26 de juliol de 2006

Només...

Vull creure’t quan em parles;
vull creure’m quan em parle.

Desitge creure en tu,
però necessite alhora creure en mi.

No et demanaré que m’entengues,
només que no fingisques davant meu.

No vull sentir la necessitat de mentir-me mai més,
només vull recuperar la capacitat que em permetia entendre la realitat.

I que així ho acceptem pel nostre bé.
Tots.

22 de juliol de 2006

Adjudicacions

Porte una setmana esgotadora i necessite dormir! Però sembla que ningú no ho vol entendre.

Com alguns ja sabeu, dijous havia d’anar a València, a les adjudicacions, per a triar col·legi per al pròxim curs, però al final vaig anar cap allà un dia abans, dimecres, i vaig passar la nit a casa d’una amiga que viu a Carlet i que estava en la mateixa situació que jo. Vaig arribar-hi a les 17h. i vaig aprofitar per a visitar una altra amiga que viu en un poble del costat. Després de la visita, la meua amiga (la de Carlet) i jo vam anar a València en busca del llistat de centres amb places vacants per a la tria del dia següent, i vam arribar a sa casa a les 12. La nit va ser mooooolt llarga... D’un llistat de 90 fulls, aproximadament, amb lletra diminuta (i jo sense les ulleres de llegir...), vam haver de marcar les places que eren de música, i després vam haver de fer el nostre propi llistat amb els centres per ordre de preferència. Se’ns van fer les 4,30h. Ens vam gitar, no podíem dormir. Ens vam alçar a les 6h. per a anar a València una altra vegada, perquè a les 9h. havíem de ser al Palau de Congressos, i després d’esperar unes quatre hores al final va arribar el nostre torn per a triar. Jo volia agafar el mateix col·le d’enguany. Nervis, nervis i més nervis. “Per favor, que no em lleven el meu col·le, per favor, que no em lleven el meu col·le, per favor...” Però me’l van llevar. El cas és que enguany, en lloc d’un col·le, en tindré cinc, perquè faré una itinerància, però per sort molt a prop de casa, no seré a més de 15-20 km. Un dels centres em va preocupar força l’altre dia, només triar aquesta plaça, perquè és un centre un tant especial, però ara que ho pense en fred crec que podré fer-hi alguna cosa (això espere!), ja veurem.

Va ser un dia de molta tensió, cansament, nervis, com ja he dit, intriga... Un dia complet per diversos motius en què, a més, vaig ser conscient que s’han acabat algunes coses per a donar pas a unes altres. En realitat, ho vaig entendre al llarg de la setmana, no només dijous. He comprés que no tot ha eixit com jo volia, però que malgrat això puc considerar-me afortunada; que sóc com sóc i que, per molt que ho intente, açò és difícil de canviar (però continuaré queixant-me, V.!Jeje); que, per molt que m’ho negue a mi mateixa, i encara que ja no dibuixe estrelles de sis puntes, hi ha coses i persones que no deixaran de ser importants per a mi, mai; i, per últim, he comprés que només cal que em decidisca a netejar el cotxe perquè ploga, encara que siga juliol i migdia.

I ara, amb el vostre permís, me’n vaig al llit, que estic rebentada!

16 de juliol de 2006

Resultat final (APTE!)

Porte un mes i mig de bojos, però ha valgut la pena!! Com ja sabeu, m’he absentat per motius de força major... Una oposició, vaja. I HE APROVAT!!! Encara no m’ho crec, per molt que ho dic a uns i a altres. No sé, és com un somni (els somni dels somnis ara mateix) que s’ha fet realitat, però encara em trobe com si estigués surant en un núvol, encara no ho he pogut assimilar del tot.

El procés va ser horrible, i qui em coneix pot donar-ne fe. Sóc moooolt nerviosa i poc optimista (o això en diuen, però jo m’estime més dir que sóc realista). El cas és que, després d’eixir contenta del primer examen, em vaig trobar amb un resultat que no es corresponia amb el que jo esperava... tenia poca nota, i clar, en una oposició com aquesta cal anar a pel 10. Vaig plorar i plorar, per a què negar-lo, vaig pensar de tot... de tot... I al final vaig pensar de no presentar-me al segon examen, l’oral, perquè, al cap i a la fi, per a què passar-ho malament altra vegada per a no-res? Necessitaria un 9 o un 10 per a poder tenir alguna possibilitat de traure plaça, i els exàmens orals no són el meu fort, això de parlar davant d’un grup de gent (i més sabent que m’estan examinant...) no va amb mi. Però mira, després de molt insistir per part dels meus pares, i de qui no són els meus pares... al final em vaig presentar. I menys mal que ho vaig fer, perquè vaig aconseguir el 9 que necessitava i la plaça! Em vaig posar molt nerviosa, vaig plorar més que mai (però no davant el tribunal... uff, quina vergonya si així hagués sigut!), vaig haver d’esperar les notes, i qui espera, desespera, ja se sap. Però el resultat ha fet que tot pagara la pena i, per fi, després de molt de temps, m’he sentit orgullosa de mi mateixa. Però, sobretot, contenta de no haver de tornar a passar per una oposició. Ara puc dedicar el meu temps als meus xiquets i, l’any que ve, a estudiar una altra carrera!

(Moltes gràcies a tots els qui m’heu donat forces i heu cregut en mi, de veritat, perquè realment ho he necessitat!)