30 de gener del 2007

Diumenge amb Música

Diumenge, com es fa cada darrer diumenge de gener des de fa uns anys, la basílica d’Algemesí reuní un grup ben nombrós de músics, entre instrumentistes i cantors, per interpretar l’oratori de Haendel “El Messies”. Es tracta d’una de les obres més conegudes d’aquest compositor, però amb la peculiaritat que la seua lletra ha sigut adaptada al valencià i, a Algemesí, és interpretada en aquesta llengua. Dos hores i mitja, aproximadament, de música, més dos descansos... un total de tres hores per recordar.

L’església va omplint-se a poc a poc, el mal oratge no deté la gent que hi assisteix amb la seguretat que el fred no els impedirà sentir un dels millors concerts de l’any. Comença a eixir l’orquestra i el cor i de sobte es fa el silenci, un silenci que només trencarà el director en alçar la batuta. A mesura que van passant les diferents parts, l’emoció va en augment: és irremeiable sentir un calfred de tant en tant despertat per un acord, per l’harmonia d’algun coral, d’alguna fuga, per algun solista... I és que aquesta és la veritable raó de ser de la música. En el moment en què una obra ens emociona i ens fa sentir quelcom ja ens ha fets seus.

De música, n’hi ha molta i d’estils molt diversos. Fins i tot diria que hi ha un tipus de música diferent per a cada persona. És bonic descobrir quina és la música que arriba a cadascú, la que s’enganxa al cor, la que amara l’ànima, la que s’ancora en la nostra vida. És la música que ens fa riure o plorar, o recordar aquella persona que ja no hi és, o aquell amor que encara no se n’ha anat... És la música que ens fa sentir vius. Amb un moment, n’hi haurà prou per enamorar-se’n, però caldrà més d’una vida per poder oblidar-se’n.

I supose que va ser tot això el que m’obligà a fer-me mestra de música. Quan una cosa apassiona algú, necessita exterioritzar-la, fer-la arribar als altres, i això és el que jo pretenc en la meua feina. La meua intenció no és només que els xiquets sàpiguen solfeig i que coneguen els compositors més importants de la història de la música, sinó aconseguir que la facen seua i puguen gaudir-la amb els cinc sentits. En defitiniva, que aprenguen a estimar-la.

24 de gener del 2007

Adéu, Carbonilla...

Ahir va ser un dia dur. I és que no és gens senzill acomiadar-se d’algú a qui estimes, encara que aquest algú tinga les orelles grans i siga pelut. Encara que aquest algú siga un conill. Ja vaig contar-vos, no fa gaire, que teníem una amigueta nova a l’escola, Carbonilla, una conilleta toy negra preciosa. Enamoradeta, em tenia! Però de Nadal ençà havia començat a desenvolupar un comportament una mica agressiu que fins ara no havia tingut i això, en una escola, és un perill. Vam haver de prendre mesures. Parlàrem amb l’encarregat de la botiga on la compràrem i l’home ens digué que era molt estrany que un conill es llancés a mossegar (ho ha fet unes quantes vegades i, “per sort”, no als xiquets...) perquè no són animals agressius, de manera que ens va dir que la hi portàrem i que ell se l’enduria a casa, que en tenia més. Al final ens la van canviar per un altre conill. Bé, conill... Se suposa que ho és, però ja en penjaré alguna foto i em direu... Jo el descriuria com una boleta de pèl amb orelles. Eh, que això sí, d’orelles, sí que en té, l’animalet... Ja té nom, es diu Beethoven.

El camí de tornada amb el nou conill va ser difícil. Mirava Beethoven entre llàgrimes i no podia deixar de pensar en la meua Carbonilla. Mai no hauria imaginat que es pogués arribar a estimar tant un animalet. Sé que estarà bé i ben cuidada, però la trobaré molt a faltar. També sé que la nostra responsabilitat com a docents està per damunt de la nostra voluntat, i que això era el que havíem de fer, però això no fa el tràngol més suau. Mentre anàvem en el cotxe, la meua companya (i també amiga, per sort) intentava animar-me, canviar de tema, però jo necessitava plorar, em sentia malament i no volia que ningú em digués res. El cas és que, quan estic així, acabe parlant de manera poc adient i puc arribar a ferir les persones que estime, cosa de la qual després acabe penedida. Doble patiment. Angelet meu, quina paciència que té!

En fi, que hui que estan els ànims una miqueta més calmats volia aprofitar per a escriure açò en record de Carbonilla, la conilleta més bonica de tot Alacant!

16 de gener del 2007

Sóc rareta, què hi farem?

Hui és un d’eixos dies en què tot ix malament. Potser també hi té a veure l’actitud amb què m’he alçat aquest matí (apàtica, asocial...), no dic que no. No sé. He passat part del dia evitant els companys, els grups de gent, només volia estar sola i buidar la ment, actuar mecànicament, perdre la consciència de tot per uns segons. Però és molt difícil...

Una xiqueta m’ha escrit una carta aquesta vesprada. M’ha fet gràcia, potser és l’única cosa que se salve d’aquest dia.

Després he tornat a remugar per què l’altra nit vaig haver de somniar amb qui no hauria d’haver somniat, si més no, ja no. Crec que ja no sent res per ell, n’estic prou convençuda, però quan tot sembla tornar a la normalitat torna a atacar el subconscient. I després toca analitzar-ho... Maleïda racionalitat! Però el millor de tot és que, agosarada de mi, intente donar consells sobre l’oblit... D’ara endavant romandré calladeta, que estic més mona.

De camí a casa he desconnectat la ràdio del cotxe, no m’abellia escoltar res. Ara vull sopar alguna coseta i ficar-me al llit. O millor encara: ficar-me al llit directament i resar perquè demà isca el sol d’altra manera, que si no acabaré explotant i dient coses poc adients a qui se’m pose al davant.

Demà serà un altre dia (o això espere...).

9 de gener del 2007

De tornada!

Torne a l’aula, el meu hàbitat, amb les meues feres, amb la meua felicitat! M’encanten, m’encisen, m’enamoren!! (Bé, sí, també m’empipen de tant en tant... Però se m’oblida de seguida). Moltes vegades em pregunte si estaré fent bé o no la meua feina, és un dubte que sempre tindré, supose, perquè tinc ben arrelada la idea que sempre es pot millorar, però del que estic ben segura és que sóc feliç mentre la faig i que, ara mateix, no la canviaria per res del món.

I després d’aquestes línies, me’n torne al meu nuvolet. Sé que molts no ho enteneu, que penseu que això meu és una estranya síndrome d’Estocolm digna d’estudi... :-P Que sí, que jo reconec que açò meu no és gaire normal, però poder arribar a la feina amb il·lusió, un gran somriure i un nus a l’estómac de pura emoció no és una cosa que puga fer tothom. Ara bé, tant de bo fos així, perquè és l’únic antídot possible contra el so del despertador!!!

2 de gener del 2007

Cap d'Any




Després de passar dos dies al costat del carrer que veieu a la foto (em va fer gràcia el nom, què hi farem?), ahir vaig tornar a casa. He passat Cap d’Any en un poble d’uns 300 habitants, enmig de la muntanya i amb la cobertura justa per al mòbil. Però ha estat bé. Tot ha sigut menjar, veure la televisió, menjar, jugar a les cartes, menjar, dormir, veure House en portugués (no, no l’entenc, però és que el DVD no tenia comandament a distància i no vam poder canviar l’idioma...), mejar, jugar al Cranium i més dormir i més menjar. Bona manera d’acabar un any i començar-ne un de nou, no? A més, ha sigut el primer any que he aconseguit menjar-me el raïm quan tocava; fins i tot anava una campanada per davant! Però vaig oblidar demanar-ne un desig...

A banda d’això, he tingut l’oportunitat de veure la neu (no l’he vista mai...), encara que de lluny, moooolt de lluny, en una muntanya que teníem al davant. He vist verd, el color aqueix que tant trobe a faltar per ací, cobrint el paisatge, he comprovat que existeix algun lloc on l’aigua ix més freda que a l’aixeta del meu col·legi i he tornat a comprovar que la gent que viu al poble és molt més agradable al tracte que la gent de ciutat de tota la vida. Fins i tot saluden quan es creuen amb tu pel carrer, encara que no et coneguen!

Ara toca descansar de tant de descans, actualitzar el bloc i celebrar que només queden 6 dies de vacances!!!


(Ah, per cert, FELIÇ 2007 A TOTHOM)