28 d’abril de 2006

Tipus de gent

Hui m’he aturat un moment a pensar en la gran quantitat de persones que han passat per la meua vida i m’hi han deixat la seua petjada: unes de més grans i altres més xicotetes, però cap prescindible. Hi ha hagut companys d’escola, d’institut, de karate, de carrera, de corals, AMICS, professors, companys... I cadascun tan diferent als altres...

Però el temps passa i ho canvia tot, fins i tot la gent del teu voltant. Per unes coses o altres, cadascú pren el seu camí, el que comporta gairebé sempre una separació. I la separació també és diferent en cada cas. I d’aquesta manera he arribat a la conclusió que hi ha quatre tipus de persones en ma vida:

1. Els amics que, per molt de temps que haja passat des de l’última vegada en què vam ser junts, continuaran sent igualment amics. Són relacions que no necessiten d’un tracte continu, d’un café cada setmana i, malgrat tot, són tan sinceres com en altres temps. Pot passar un any i saps que si tornes a veure aquesta persona altra vegada, res no haurà canviat.

2. Gent que, per diverses circumstàncies, ha eixit de la meua vida, com antics companys d’institut o de carrera. Gent que, per molt que em dolga reconéixer-ho, no trobe a faltar. Gent que va ser important en el seu moment, però ja no ho és.

3. Hi ha també la gent que sí trobaré a faltar, i molt. Gent amb qui ja no tinc res a veure, però que ha deixat la petjada gran. Ací puc incloure alguns professors del col·legi i de l’institut, companys de Magisteri, antics amics... És estrany: no m’ha fet mal haver-los perdut, però sé que no els oblidaré mai perquè encara continue estimant-los.

4. I, per últim, el grup de gent que, per unes coses o altres, ja no hi és i em negue a perdre. Bé, el que em negue a perdre és qualsevol tipus de contacte, perquè sé que no passarà el mateix que amb grup 2, i tampoc els puc incloure en el grup 3, perquè sí que em fa mal perdre’ls. Davant aquests casos lluite i faig tot el que està en la meua mà per no trencar la relació, però no sempre es pot, no sempre es troba la mateixa resposta en l’altre i, d’una manera o d’altra, acabe patint.

Tota gent important en el seu moment, gent que m’ha fet com sóc, amb qui he compartit infinitat de coses, de qui he aprés, amb qui he rigut o plorat... Gent. I sé també que, gràcies a tots ells, la meua vida ha sigut una mica més rica. Per sempre.

21 d’abril de 2006

Ric o plore?

TORNE A TENIR ORDINADOR!!! (Bé, ordinadors, que al final em vaig comprar el portàtil...). Ara en tinc un per a connectar-me a internet i un altre per a treballar. Mira que bé! Només em faltes les ganes de fer feina...

Amb aquests dies d’abstinència, com em va dir algú, he pogut comprovar que veritablement estic enganxada a internet. I no és que normalment passe molt de temps connectada, però el meu quart d’hora diari, com a mínim, és sagrat.

Però com que no tot podia ser bo, aquest matí, quan he eixit de casa, he vist que ahir a la nit els astres es van alinear perquè els xoriços del meu barri tornaren a acostar-se al meu cotxe per furtar-me, per quarta vegada des que en tinc aquest, la gometa del netejaparabrisa. La primera vegada que em va passar ja em vaig assabentar que la vareta de ferro que porten dins la utilitzen per obrir altres cotxes... és el preu que he de pagar per haver comprat un Peugeot; però el que jo dic és: per què no busquen un altre babau, que a mi ja em tenen prou cremada!? Xe, que ja van quatre voltes! Es podrien quedar amb les mans enganxades al cotxe cada vegada que ho fan! O rebre una descàrrega elèctrica! O que els vinga mal de queixal! Em fan ser dolenta! Per poder llevar-me de damunt la mala llet que m’ha entrat no he tingut més remei que baixar al centre a comprar llibres... Per això, i perquè hui i demà estan a un 10% de descompte!

Què hi faig, riure o plorar?

14 d’abril de 2006

Rèquiem per un ordinador

Aquesta setmana he viscut la mort d'un "ser" molt estimat per mi: el meu ordinador. Dilluns a la nit vaig intentar engegar-lo però es va resistir... i només ara ho puc entendre: s'havia cremat la placa base... Parlant clarament, se n'ha anat a la merda tot el que tenia a dins i que per desgràcia (mandra, més bé...) no havia gravat enlloc.

Però, com solen dir, les desgràcies mai no vénen soles: estic de vacances! Cosa que normalment, m'alegraria, però que ara suposa no gaudir dels ordinadors del col·le, només dels que, amb molt bona voluntat, em deixen els meus amics...

Resumint, que fins la setmana que ve (dimecres, en principi) no tindré connexió diària com fins ara, o siga, que no escriuré en uns dies i, si no tinc ordinadors de préstec, tampoc no podré respondre comentaris... I tot molt al meu pesar!! Bé, amics, fins aviat (això espere). Me'n vaig a pregar per l'ànima (disc dur) del meu ordinador, a veure si es pot salvar alguna cosa encara...

8 d’abril de 2006

Aprovem o suspenem?

Aquesta setmana he vist al col·legi una cosa que no m'ha semblat gaire adient, i he acabat cremant-me. No he pogut evitar reflexionar sobre un comentari que vaig sentir a dir per una companya (a veure si endevineu quina...). El tema a debat era una alumna de sisé curs que durant aquest trimestre només ha vingut a classe unes dues setmanes i, l’últim dia abans dels exàmens, va demanar a la seua tutora el llibre de llengua per estudiar a sa casa. La xiqueta no va tornar al col·legi fins al dia de l’examen d’aquesta matèria, en què va traure un deu amb l’absolut convenciment de la professora que era impossible que hagués copiat. El dilema era: es pot aprovar (només l’assignatura de llengua, que és l’única en què l’examen estava superat) una alumna que no ha vingut al col·legi, quan l’assistència és obligatòria?

Es van dir moltes coses sobre aquest tema (bé, les va dir la representació eclesiàstica a l'escola, com no): “tu (referint-se a la tutora), quan entres aquest matí a classe, li preguntes directament que de qui va copiar”, o “no pots aprovar-li la llengua: que servisca com a càstig per no haver vingut a l’escola”, i moltes altres coses per l’estil. El que jo em pregunte és: quina mena de valors estem transmetent, potser sense adonar-nos-en? És cert que l’alumna en qüestió és absentista, i també és cert que ha suspés la resta d’assignatures però, quin missatge li estem mostrant nosaltres, els educadors, si “fem que suspenga” també llengua? Crec que indirectament és com si li diguérem: “t’has esforçat, has estudiat, has fet un bon examen, però fa igual, et suspendrem de totes maneres...” No seria més just aprovar-li llengua perquè s’adonés que si vol i s’esforça pot aprovar, com qualsevol dels seus companys? Va, que és una assignatura només... Per favor que, a més d’ensenyar continguts, hem de formar persones, educar! Una mica d’ètica i de bona pedagogia no aniria malament a determinades persones...
...Només és la meua opinió...

1 d’abril de 2006

Santa Mandra torna a mi...

Hui la Santa Mare Mandra s'ha apoderat de mi (cosa no gaire estranya...). Ahir em vaig anar al llit amb el ferme propòsit d'escriure un nou post l'endemà, però em sembla que més aviat s'ha quedat en això, un propòsit.
Com que la calor imprevista m'ha deixat mig morta, sense força i sense idees, aprofite per posar-vos una cançó d'Ana Belén amb la seua lletra corresponent. Va dirigida especialment a la Nimue, que va ser qui em va fer recordar-la per un post que va escriure al seu blog. Espere que t'agrade, Nimue!


Powered by Castpost

QUÉ PENA

Qué pena
Que esta noche no haya luna llena
Para que me coman toda entera
Los lobos que vienen detrás
Y alivien mi soledad.

Qué pena
Que no pase nunca lo que esperas,
Que la sangre corra por mis venas
Y no se desborde jamás,
Se rinde antes de pelear.

Qué pena, el deseo me quema,
Qué pena, y el cerebro me frena,
Qué pena que esta noche amanezca
Y que yo no te pueda encontrar.

Qué pena, si la piel me condena,
Qué pena, lo demás me encadena,
Qué pena, cuántos labios esperan
Que otras bocas los quieran besar.

Qué pena
Que nunca nos soltemos de la rienda,
Que no se despierte aquella fiera
Que duerme en el fondo de ti
Y no se atreve a saltar.

Por eso digo yo qué pena
No perder a veces la cabeza,
No ponerse el mundo por montera,
Y dejar de pensar
Y al final jugar sólo por jugar.