Les coses que ens han passat
Hui podria escriure moltes coses. Podria, fins i tot, frivolitzar, que és el que de veritat m’abelleix fer, però ho deixaré per a un altre moment, potser quan determinades coses estiguen més calmades, més fredes. Per a quan no necessite contar-ho de manera feridora. Podria escriure qualsevol cosa, però continuaré un meme que he vist aquest matí al bloc de la Nimue i que m’ha semblat interessant. Tot siga per mantenir una actitud “políticament correcta” ací, de casa meua.
Com que mai abans havia escrit un diari (he de dir que aquest raconet puc considerar-lo com a tal), he hagut de fer un exercici de memòria per recordar temps tan llunyans, per això és possible que les dates no siguen del tot exactes, però si que són molt aproximades.
Jo fa 10 anys:
Acabava de fer 15 anys. Cursava 4t d’ESO. Començava a descobrir allò que canviaria la meua vida, la música. Fa 10 anys que vaig sentir per primera vegada l’Al·leluia del Messies, de Haendel, en directe i que em va emocionar fins al punt de fer-me plorar. Dos dies després començava a cantar, per primera vegada també, en una coral. Va ser quan vaig veure clar que l’especialitat de magisteri que havia de fer era la musical (la vocació de mestra la tinc des que tinc ús de raó).
També hi va influir una mestra de música que vaig tindre a l’institut: Ana. Si hi ha alguna persona que em va animar a continuar endavant amb la meua decisió i que em va recolzar en tot moment, va ser ella.
Quant als amics, érem un bon grapat. Quedàvem cada vesprada només pel plaer d’estar junts, perquè la veritat és que sempre acabem fent el mateix: res. Va ser també quan vaig decidir deixar el karate després de set anys: m’impedia estar amb els amics dos dies a la setmana! I si la decisió la vaig ajornar fins al juny següent va ser perquè va tindre un accident de moto un company i després d’un mes en coma, va faltar. Ho vaig sentir de debò, i vaig sentir també que li devia acabar aquell curs. Eixe estiu em vaig acomiadar de les arts marcials.
Jo fa 5 anys:
Acabava de fer 20 anys. Cursava tercer de magisteri i esperava ansiosa el febrer per a fer les pràctiques. Pensava també en la vida laboral sense pensar en cap moment en una oposició (ingènua...).
A casa eren moments difícils. Uns mesos abans havien operat ma mare d’un tumor maligne al pit i encara estava amb el tractament, amb quimioteràpia i amb radioteràpia. Era molt dolorós veure-la gitada perquè no podia amb la seua ànima, ella, que no pot estar asseguda ni deu minuts. La meua tendència, com sempre, era la de fugir quan no podia més.
El grup d’amics va canviar per complet. Mentre jo tenia tan clar el que volia i actuava en conseqüència, ells perdien el temps vivint una eterna adolescència. No entenien que haguera d’estudiar quan arribaven els exàmens, no respectaven el meu “sentit de la responsabilitat”, i, a poc a poc, començàrem a distanciar-nos. Però a poc a poc va anar apareixent altra gent amb qui compartia més coses, gent que hui continua al meu costat i que espere que així continue per molt de temps.
Jo fa 1 any:
Acabava de fer 24 anys i començava a gaudir per primera vegada de la meua feina sense haver de pensar en oposicions. Estava en una escola increïble, en un lloc que no apareix ni als mapes i envoltada de companys i de xiquets fantàstics. Però d’això ja he parlat prou en aquest bloc...
També començava a cercar pis de manera més o menys seriosa, encara que sense pressa. La idea era comprar alguna cosa per a viure-hi en un futur, sense pressa també. Independitzar-me als 24?? Ni de conya...
Això pensava...
Ahir, dilluns, 17 de desembre:
Vaig anar al col·le, com cada matí, i vaig continuar amb l’assaig de les nadales que els xiquets hauran de cantar divendres en el festival de Nadal. Un rotllo, però és el que toca. He dit alguna vegada que no m’agrada el Nadal?
A migdia em telefonava el director de la coral: necessitava gent per a cantar en un musical aquella mateixa vesprada, a Almansa. Allà que em vaig ficar sense haver assajat ni res. De fet, em donaren les partitures de l’obra sobre la batalla d’Almansa (era estrena mundial) en l’autobús de camí al teatre. Arribava a casa a les 3:30h.
Hui, dimarts, 18 de desembre:
M’he alçat com he pogut a les set del matí, morta de son, i sense poder amb la meua ànima he anat a l’escola. Més nadales, més decoració dels corredors del col·le, i el meu cap pensant només en el llit... Quatre cafés no han sigut suficients per a sobreviure amb una mica de dignitat!
Cinc llocs per visitar:
L’escola quan ha quedat deserta (quina sensació tan estranya!), els carrers de París, qualsevol soc del Marroc, Almeria a l’eixida del sol i el pont del riu Vinalopó que hi ha a Banyeres de Mariola.
Cinc coses que m’agrada menjar:
Xocolate, creïlles fregides, arròs tres delícies, bolets i la truita de creïlles que fa ma mare.
Cincs cançons importants:
Ummm, que difícil! A veure... “El hombre del piano”, “Yesterday”, “Caperucita”, “Maleïts” i “Me cuesta tanto olvidarte”. Per dir-ne cinc, vaja.
Cinc joguines preferides:
Infantils??? Doncs recorde la Barbie, la Barriguitas, la Nancy, els Play Mobils i les agulles d’estendre (no són gaire convencionals, però em tenien entretingudeta una bona estona!).
Cinc distribucions de GNU/Linux preferides:
Ací em permetreu, però pense copiar-me de la resposta de la Nimue: Ein???
Cinc persones a qui passe aquest meme:
Com que mai abans havia escrit un diari (he de dir que aquest raconet puc considerar-lo com a tal), he hagut de fer un exercici de memòria per recordar temps tan llunyans, per això és possible que les dates no siguen del tot exactes, però si que són molt aproximades.
Jo fa 10 anys:
Acabava de fer 15 anys. Cursava 4t d’ESO. Començava a descobrir allò que canviaria la meua vida, la música. Fa 10 anys que vaig sentir per primera vegada l’Al·leluia del Messies, de Haendel, en directe i que em va emocionar fins al punt de fer-me plorar. Dos dies després començava a cantar, per primera vegada també, en una coral. Va ser quan vaig veure clar que l’especialitat de magisteri que havia de fer era la musical (la vocació de mestra la tinc des que tinc ús de raó).
També hi va influir una mestra de música que vaig tindre a l’institut: Ana. Si hi ha alguna persona que em va animar a continuar endavant amb la meua decisió i que em va recolzar en tot moment, va ser ella.
Quant als amics, érem un bon grapat. Quedàvem cada vesprada només pel plaer d’estar junts, perquè la veritat és que sempre acabem fent el mateix: res. Va ser també quan vaig decidir deixar el karate després de set anys: m’impedia estar amb els amics dos dies a la setmana! I si la decisió la vaig ajornar fins al juny següent va ser perquè va tindre un accident de moto un company i després d’un mes en coma, va faltar. Ho vaig sentir de debò, i vaig sentir també que li devia acabar aquell curs. Eixe estiu em vaig acomiadar de les arts marcials.
Jo fa 5 anys:
Acabava de fer 20 anys. Cursava tercer de magisteri i esperava ansiosa el febrer per a fer les pràctiques. Pensava també en la vida laboral sense pensar en cap moment en una oposició (ingènua...).
A casa eren moments difícils. Uns mesos abans havien operat ma mare d’un tumor maligne al pit i encara estava amb el tractament, amb quimioteràpia i amb radioteràpia. Era molt dolorós veure-la gitada perquè no podia amb la seua ànima, ella, que no pot estar asseguda ni deu minuts. La meua tendència, com sempre, era la de fugir quan no podia més.
El grup d’amics va canviar per complet. Mentre jo tenia tan clar el que volia i actuava en conseqüència, ells perdien el temps vivint una eterna adolescència. No entenien que haguera d’estudiar quan arribaven els exàmens, no respectaven el meu “sentit de la responsabilitat”, i, a poc a poc, començàrem a distanciar-nos. Però a poc a poc va anar apareixent altra gent amb qui compartia més coses, gent que hui continua al meu costat i que espere que així continue per molt de temps.
Jo fa 1 any:
Acabava de fer 24 anys i començava a gaudir per primera vegada de la meua feina sense haver de pensar en oposicions. Estava en una escola increïble, en un lloc que no apareix ni als mapes i envoltada de companys i de xiquets fantàstics. Però d’això ja he parlat prou en aquest bloc...
També començava a cercar pis de manera més o menys seriosa, encara que sense pressa. La idea era comprar alguna cosa per a viure-hi en un futur, sense pressa també. Independitzar-me als 24?? Ni de conya...
Això pensava...
Ahir, dilluns, 17 de desembre:
Vaig anar al col·le, com cada matí, i vaig continuar amb l’assaig de les nadales que els xiquets hauran de cantar divendres en el festival de Nadal. Un rotllo, però és el que toca. He dit alguna vegada que no m’agrada el Nadal?
A migdia em telefonava el director de la coral: necessitava gent per a cantar en un musical aquella mateixa vesprada, a Almansa. Allà que em vaig ficar sense haver assajat ni res. De fet, em donaren les partitures de l’obra sobre la batalla d’Almansa (era estrena mundial) en l’autobús de camí al teatre. Arribava a casa a les 3:30h.
Hui, dimarts, 18 de desembre:
M’he alçat com he pogut a les set del matí, morta de son, i sense poder amb la meua ànima he anat a l’escola. Més nadales, més decoració dels corredors del col·le, i el meu cap pensant només en el llit... Quatre cafés no han sigut suficients per a sobreviure amb una mica de dignitat!
Cinc llocs per visitar:
L’escola quan ha quedat deserta (quina sensació tan estranya!), els carrers de París, qualsevol soc del Marroc, Almeria a l’eixida del sol i el pont del riu Vinalopó que hi ha a Banyeres de Mariola.
Cinc coses que m’agrada menjar:
Xocolate, creïlles fregides, arròs tres delícies, bolets i la truita de creïlles que fa ma mare.
Cincs cançons importants:
Ummm, que difícil! A veure... “El hombre del piano”, “Yesterday”, “Caperucita”, “Maleïts” i “Me cuesta tanto olvidarte”. Per dir-ne cinc, vaja.
Cinc joguines preferides:
Infantils??? Doncs recorde la Barbie, la Barriguitas, la Nancy, els Play Mobils i les agulles d’estendre (no són gaire convencionals, però em tenien entretingudeta una bona estona!).
Cinc distribucions de GNU/Linux preferides:
Ací em permetreu, però pense copiar-me de la resposta de la Nimue: Ein???
Cinc persones a qui passe aquest meme:
Mmmm, no sé... Millor que el facen aquells que necessiten no dir el que de veritat estan pensant en aquest moment... Ja sabeu, per no frivolitzar.
Sentit per Ainalma a la/es
10:20 p. m.
16 comentaris
