M’agrada descobrir que encara hi ha somriures que il·luminen el món, gestos capaços de guarir qualsevol mal i paraules dites o no que sempre acaben encoratjant d’alguna manera en el moment oportú. M’agrada veure que encara hi ha gent molt humana, gent que escolta, que abraça, que de tant en tant deixa sortir una miqueta d’eixa tendresa que intenta amgar tan sovint per por que la confonguen amb feblesa. M’agrada la mirada d’algunes persones, capaces d’expressar tant. I m’agradaria, de tant en tant, dedicar-los alguna cosa, una cançó, un text, un altre somriure... Però tinc por de no estar a l’altura. És estima el que sent per ells. Molta. Però no els ho diré. No, de moment. Ja arribarà el dia, ja els diré que m’encanta estar envoltada de gent així.
He tingut una setmaneta... Dilluns, per fi, vaig dirigir en el curs de direcció coral. Vaig triar una cançó tradicional de Castelló, “A la vora del riu, mare”, i perquè no quedés tan simple vaig crear-li una altra veu, la vaig harmonitzar. La veritat és que el moment no va ser tan terrible com pensava. El més difícil és alçar-se de la cadira i posar-se davant de la resta de companys, però una vegada fet això, ja està fet el 75% de la feina. Durant les diverses vegades que vaig fer-ho, vaig mantenir un somriure clavat als llavis. Era una barreja de satisfacció, perquè l’harmonia que havia fet sonava prou bé i perquè començava a veure un gest més o menys decent en els meus braços, i una mica de somriure nerviós. Però va acabar bé el que havia de fer i les crítiques posteriors també foren bones. Estic satisfeta!
Dimarts vaig tindre una conversa interessant amb una persona interessant amb qui normalment no parle per por a quedar desconcertada, que és com vaig acabar, però em va anar bé. I a la nit, febre, cosa que no em passava en anys. Em va deixar feta pols, vaig haver de gitar-me en arribar a casa (perquè és que damunt em va agafar a uns 40 km d’Alacant) però al dia següent ja estava com una rosa.
Dimecres, veu de Manolo que encara conserve, per cert, però el dia va ser molt bo, amb unes classes al col·le genials! Hi ha dies que les coses eixen bé d’alguna manera.
Dijous... Nou llibre de Harry Potter!! A les 18:30 duia entre les mans el seté, l’últim, i, per descomptat, ja estic devorant-lo.
I ahir va fer tres anys que vaig entrar per primer cop en una aula. Encara ho recorde com si hagués sigut ahir... I somric.
Anit me’n vaig anar a sopar amb els companys del col·le. No estava recuperada del tot, però en fi, per a estar sense poder respirar a casa, vaig preferir estar sense respirar amb ells i riure una estona! Va ser senzillament genial.
(Ains, ara que he rellegit el primer paràgraf tinc la sensació que torne a delirar... )
