24 de gener de 2008

Mmmm, podríem acabar ja aquesta setmana, per favor?


Perquè ja sabeu: si una cosa pot anar pitjor, hi anirà. Hem de partir de la base que ja venia arrossegant una setmana no del tot bona i, a partir d’ací, començar a amuntegar coses.

Dilluns, a classe, un xiquet de primer de primària va llançar a terra des de l’alt d’un armari (sense mala intenció, tot s’ha de dir) un metalòfon baix, l’instrument més gran i més car de tota l’aula (el teniu en la foto). El vaig veure caure a càmera lenta, mentre sostenia una guitarra entre les mans, i quan va tocar terra, amb tot l’estrèpit que això va suposar, vaig sentir com si m’agafaren el cor en una mà i l’oprimiren fortament. No sé la cara que vaig posar ni el que vaig poder encertar a dir, però els xiquets es quedaren més callats que mai i, per primera vegada en el que portem de curs, no gosaren baixar corrent ni saltant les escales de tornada a la seua aula mentre jo portava en braços, com podia, l’instrument. Les làmines havien caigut i algunes s’havien ratllat, però el pitjor colp se l’endugué la fusta de la part de dalt, que va acabar a terra, desapegada. Sé que pensareu: va, no és més que un instrument... Però per a mi no és així, per a mi és L’Instrument, és el poc material musical amb què conte en la meua aula, i me l’estime com un mecànic pot estimar el seu cotxe o un informàtic el seu ordinador.

Al dia següent, amb el disgust una mica més calmat, vaig arribar al col·le amb ganes de fer alguna cosa per solucionar-ho, per arreglar-ho, de manera que, amb la millor intenció del món, vaig agafar un parell de claus i un martell i vaig clavar la fusta que havia caigut. Em vaig sentir bé, havia mig reparat el metalòfon... fins que va arribar un company i em va dir que l’havia cagada, però bé. Resulta que, com que ara la fusta estava clavada, la vibració de l’instrument i els claus podien fer que s’escletxara el cos del metalòfon... Beneïda ignorància, tan contenta com estava de com l’havia deixat! Perquè és que, a més, ara que li he agafat el gust a això del bricolatge, no em vaig conformar amb un parell de claus, i ja està, no... En vaig posar huit! En fi, que m’acabaren d’afonar amb la crua realitat.

I aquesta vesprada, per a rematar la feina, m’he carregat una persiana de la meua aula, encara no sé com... Crec que el millor serà no tornar a tocar res en una temporadeta, no siga cosa que la ratxa continue, no senyor!

15 de gener de 2008

Concurs de trasllats

La setmana passada va ser una miqueta “xunga”, d’eixes en què només ets capaç de posar-te en el pitjor dels casos. Un dia vaig acabar tancada en la meua classe, amb la música a tota canya i plorant. Un altre, contestant malament a gent que no ho mereixia. I trista, sobretot molt trista. Sense ganes de res, sense forces.

Ho reconec: estic nerviosa. Molt nerviosa. Sembla que per a algunes coses el temps passa molt ràpidament, però per a d’altres és tan lent... El perquè? Doncs que NECESSITE saber on seré l’any que ve (el curs que ve, vaja). És qüestió de salut física i mental. Cada vegada estic més convençuda que no podria suportar un altre canvi, no em puc permetre un altre final de curs com els dos anteriors, ni un altre estiu com el passat. No, més no, per favor, no vull tornar a estar al límit. Vull romandre on estic. Tan difícil és? Però si és un lloc que no vol ningú! I jo el desitge amb tota la meua ànima... I encara queden tres mesos de patiment...

S’ajunten massa coses. No vull abandonar paradisos deserts amb tants tresors amagats. Ni vull veure com s’afonen illes meravelloses, condemnades per la immensitat de l’oceà i per un pirata inútil incapaç d’apreciar el que està a punt de perdre. Ni dir adéu a aquells que ARA són el meu present. No, una altra vegada no...

Por??? Potser. Però és que tinc clar el que vull i el fet que no depenga de mi poder aconseguir-ho o no m’ho està fent passar malament.

8 de gener de 2008

La tornada al col·le

La tornada a l’escola sempre l’he sentida amb una mena de neguit a l’estómac. I la nit anterior... Recordeu quan éreu menuts i al dia següent hi havia una excursió, que estàveu tan excitats i expectants que no podíeu dormir? Doncs igual. Vaig comprovar no sé quantes vegades que, efectivament, havia posat el despertador, que l’havia posat a l’hora correcta, i malgrat tot continuava amb la sensació que no em despertaria, que faria tard... I si hi ha una cosa que odie és fer tard. De fet, les classes comencen a les 9 del matí i normalment arribe al col·le a les 8:30h. Manies. Costums. Però no, després de moltes voltes al llit abans d’aconseguir adormir-me, em vaig despertar a les 5, després a les 6, i a les 7 ho va fer el despertador. Pensava que em costaria més alçar-me, i sobretot tenint en compte que, durant les vacances, cap dia no m’he alçat abans de les 10, però no, vaig votar del llit i prou descansada.

Al col·le va ser com si no hagueren hagut vacances, com si ens haguérem vist el dia anterior, almenys amb els xiquets. Hi va haver moltes faltes d’assistència, però també molta emoció i ganes de contar les vacances, els regals de reis, les visites als seus països... Són increïbles, aquestes criatures.

I d’altra banda, una gran notícia: el meu veí generós ha tornat!! Torne a tenir internet a casa!! Però a canvi la llum de l’edifici se’n va cada nit un parell de vegades, fins que baixa algun veí a connectar-la altra vegada. Això és el que té tenir llum d’obra, què hi farem...

Per cert, enguany no he caigut en el tòpic, no he fet cap propòsit d’any nou. Primer, perquè no m’abelleix, i segon, perquè sé que l’any passat en vaig fer un i en febrer ja no recordava quin era, amb la qual cosa, millor posar-se objectius a (molt) curt termini, que serà l’única manera d’intentar acomplir-los. I vosaltres, hi heu caigut?

1 de gener de 2008

BON ANY!

Cap d’any a Benidorm, a casa d’uns amics. Estic morta, me’n vaig a fer la migdiada ara mateix!

Continue sense internet a casa, el meu veí generós es veu que encara no ha tornat de vacances, i em toca vindre a casa dels pares, que ells sí que tenen veïns generosos tot l’any! Per això no em connecte tan sovint, per això no escric, per això no us llig... Però dilluns tornem a la feina, i entre altres coses, a tenir banda ampla en tota l’escola!!!

Visca el 7 de Gener!

Ah, i per cert... BON ANY A TOTES I A TOTS!