29 de juny de 2006

Absent per oposicions

Estimats amics i amigues de la blogosfera,
M'adrece a vosaltres per a comunicar-vos que, com a conseqüència de les oposicions que estic fent en aquests moments, no tinc més remei que romandre unes setmanes absent de la vostra companyia. Malgrat tot, continuaré llegint-vos en el temps que em quede lliure, encara que no puga escriure res. Fins a la tornada!
Afectuosament,
Ainalma.

22 de juny de 2006

"No te salves"


Powered by Castpost


Perquè crec en la paraula, i la paraula, a més d'escrita, pot ser oral, us deixe una poesia de Mario Benedetti, "No te salves".

Les queixes d'una poesia mal recitada, a l'Ainalma, que mai no va ser ensinistrada per a llegir aquestes coses.



Powered by Castpost

15 de juny de 2006

Un tros de la meua felicitat

L’any passat, per aquestes dates, vaig viure una setmana d’allò més intensa, una setmana de plors, nervis, alegries i més plors, una setmana que tinc ben segur que no oblidaré mai. I tot va ser per un examen, qui ho diria... Però un examen que desitjava aprovar amb totes les meus forces, amb tota la meua ànima perquè, des de feia un parell d’anys, aprovar-lo s’havia convertit en un dels meus somnis, un d’aquells que fins l’any passat m’entossudia a anomenar impossibles. I ho vaig aconseguir encara no sé ben bé com. Bé, sí, vaig estudiar molt, però el temps que hi vaig dedicar no el valore tant com el que puc dedicar a altres coses, per exemple, perquè realment m’agradava el que estava fent, per tant no era tan traumàtic deixar una hora o dues a la vesprada per estudiar o repassar.

Però els nervis... ai mare, per a veure’m, era! Hui ho pense i encara m’espante de recordar com ho vaig passar de malament, com tremolava, com plorava. I jo sé que hi ha molta gent que no ho entén, però és que era tan important per a mi... En aquell moment, més important que les oposicions. De fet, no m’hi vaig presentar perquè només volia estudiar l’altre examen. Per manca de temps d’estudi no seria el suspens. Però VAIG APROVAR! I vaig sentir la necessitat de cridar-ho al vent, HO HAVIA ACONSEGUIT! Em vaig creure, durant bastant temps, la persona més feliç del món.

La veritat és que fins i tot hui ho recorde, somric i continue amb aquella pregunta al cap: com ho vaig aconseguir? Malgrat aquest any transcorregut encara no m’ho acabe de creure, però la veritat és que no m’importa gaire perquè encara em dura aquella mossegada de cel, aquell bocí de felicitat.

12 de juny de 2006

Coses que m'envien per correu...

Un professor, davant dels seus alumnes de la classe de filosofia, sense dir paraula, va agafar un pot gran de vidre i el va emplenar amb pilotes de golf. Després va preguntar als estudiants si el pot estava ple.

Els estudiants van estar d’acord a dir que sí. El professor va agafar una caixa plena de perdigons i la va buidar dins del pot. Els perdigons van emplenar els espais buits que quedaven entre les pilotes de golf.

El professor va tornar a preguntar de nou si el pot estava ple, i els alumnes van tornar a contestar que sí.

El professor va agafar una caixa amb sorra i la va buidar dins del pot. Per descomptat, la sorra va omplir tots els espais buits i el professor va tornar a preguntar de nou si el pot estava ple. En aquesta ocasió, els estudiants van respondre amb un sí unànime.

El professor, ràpidament, va afegir dos cerveses al contingut del pot i, efectivament, el líquid va omplir tots els espais buits entre la sorra. Els estudiants reien.

Quan els somriures van anar desapareixent, el professor els va dir:

- “
Vull que us hi fixeu bé, perquè aquest pot representa la vida. Les pilotes de golf són les coses importants, com la família, els fills, la salut, els amics, l’amor, coses que t’apassionen. Són coses que, encara que perdérem la resta i només ens quedaren aquestes, les nostres vides encara continuarien plenes.

Els perdigons són la resta de coses importants, com el treball, la casa, el cotxe... La sorra són les coses petites. Si primer posàrem la sorra al pot, no hi hauria espai per als perdigons ni per a les pilotes de golf. El mateix succeeix amb la vida. Si utilitzem tot el nostre temps i energia en les coses petites, mai no tindríem lloc per a les coses realment importants.

Pareu atenció a les coses que són crucials per a la vostra felicitat. Jugueu amb els vostres fills, dediqueu un temps per a anar al metge, aneu amb la vostra parella a sopar, practiqueu el vostre esport o afició preferida. Sempre hi haurà temps per a netejar la casa, per a reparar la clau de l’aigua. Ocupeu-vos primer de les pilotes de golf, de les coses que realment us importen. Establiu les vostres prioritats, la resta només és “sorra
”.

Un dels estudiants va alçar la mà i va preguntar què representaven les dos cerveses. El professor va somriure i li va dir:

- “M’encanta que em faces aquesta pregunta! La cervesa és per a demostrar que, encara que la teua vida et semble plena, sempre hi haurà lloc per a dos cerveses amb un amic.”
(Jo només m'he limitat a traduir...)

6 de juny de 2006

Reflexions de final de curs

El curs s’acaba i no puc deixar de pensar en el que els espera a la majoria dels meus alumnes de 6é curs. D’ací a unes setmanes acabaran l’Educació Primària i al setembre, en teoria, haurien de començar 1r d’ESO, però gairebé tots sabem que són molt pocs els qui ho faran. Si volguérem alguna resposta als perquès d’aquesta decisió hauríem d’aprofundir una miqueta en la seua cultura, la gitana, i descobrir altres maneres de pensar, de fer, d’actuar... altra mentalitat. Generalitze parlant de la raça gitana en aquest cas perquè el 90% del meu alumnat hi pertany, i perquè aquesta és la situació que es viu, almenys, al meu centre.

En primer lloc, he de matissar que no és el mateix haver nascut xic que xica per als gitanos. Qui naix xic, es troba el cel obert, com qui diu, però qui naix xica... això ja és una altra cosa, la valoració no és la mateixa.

Alguns i algunes dels meus alumnes enguany han celebrat el seu “pidimiento”, com ells en diuen, que és com una festa de compromís amb un xic o xica, segons el cas, triat per la seua família mitjançant un acord fet amb l’altra part. Això vol dir que, segurament, l’any que ve molts d’ells es casaran pel ritual gitano, que elles hauran de passar també pel ritual del mocador per a comprovar la seua virginitat, mocador que, si ix tacat de sang, amb molta seguretat la mare del nuvi lluirà al saló de sa casa, penjat a la paret, i, d’ací a dos anys, com a molt, seran pares i mares d’alguna criatura vinguda al món massa prompte, segons el parer de molts, però no per a ells. I tant prompte com es puga, un altre. Com més, millor... De què viuran, no es preocuparan gaire, només de tenir una família ben nombrosa i que, entre la seua descendència, hi haja, almenys, un xic.

Potser tinguen sort i fins i tot s’enamoren de la seua parella, potser no. Potser puguen dur una vida més o menys feliç, potser no. Potser algun dia imaginen com hauria sigut la seua vida si els hagueren deixat viure la seua infantesa una miqueta més, si no hagueren hagut de créixer tan prompte... potser no.

Això em fa pensar en la sort que he tingut d’haver nascut on he nascut i amb la família que m’ha tocat. He de donar gràcies per la meua cultura i perquè, per molt difícils que semblen algunes coses, com a mínim he jugat i he crescut al meu ritme, he pogut estudiar, triar el meu camí, la meua professió, i sé que algun dia també podré triar la persona a qui estimar i amb qui compartir la meua vida, que no és poc. Sé que el que estic fent és jutjar una altra cultura prenent com a objecte de comparació la meua pròpia, però també sé que si no fos així potser no seria conscient de com n’he sigut, d’afortunada, des que vaig nàixer, i això no ho canvie per res, almenys hui.

Us deixe també aquesta cançó perquè crec que reflecteix prou bé la idea general d’aquest post i perquè, quan la vaig sentir per primera vegada, em van vindre els meus alumnes al cap i vaig sentir un calfred que encara continue sentint quan els mire als ulls. Deixe, com a primer comentari, la lletra de la cançó, per si voleu llegir-la.



Powered by Castpost