24 d’octubre de 2006

Coses de xiquets

Coses de xiquets...

De segur que alguna vegada heu sentit aquesta afirmació. O m’equivoque? “És que ha fet això”, “és que ha dit allò”... No passa res, dona/home, són coses de xiquets”... Us sona ja, veritat? Doncs aquest post no va adreçat a totes aquestes coses que els més menuts diuen i fan i que nosaltres, els “adults”, amb tanta tranquil·litat qualifiquem com a “coses de xiquets”, sinó a les coses que per desgràcia s’associen només amb els xiquets perquè per algun motiu, en créixer, les oblidem o les tenim tan arraconades que oblidem que existeixen.

Algú recorda l’última vegada que va agafar unes cireres i les va convertir en dos precioses arracades? I l´última vegada que es va meravellar pels colors d’una flor? I quant de temps fa que no passeu de les llàgrimes al somriure perquè algú amb qui us havíeu barallat ha dit “d’acord... et perdone!”? Ah, ja... Que són coses de xiquets...

Doncs sabeu què és el que de veritat m’agrada d’aquestes coses de xiquets? La senzillesa (que no sempre és ingenuïtat) amb què veuen el món, la seua espontaneïtat, la seua alegria, la seua saviesa (per què no?), les seues ganes de viure, el seu entusiasme per les petites coses, la seua força, però, el que de veritat em crida l’atenció d’ells, és la seua capacitat per a somriure fins i tot amb la mirada, amb els ulls. I us assegure que, si alguna vegada tinguera poders màgics, aquesta seria una de les primeres coses que faria: posar somriures als ulls.

Per sort, no tot està perdut, ja que algun adult he trobat al meu voltant que encara recorda com es fa aquesta cosa tan complexa d’ulls i somriures que, ja sabeu:

Són coses de xiquets.

18 d’octubre de 2006

Normalitat


No sé que té aquesta setmana, però tot està en el seu lloc. Estic bé. No sé ni com, ni per què, però el sol ha tornat a lluir amb normalitat... Menys mal! I és que pot semblar una bajanada, però quan ens trobem així, agust, les coses del nostre voltant tornen a funcionar. Misteris de la vida.

Dilluns vaig començar un curs de Direcció coral que, per cert, m’està encisant!! Els alumnes estan responent de meravella a classe, demà me’n vaig a veure un musical amb els meus xiquets i tenim una nova amigueta a l’escola. Qui? Doncs la senyoreta de negre que apareix a la foto del costat. A que és maca? Té quatre mesos i és una dolçoreta d’animal. Els xiquets li han posat “Flor”, però ja veurem quant de temps li mantenim aquest nom...

I ja us aniré contant més coses de tot plegat, que ara me’n vaig a veure Hospital Central.

12 d’octubre de 2006

La part invisible de l'ensenyament

Quan s’aprén a fer la feina i tot seguit desconnectar? Com s’aprén a no involucrar-se més del purament imprescindible en allò que es fa? Com s’aprén a fer el cor fort per a controlar les emocions en determinades situacions?

L’altre dia vaig eixir fotuda de classe. Acabava de concloure la classe de música en un dels col·legis d’enguany. Bé, aquest col·legi és una miqueta especial pels xiquets que hi ha. No és exactament una escola, és un centre de menors on hi habiten de manera temporal per diferents raons. Vaja, que l’alumnat va canviant molt sovint. El cas és que en tancar l’aula es va acostar a mi un dels xiquets que hi ha nous, em va mirar fixament als ulls i em va dir:

-Ainalma, em dónes un bes? És que crec que me’n vaig d’ací prompte, per si ja no ens veiem la setmana que ve...

El xiquet té 10 anys i sé de bon grat que encara no se’n va enlloc... M’ho haurien dit els altres mestres, i no hi van fer cap comentari. Però el xiquet necessitava que algú li fera un bes, o una abraçada, i es va inventar això per aconseguir-ho. Em dol que no siga capaç de demanar-ho directament. Més encara: que no ho faça directament.

Per si amb això no haguera tingut prou, vaig llegir una carta que va escriure una de les xiquetes d’ací a una xiqueta d’una altra de les meues escoles (en un moment determinat vaig pensar que podrien mantenir correspondència amb altres xiquets...). A la carta li feia una xicoteta descripció de com era, tres coses, per a ser exacta, i després passava directament a demanar perdó per si l’estava atabalant, li pregava que per favor que contestara, que allà s’avorria molt, que no li fallés.... Que no li FALLÉS (ho posava amb majúscules i ho repetia dues vegades). Més de mitja carta demanant perdó per les “molèsties”.

Tot això m’arriba a l’ànima, em fa mal. Entre que últimament estic molt sensible i les experiències d’aquesta setmana, bona estic... I és que sóc incapaç de deixar de pensar-hi! Necessite això que posava al principi: aprendre a desconnectar. Si algú té la clau màgica per a fer-ho, que me la done, per favor, que l’aplicaré de seguida. I deixe d’escriure ja, que si no serà pitjor el remei que la malaltia...

9 d’octubre de 2006

9 d'Octubre: Sant Dionís


Com alguns ja sabeu, hui (9 d’Octubre) se celebra la diada del País Valencià en record a l’any 1238, l’any en què Jaume I, el Conqueridor, enfront d’una host catalano-aragonesa, entrà en la ciutat de València.

Jo, per la meua part, preferisc celebrar el dia de Sant Dionís, el patró dels enamorats valencians. No coneixia aquesta dada fins fa uns anys, quan la va contar a classe una antiga professora, i d’aleshores ençà és aquesta la festa que he triat tindre. Si voleu saber-ne més i conéixer el que diu la tradició sobre la Mocadorada de Sant Dionís, cliqueu ací.

3 d’octubre de 2006

Què m'està passant?

Des de fa uns dies estic prou rara: passe de l’eufòria a les llàgrimes en un sol moment, i sense motiu aparent. Per qualsevol cosa ric i per qualsevol cosa plore. Això no és normal. És cert que tots tenim dies millors i dies pitjors, però tant de canvi i tan continu m’està tornant boja. No sé què pensar, no sé què fer, no sé què dir quan algú em pregunta. De vegades necessite aïllar-me, d’altres necessite una abraçada. Vull que això passe, que acabe d’una vegada, vull tornar a ser jo. Tanta sensibilitat m’està ofegant.