24 de desembre de 2006

Nadal...??

Ja ha tornat a arribar Nadal i, amb ell, tot allò que es repeteix any rere any: felicitacions, missatges, bones paraules, somriures acompanyats d’un “Bon Nadal”... I, perdoneu que en dubte, però tot això es fa perquè és Nadal i toca, o perquè el cor així ho dicta?

Estic farta de veure com en aquesta època de l’any el telèfon sona més que mai, la gent que en qualsevol altre moment no pensa en tu gens ni mica, ara agafa l’agenda i et truca perquè és Nadal, perquè ha passat molt de temps pensant en tu, però ara ho ha fet, i a veure si l’any que ve tenim una miqueta més de temps i podem prendre aquell café que teníem pendent... O millor encara: els missatges al mòbil, aquells que es reenvien sense pensar gaire en qui és el destinatari. Total, estan pensats per no haver de calfar-se el cap enviant una felicitació personalitzada. Que són molt bonics, sí, no ho negue, però són tots iguals. Com les targetes típiques... Si no saps què dir, fins i tot en internet pots trobar paraules adients per a qui siga. Potser és que jo sóc rareta fins i tot en això, però preferisc enviar la meitat de felicitacions i escriure el que sent de tot cor, preferisc passar una setmana sencera pensant què posar a una persona en qüestió a aprofitar eixa setmana omplint vint targetes idèntiques.

Tal volta el problema és que no sé ser hipòcrita, no he practicat gaire aquesta faceta que tan sovint mostra l’ésser humà. M’encanta la gent que saps que no et pot ni veure, i ara et posa el millor dels seus somriures per a dir-te “Bon Nadal” (ho ho ho) o “Felices festes!” mentre per dins va remugant vés a saber què. Són gent que, sens dubte, ha nascut per al teatre! No hi ha millors actors que ells.

I després aquella dèria de tothom per creure que, com que és Nadal, has de ser feliç, molt feliç! Doncs, mireu, és una època com qualsevol altra, i si estic feliç ho estaré no perquè siga Nadal, sinó perquè ho estic, i au. I si no ho estic, és perquè potser no intente amagar els meus problemes per estar en aquestes dates.

En fi, que tot això és un invent per tenir il·lusionats els xiquets (que és l’única cosa bona que hi trobe) i per a acabar d’omplir,una miqueta més, les butxaques d’El Corte Inglés.

Bones vacances a tots els que les tingueu i les vulgueu aprofitar!

16 de desembre de 2006

Acabant el trimestre

S’acaba el trimestre i cal córrer per tenir-lo tot preparat a temps: els exàmens, les notes, el teatre amb els nens, les nadales per a l’últim dia de classe, la paperassa... Fins ara estava relaxada, potser perquè sóc molt despistada i ni havia mirat el calendari, però aquesta darrera setmana no he tingut més remei que posar-me les piles!

Dilluns vaig fer als nens un examen de Valencià (que bé! Per a mi, almenys...), d’accentuació, concretament, i m’he adonat que m’encanta explicar gramàtica, m’encisa parlar de llengua, m’apassiona veure com, a poc a poc, van comprenent la complexitat del sistema lingüístic. Xe, si no fóra perquè la música m’agrada tant...

La setmana que ve els hauré de fer un altre examen, però de Coneixement del Medi. Això ja no m’agrada tant... Reconec que hi ha coses interessants i que estic aprenent de tot alhora que els xiquets, però no puc negar que sóc de lletres fins al moll de l’os. Ains, quin remei!

Però no és època només d’exàmens, no, que també estan els dinars i els SOPARS. Ahir vam tindre el nostre, el de l’escola, i, malgrat ser poqueta gent, ho vam passar d’allò més bé! La veritat és que feia temps que no reia tant, i després de la setmaneta que he passat ho necessitava.

En fi, que així estem, fent de tot, i a cent per hora. I el pitjor és que, malgrat tot, no vull que arriben les vacances...

6 de desembre de 2006

I ja en van 24...

Que cruel pot arribar a ser el perfil de Blogger... Fa uns minuts he entrat en el meu i he comprovat que ja m’havien canviat el 23 pel 24... I jo encara no m’he acostumat a aquest canvi! Que, de fet, ho és des de fa només una hora.

Rellegint el post que vaig escriure fa un any exactament sobre aquest mateix tema, he confirmat que hui podria tornar a escriure el mateix i continuar sent veritat, però també és cert que enguany, potser, hi ha un petit matís: tinc l’ànima una mica més lleugera i això em fa sentir millor.

La veritat és que no em puc queixar: tinc la meua família al costat, feina (una feina que m’apassiona i que no canviaria per RES del món), uns companys fantàstics a qui és molt fàcil estimar, uns amics que sempre hi són, per al que siga: un café, una abraçada, una llarga conversa... Però el que veritablement destacaria de hui és que els meus fantasmes i jo hem signat una treva i m’estan deixant passar un bon dia (moltíssimes gràcies, R., per la conversa d’ahir, de veritat!).

En fi, en que no és tan terrible fer 24 anys!