29 de febrer de 2008

Trasllat

Aquest matí ha eixit la resolució provisional del concurs de trasllats del cos de mestres, i, de moment... M'HAN DONAT LA PLAÇA QUE DESITJAVA!!!

Ja us contaré més traquil·lament, que encara estic amb l'eufòria del moment!!

23 de febrer de 2008

Pors superades i altres coses

M’agrada descobrir que encara hi ha somriures que il·luminen el món, gestos capaços de guarir qualsevol mal i paraules dites o no que sempre acaben encoratjant d’alguna manera en el moment oportú. M’agrada veure que encara hi ha gent molt humana, gent que escolta, que abraça, que de tant en tant deixa sortir una miqueta d’eixa tendresa que intenta amgar tan sovint per por que la confonguen amb feblesa. M’agrada la mirada d’algunes persones, capaces d’expressar tant. I m’agradaria, de tant en tant, dedicar-los alguna cosa, una cançó, un text, un altre somriure... Però tinc por de no estar a l’altura. És estima el que sent per ells. Molta. Però no els ho diré. No, de moment. Ja arribarà el dia, ja els diré que m’encanta estar envoltada de gent així.

He tingut una setmaneta... Dilluns, per fi, vaig dirigir en el curs de direcció coral. Vaig triar una cançó tradicional de Castelló, “A la vora del riu, mare”, i perquè no quedés tan simple vaig crear-li una altra veu, la vaig harmonitzar. La veritat és que el moment no va ser tan terrible com pensava. El més difícil és alçar-se de la cadira i posar-se davant de la resta de companys, però una vegada fet això, ja està fet el 75% de la feina. Durant les diverses vegades que vaig fer-ho, vaig mantenir un somriure clavat als llavis. Era una barreja de satisfacció, perquè l’harmonia que havia fet sonava prou bé i perquè començava a veure un gest més o menys decent en els meus braços, i una mica de somriure nerviós. Però va acabar bé el que havia de fer i les crítiques posteriors també foren bones. Estic satisfeta!

Dimarts vaig tindre una conversa interessant amb una persona interessant amb qui normalment no parle per por a quedar desconcertada, que és com vaig acabar, però em va anar bé. I a la nit, febre, cosa que no em passava en anys. Em va deixar feta pols, vaig haver de gitar-me en arribar a casa (perquè és que damunt em va agafar a uns 40 km d’Alacant) però al dia següent ja estava com una rosa.

Dimecres, veu de Manolo que encara conserve, per cert, però el dia va ser molt bo, amb unes classes al col·le genials! Hi ha dies que les coses eixen bé d’alguna manera.

Dijous... Nou llibre de Harry Potter!! A les 18:30 duia entre les mans el seté, l’últim, i, per descomptat, ja estic devorant-lo.

I ahir va fer tres anys que vaig entrar per primer cop en una aula. Encara ho recorde com si hagués sigut ahir... I somric.

Anit me’n vaig anar a sopar amb els companys del col·le. No estava recuperada del tot, però en fi, per a estar sense poder respirar a casa, vaig preferir estar sense respirar amb ells i riure una estona! Va ser senzillament genial.

(Ains, ara que he rellegit el primer paràgraf tinc la sensació que torne a delirar... )

12 de febrer de 2008

El dia a dia

És increïble com amb el temps arribem a acostumar-nos a les rutines… I les arribem, fins i tot, a necessitar. Fa dues setmanes que no vaig a assajar amb el meu cor perquè l’horari i els dies em coincideixen amb un curs que estic fent de direcció coral, i el trobe a faltar com l’aire! Ara, tampoc no em penedisc perquè el curs és genial, m’encanta, encara que en algun moment ho passe malament, sobretot quan pense que em toca a mi eixir a dirigir… Què hi farem? La por escènica és difícil de llevar. Els gestos que a altres els veig tan bonics, en mi els veig ridículs, artificials, forçats. Però, malgrat tot, m’agrada. Incongruències meues…

S’acosta el dia de la resolució provisional del concurs de trasllats. Dues setmanes per al primer ensurt. No negaré que a la nit em costa agafar la son pensant en això. Però ja em coneixeu. A més, que tinc massa motivacions en aquesta escola… I massa temps per a repetir-me que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra. Jo m’entenc…

D’altra banda, he de dir que estic moooolt contenta amb la tornada de la Nimue! S’ha de continuar endavant, botant els entrebancs i agafant forces de qualsevol raconet per a fer front a allò que ens posa a prova. (I no val això de: ja podries predicar amb l’exemple...). Moltes gràcies, xiqueta, de part de tots nosaltres!!!

I ara no estaria de més que me n’anés a fer alguna cosa de profit, que sóc a l’escola i porte enganxada a Internet des de les 9 del matí! Però hi ha una explicació, eh? Ahir el veí va decidir no connectar-se… En això també sé que m’enteneu.

2 de febrer de 2008

Lluites inútils

Hi ha coses que mai no haurien de succeir, com renunciar a allò que estimes perquè no et deixen estimar-lo. Com haver d’amagar els teus sentiments per no ferir a altres persones. Com haver de deixar de fer el que més t’agrada per remordiments que no hauries de tenir. Com renunciar a l’estima d’un bon grapat de gent per una sola persona.

Tampoc no és just ser massa dur en la crítica d’un mateix, ni més exigent de l’estrictament necessari. Ni culpar-se per una cosa que escapa de les teues mans. Ni voler renunciar a tot per no comprendre que no TOT depén de tu.

Però els éssers humans som massa complexos, ens envolten massa coses. I els sentiments... no sempre els podem controlar, o no estem preparats per a fer-ho. Hi ha gent que m’estime que ho està passant malament des de fa temps, i no sé què puc fer per ajudar-los. Però el cas és que a mi també m’està afectant veure’ls d’aquesta manera. Només espere que tot se solucionarà aviat...