Sense sentit
Hi ha tantes coses que he d’aprendre encara... Com que les coses impossibles, impossibles són, per molt que jo em capfique pensant que sempre hi ha quelcom per fer, que no tot està perdut. Com que quan una cosa no es pot oblidar, la millor opció és aprendre a viure amb el seu record, intentant que la convivència no cause major mal que el que va causar el fet que ara és record. Com que està molt lleig intentar enganyar-se una mateixa. Com que no paga la pena córrer riscos inútils que no ens duran a bon port. Hi ha tantes coses per aprendre, que no sé si seré capaç d’aprendre-les algun dia.
De vegades penses que allò que et preocupava ja ha passat, que està superat... I de sobte torna la pluja, abraça el teu cos i et torna a la realitat. I no ha fet res de diferent al que ha fet altres vegades, però ja és massa tard, quelcom molt endins ha despertat de nou, i potser amb més força que aquella remota vegada. En dies així no puc odiar la pluja... És esgotador intentar fer-ho.
I tornant a la realitat altra vegada, el canvi de temps ha aconseguit que em refredés i com a conseqüència he tornat a perdre la veu. Rememorant, revivint i sense poder cantar per alleugerar aquest cúmul de sentiments que tinc ancorats de nou.
El curs s’acaba... I malgrat que enguany és diferent, perquè aquest juny no suposarà un comiat “definitiu” com tants altres, em fa llàstima, ha sigut un any massa curt. Com que encara queden moltes coses a fer i per gaudir.
De vegades penses que allò que et preocupava ja ha passat, que està superat... I de sobte torna la pluja, abraça el teu cos i et torna a la realitat. I no ha fet res de diferent al que ha fet altres vegades, però ja és massa tard, quelcom molt endins ha despertat de nou, i potser amb més força que aquella remota vegada. En dies així no puc odiar la pluja... És esgotador intentar fer-ho.
I tornant a la realitat altra vegada, el canvi de temps ha aconseguit que em refredés i com a conseqüència he tornat a perdre la veu. Rememorant, revivint i sense poder cantar per alleugerar aquest cúmul de sentiments que tinc ancorats de nou.
El curs s’acaba... I malgrat que enguany és diferent, perquè aquest juny no suposarà un comiat “definitiu” com tants altres, em fa llàstima, ha sigut un any massa curt. Com que encara queden moltes coses a fer i per gaudir.
Hui tinc la sensació que no m’entenc... Per això tampoc no puc enfadar-me perquè no ho facen els altres.