21 d’abril de 2008

Una escala

Caminant, caminant, intentant no mirar enrere, es va trobar en un atzucac sense possibilitat de girar cua. Nota com li falta l’aire, cada vegada amb més freqüència, i no pot fer res per posar-hi remei. No té ningú al costat que li assegure que en podrà sortir, i això l’ofega més encara. Massa confiada hi anava, en cap moment no va pensar en aquell mur que ara l’atura i li furta aquelles alenades de vida de què gaudia. El pitjor moment és la nit: la foscor, el fred que se li clava al moll de l’os, la por i la tristesa de saber que a trenc d’alba continuarà allà.

Algú té una escala perquè puga saltar el mur i continuar el seu camí?

11 d’abril de 2008

Núvols i més núvols


Està ennuvolat i fa vent. No m’agraden aquests
dies, em fan sentir anímicament igual. I ja en són uns quants, aquesta setmana. No és que quelcom haja anat malament, perquè la veritat és que no puc queixar-me, però és moment de reflexions.

A classe ha sigut una setmana genial, he vist TOTS els cursos (12) emocionadíssims amb una audició activa que he preparat, cosa que mai abans no m’havia passat. Sempre hi ha activitats que enganxen uns grups i que no agraden als altres, però aquesta vegada ha sigut tot el col·le, de primer a sisé, qui ha participat i ha demanat més i més. Hem estat escoltant O Fortuna, de l’obra “Carmina Burana”, de C. Orff, i hem acompanyat la percussió de l’orquestra amb els instruments de percussió que tenim a l’aula. La primera emocionada, la profe, que la posen davant un timbal i perd el seny! No sé quantes vegades l’hauré sentit, però en cada sessió ha aconseguit posar-me els pèls de punta. Això, això precisament és el que m’encisa de la música, la seua capacitat de commoure d’una manera o d’una altra.

I d’altra banda sembla que és jornada de reflexió, com deia abans. Es veu que cada cert temps, toca. Estic en un d’eixos moments d’autoavaluació en què no deixe de preguntar-me si ho estaré fent bé o no, si podria fer alguna cosa per millorar. Però encara no he trobat respostes. Sé que no em val el que em diguen els altres, que només tindrà valor la conclusió a què arribe per mi mateixa. Quan? No ho sé. Puc estar més o menys satisfeta amb el que faig, però qui m’assegura que això és el més adient?

També em comença a rondar pel cap de nou el concurs de trasllats. Se suposa que el dia 30 eixirà la resolució definitiva, i encara que el més provable és que no em canvien la destinació, sempre està la remota possibilitat que ho facen. És difícil, però no impossible.

No sé, potser són totes aquestes coses les que acaben ennuvolant els ànims, i no només el temps. Ja veurem com es presenta la pròxima setmana.

4 d’abril de 2008

I després de les vacances...

Hem tornat a la normalitat, cosa que agraïsc de debò. Horaris, activitats, més cafés del compte... El primer dia de classe sempre es fa especial: la trobada amb els companys, que ja es trobaven a faltar, les abraçades dels xiquets, amb algun “seño, te he echado de menos” xiuxiuejat, la roda de porres a l’hora del pati, els dinars a la sala de professors, el grupet de quatre o cinc que et busca pertot arreu, “seño, ¿cuándo vamos a subir a cantar?”, que em posen un somriure als llavis... En fi, totes aquestes coses que altra gent no veu o que no vol veure. Però la setmana ha sigut curta, perquè només hem treballat dimarts i dimecres, ja que ahir i hui ha sigut festa a Alacant.

Les vacances estan bé des del punt de vista de poder descansar més, fer altres coses, no estar subjecte a un horari (cosa que a mi no m’acaba de fer el pes), però també ofereix massa temps lliure per a calfar-se el cap en coses inútils, en intentar trobar solucions i respostes a assumptes que potser no en tenen, i aquesta és, tal volta, la part de les vacances de què intente fugir tan sovint. Ara toca pensar en altres temes i deixar les dèries d’aquests dies en un racó, amb l’esperança de poder oblidar-les al més aviat possible... Res com tornar a la normalitat... Jo m’entenc.

(M’agradaria dir tantes coses que no puc, explicar tants secrets que em veig obligada a compartir només amb un parell de persones, contar tot allò que sent i deixe de sentir... però tinc les mans lligades, com sol dir-se. Supose que ja passarà, com ja va haver de passar en un altre moment. Només em pregunte una cosa: es notarà en la mirada...?)