25 de maig de 2008

Sense sentit

Hi ha tantes coses que he d’aprendre encara... Com que les coses impossibles, impossibles són, per molt que jo em capfique pensant que sempre hi ha quelcom per fer, que no tot està perdut. Com que quan una cosa no es pot oblidar, la millor opció és aprendre a viure amb el seu record, intentant que la convivència no cause major mal que el que va causar el fet que ara és record. Com que està molt lleig intentar enganyar-se una mateixa. Com que no paga la pena córrer riscos inútils que no ens duran a bon port. Hi ha tantes coses per aprendre, que no sé si seré capaç d’aprendre-les algun dia.

De vegades penses que allò que et preocupava ja ha passat, que està superat... I de sobte torna la pluja, abraça el teu cos i et torna a la realitat. I no ha fet res de diferent al que ha fet altres vegades, però ja és massa tard, quelcom molt endins ha despertat de nou, i potser amb més força que aquella remota vegada. En dies així no puc odiar la pluja... És esgotador intentar fer-ho.

I tornant a la realitat altra vegada, el canvi de temps ha aconseguit que em refredés i com a conseqüència he tornat a perdre la veu. Rememorant, revivint i sense poder cantar per alleugerar aquest cúmul de sentiments que tinc ancorats de nou.

El curs s’acaba... I malgrat que enguany és diferent, perquè aquest juny no suposarà un comiat “definitiu” com tants altres, em fa llàstima, ha sigut un any massa curt. Com que encara queden moltes coses a fer i per gaudir.

Hui tinc la sensació que no m’entenc... Per això tampoc no puc enfadar-me perquè no ho facen els altres.

15 de maig de 2008

De neteja

Estic de neteja. Després de prendre terra de nou, de creure que realment és veritat tot el que ha passat, que m’hi quede, després de començar a sentir més meua que mai la meua aula (quant de possessiu!), ha arribat el moment de llevar totes les coses que molesten i de llançar al fem tot el que no utilitzaré per a deixar espai a tot allò imprescindible.

Estic contenta, molt contenta, i no puc deixar de sentir-me afortunada. Treballe a deu minuts de casa i amb una gent estupenda. Ja sé que ho he dit moltes vegades, però és que és tanta l’estima que sent per ells...

I entre una cosa i una altra, estic completament bloquejada. No m’ixen les paraules, ni les idees, ni res de res. Només tinc en el cap el que tinc (que no és poc), i per a poques històries d’altre tipus estic.

Uns dies més, això és el que necessite.

2 de maig de 2008

Volia contar-vos...

Volia contar-vos moltes coses, i per això estava esperant i esperant per a escriure. Volia contar-vos que dissabte vaig anar a un concert d’Ismael Serrano que em va encantar, que va tornar a posar-me els pèls de punta, que em va fer riure i plorar alhora, que des de primera fila vaig poder veure perfectament cada gest, cada expressió, i que les tres hores que vam estar allà passaren volant.

Volia contar-vos que l’altre dia vaig fer la prova de foc amb el cor del col·le, que els xiquets van ser capaços de cantar a dues veus (cridant encara, per la falta de seguretat, però això és quelcom que se solucionarà aviat) i que ells no ho saben, però això és molt difícil! Estic orgullosa d’ells.

També volia contar-vos que comença a desaparéixer una miqueta el fred, que els núvols comencen a oblidar-se d’aquest cel i que la naturalesa continua el seu camí. Com hem de fer nosaltres, ni més ni menys. Ains, la naturalesa, i la naturalitat...

Us volia contar que vaig enviar un correu d’aquells de reenviar que tan poc m’agraden, però que em va semblar interessant, en què la gent m’havia de respondre amb una única paraula, la paraula amb la qual em definirien, i que ha sigut sorprenent descobrir com em veu la gent. Ha sigut una grata sorpresa, la veritat.

Però sobretot volia contar-vos on em donàvem la destinació definitiva, si era al col·le on sóc ara o no (creuem els dits perquè siga que sí!!), perquè se suposava que dimecres eixia el llistat amb la resolució definitiva, però no ha sigut així, es veu que el personal de la Conselleria d’Educació va començar el pont abans d’hora. O siga, que el patiment continua. Crec que va ser el dia que més hores vaig passar davant l’ordinador, amb la pàgina en qüestió oberta i actualitzant-la contínuament. Bé, tan prompte com sàpiga alguna cosa, us la faré saber, com l’altra vegada. Però no deixeu de creuar els dits, per favor...
(06/05/08)
Ha eixit, ha eixit, ha eixit!!! Ja podeu descreuar els dits, ha funcionat, m'hi quede!!!!!!!