Diumenge amb Música
Diumenge, com es fa cada darrer diumenge de gener des de fa uns anys, la basílica d’Algemesí reuní un grup ben nombrós de músics, entre instrumentistes i cantors, per interpretar l’oratori de Haendel “El Messies”. Es tracta d’una de les obres més conegudes d’aquest compositor, però amb la peculiaritat que la seua lletra ha sigut adaptada al valencià i, a Algemesí, és interpretada en aquesta llengua. Dos hores i mitja, aproximadament, de música, més dos descansos... un total de tres hores per recordar.
L’església va omplint-se a poc a poc, el mal oratge no deté la gent que hi assisteix amb la seguretat que el fred no els impedirà sentir un dels millors concerts de l’any. Comença a eixir l’orquestra i el cor i de sobte es fa el silenci, un silenci que només trencarà el director en alçar la batuta. A mesura que van passant les diferents parts, l’emoció va en augment: és irremeiable sentir un calfred de tant en tant despertat per un acord, per l’harmonia d’algun coral, d’alguna fuga, per algun solista... I és que aquesta és la veritable raó de ser de la música. En el moment en què una obra ens emociona i ens fa sentir quelcom ja ens ha fets seus.
De música, n’hi ha molta i d’estils molt diversos. Fins i tot diria que hi ha un tipus de música diferent per a cada persona. És bonic descobrir quina és la música que arriba a cadascú, la que s’enganxa al cor, la que amara l’ànima, la que s’ancora en la nostra vida. És la música que ens fa riure o plorar, o recordar aquella persona que ja no hi és, o aquell amor que encara no se n’ha anat... És la música que ens fa sentir vius. Amb un moment, n’hi haurà prou per enamorar-se’n, però caldrà més d’una vida per poder oblidar-se’n.
I supose que va ser tot això el que m’obligà a fer-me mestra de música. Quan una cosa apassiona algú, necessita exterioritzar-la, fer-la arribar als altres, i això és el que jo pretenc en la meua feina. La meua intenció no és només que els xiquets sàpiguen solfeig i que coneguen els compositors més importants de la història de la música, sinó aconseguir que la facen seua i puguen gaudir-la amb els cinc sentits. En defitiniva, que aprenguen a estimar-la.
L’església va omplint-se a poc a poc, el mal oratge no deté la gent que hi assisteix amb la seguretat que el fred no els impedirà sentir un dels millors concerts de l’any. Comença a eixir l’orquestra i el cor i de sobte es fa el silenci, un silenci que només trencarà el director en alçar la batuta. A mesura que van passant les diferents parts, l’emoció va en augment: és irremeiable sentir un calfred de tant en tant despertat per un acord, per l’harmonia d’algun coral, d’alguna fuga, per algun solista... I és que aquesta és la veritable raó de ser de la música. En el moment en què una obra ens emociona i ens fa sentir quelcom ja ens ha fets seus.
De música, n’hi ha molta i d’estils molt diversos. Fins i tot diria que hi ha un tipus de música diferent per a cada persona. És bonic descobrir quina és la música que arriba a cadascú, la que s’enganxa al cor, la que amara l’ànima, la que s’ancora en la nostra vida. És la música que ens fa riure o plorar, o recordar aquella persona que ja no hi és, o aquell amor que encara no se n’ha anat... És la música que ens fa sentir vius. Amb un moment, n’hi haurà prou per enamorar-se’n, però caldrà més d’una vida per poder oblidar-se’n.
I supose que va ser tot això el que m’obligà a fer-me mestra de música. Quan una cosa apassiona algú, necessita exterioritzar-la, fer-la arribar als altres, i això és el que jo pretenc en la meua feina. La meua intenció no és només que els xiquets sàpiguen solfeig i que coneguen els compositors més importants de la història de la música, sinó aconseguir que la facen seua i puguen gaudir-la amb els cinc sentits. En defitiniva, que aprenguen a estimar-la.