiu. No sóc cap experta, no sóc filòloga ni res per l’estil (encara que m’agradaria!), tinc errades, com tots, però és que jo no em dedique a la traducció ni a la correcció de textos! Malgrat tot, intente posar cura en allò que escric, i per això mateix també espere trobar una certa correcció en allò que llig. Com he dit, ho faig en aquesta llengua per no “perdre-la”, per continuar aprenent, i de vegades el que he aconseguit ha sigut dubtar del que ja en sabia.

En aquest llibre en particular he trobat la primera i la tercera persona del singular del verb ser sense accent (“es”, i no “és”; “soc”, i no “sóc”) i la tercera persona del plural d’aquest mateix verb sense accent també (“son”, i no “són”). He trobat el “que” interrogatiu sense accent, he trobat el “es” reflexiu amb accent. He trobat la paraula góndola amb accent obert (“gòndola”), errades de concordança entre l'article i el nom pel que fa al gènere (“un ombra”) i algunes conjugacions de verbs mal fetes (“havia anar a dinar”... d’aquestes, n’he trobades unes quantes...), etc, etc.

Que no és per a posar-se de mala llet?? Estic buscant alguna adreça de l’editorial (Rosa dels vents) per a enviar un correu dient tot això. Crec que, després de pagar 18 € per un llibre, mereixem, com a consumidors, una miqueta de qualitat i correcció.

1 d’agost de 2006

Un estiu completet

Fa calor, mooolta calor, però, malgrat les altes temperatures i la temptació de romandre a casa al costat de l’aire condicionat, no em resistisc a aprofitar el mes que em queda de vacances al màxim. Si fa uns dies necessitava tranquil·litat i descans, ara necessite justament el contrari: no romandre aturada ni un sol moment.

La veritat és que no em puc queixar, tinc gairebé més “ofertes” d’activitats del que puc arribar a fer en tan poc de temps, de manera que puc triar. De moment, i aprofitant que visc a la costa, estic quedant amb amics i amigues que feia temps que no veia per a anar la platja, a la piscina, a prendre un gelat... o el que siga. Total, això no és més que una excusa per poder fer-nos un café o una cervesa i contar-nos tot el que hem fet en tan llarga (o no) absència. També intente aprofitar els dies per a fer excursions pels pobles del voltant i de pas passar el dia amb amics d’ací i d’allà: Bocairent (allà hi aniré divendres, que m’espera un dia de piscina a la muntanya!), Banyeres de Mariola (on hi ha una zona d’acampada per on passa el riu Vinalopó i està habilitada perquè la gent es puga banyar sense perill. De l’aigua glaçada, ningú no en diu res, ehemm... però s’agraeix!), Beneixama (on puc trobar unes amigues), etc, etc.

I, sense haver fet encara la meitat de coses que voldria, tinc ganes alhora que arribe finals de mes per poder anar a Burgos, al festival que Danses del món que hi organitzen; i també tinc ganes que arribe el dia 1 de setembre per veure com serà la feina enguany, per a dinar amb les amigues amb què ja he quedat per a eixe mateix dia, potser també per a sopar, ja veurem... I també... milers de coses més que sé que no podré fer enguany però que queden ben pendents per al pròxim estiu!