28 de gener de 2006

Vaig somniar que...

Tengo miedo - Ana Belén


Powered by Castpost



Fa ja algun temps vaig tenir un somni un tant estrany... En una situació també poc comuna, un desconegut em preguntava quina pensava que era la cosa més trista que podia imaginar. Se suposava que amb la meua resposta alimentaria una flama que s’extingia al bell mig del lloc on m’havien tancat (perquè eren dos els homes que hi havia amb mi en aquell moment, el de la pregunta i un altre més jove, també desconegut per a mi). Després de pensar una estona, vaig arribar a sentir dels meus llavis mateixos:

- “La cosa més trista que puc imaginar és la por... La por que ens impedeix fer les coses que realment volem fer, les coses que desitgem dur a terme amb totes les nostres forces, la por que no ens deixa gaudir de cada segon al màxim.”

Hui no puc deixar de pensar en aquell somni. No sé què hauria contestat si m’hagueren fet la mateixa pregunta estant ben desperta, durant la vigília, però la resposta del moment em sembla d’allò més encertada. Que potser el moment en què millor m’autoanalitze és a la nit, mentre dorm?

26 de gener de 2006

Hui

Somrieu, celebreu, festegeu, alegreu-vos, perquè...

HUI HA NASCUT UN NOU DIA!

21 de gener de 2006

Meme...

Participe en aquest Meme perquè Dizzy m'ha convidat a fer-ho i perquè vaig dir a la Nimue també que ho faria.

Normes: el primer jugador d’aquest joc inicia el seu missatge amb el títol “ 5 estranys hàbits teus”. Les persones que són convidades a escriure un missatge al seu bloc sobre els seus hàbits poc comuns , han d’ indicar també clarament aquestes normes. Al final heu de triar 5 noves persones i afegir un enllaç al seu bloc . No oblideu deixar un comentari al seu bloc dient-los que els heu escollit per continuar el meme.

I allà van cinc dels meus estranys hàbits, encara que jo ho veig d'allò més normal...:

1. Sóc una maniàtica de la puntualitat. Odie quedar amb algú i que arribe tard, de la mateixa manera que odie arribar tard jo mateixa. La mala llet que m'entra no la puc explicar.

2. Sóc poc parladora, per tant, odie que em tallen quan per fi em decidisc a dir la meua. Això també és extensible a que no em deixen parlar quan algú està debatent amb mi, quan aquest algú només vol sentir la seua veu. Clar, acabe cridant per fer-me oir, i això tampoc no m'agrada.

3. He de comprovar unes cinc vegades cada nit abans de gitar-me que he posat el despertador a l’hora correcta. Em fa pànic pensar que puc adormir-me i, per tant , arribar tard... A més, faig com he vist que feu molts de vosaltres: el pose un quart d'hora abans de l'hora en què m'he de llevar realment per pensar la mandra que em fa haver d'alçar-me.

4. Sempre he de deixar les coses per a l’últim moment, si no, no rendiria tant, o no seria jo. Sóc mandrosa, sí, què hi farem?

5. Solc pujar les escales mig corrents, i no perquè faça tard, no, almenys en aquest cas, sinó perquè si no tinc la sensació que em canse més, o... No sé, la veritat, no té justificació lògica, però sempre ho faig així.

Vegeu? Si sóc d'allò més normal... Ara, qui vulga, que continue amb el Meme. Per la meua part preferisc no convidar a ningú; així podeu participar-hi tots els que vulgueu.

14 de gener de 2006

Balanç

Quina setmana, la de tornada de vacances! Si hagués de resumir-la en una paraula, en diria “intensa”. I, en general, ha sigut TAN gratificant, que volia compartir-la amb vosaltres.
El primer que cal destacar és la immensa alegria que vaig sentir dilluns quan vaig retrobar els companys de treball i els alumnes, malgrat la mandra que em feia haver de matinar altra vegada per anar a fer feina. A més, es nota que tots anàvem a escola amb el mateix sentiment, amb nous desitjos i amb les piles recarregades per poder dur-los a terme. Però si alguna cosa he de destacar veritablement d’aquesta jornada és que per primera vegada vaig poder treballar a gust amb un grup de segon de primària que normalment em trau de polleguera: vam poder fer una dansa! Açò, amb aquests xiquets, que només pensen en barallar-se, en posar la traveta als companys, i moltes coses més, és tot un èxit!
Un altre moment digne de figurar ací és la classe de música que vaig fer a 6éA i a 6éB. Em va passar una cosa que mai abans no havia experimentat des que faig classes: durant un temps, que calcule entre trenta segons i un minut, tots els alumnes van restar en silenci absolut escoltant el que els contava, que en aqueix moment era sobre història de la música. Era un silenci que feia mal, que tallava, que em va fer sentir fins i tot incòmoda... Mentre ells escoltaven el que els contava sobre la unió música-home segons els diferents segles, jo no podia deixar de pensar: d’un moment a altre passarà quelcom, alguna cosa estan maquinant... Però no, no va passar res de tot això... El murmuri a què em tenen acostumada va tornar de seguida. Malgrat tot, va ser una cosa nova, això de poder sentir la meua pròpia respiració a classe, el meu cor bategant més fort que mai...
I va arribar dijous... Vaig aprofitar la vesprada per anar a una xarrada que va fer Francesc Bodí, un escriptor d’Agres (Alacant). L’any passat vaig llegir una novel·la seua, “L’infidel”, que em va agradar moltíssim, per això vaig voler aprofitar l’ocasió perquè me la signés. En aquesta xarrada va llegir un conte inèdit sobre el seu poble que aqueix mateix dia va eixir publicat a El País, i quan va acabar la lectura jo també vaig acabar... però plorant... Era tan entranyable aquella història! I la seua veu, la seua manera de parlar, el sentiment que hi posava... I és que no puc evitar emocionar-me quan sent algú parlant amb el cor. Tot plegat va fer que fos una jornada inoblidable.
I, ahir, per acabar d’arrodonir la setmana, va eixir una classe de música amb els alumnes de 5é per a llepar-se els dits. Mai no hauria imaginat que es pogués fer tant en una única sessió... però ho vam fer. Vam aconseguir muntar un cànon (8) a tres veus! I ben afinat! Al principi vaig calcular que tardaria quatre o cinc sessions en aconseguir que el cantaren a dues veus perquè mai no havien fet polifonia, de manera que imagineu-vos la meua alegria.
Productiva la setmana, veritat? Jo encara estic en un nuvolet! Però bé, talle ja, que aquest post s’està allargant massa! Tant de bo pogués escriure’n un amb aquest contingut cada setmana...

6 de gener de 2006

Si... (en condicional)

(No deixeu d'escoltar... - Si , de L'Ham de foc)

El primer que he fet només despertar ha sigut córrer cap a l'arbre de Nadal improvisat que l'altre dia vaig instal·lar al menjador de casa, a veure si els reis s'havien recordat de mi... però no. I no és just, perquè només havia demanat dues coses! Potser una d'elles sí que me l'hagen duta, però això no ho sabré fins ben entrat l'any. L'altra... si no la tinc ja, és que tampoc no la tindré després. Però ja ho sospitava, eh? No cregueu... Però...
Si s'hagués fet realitat el meu somni...
Si hui hagués trobat el seu caliu...
Si hui estiguéssem més a prop... Encara que la nostra distància continués essent la mateixa en qüestió de quilòmetres...
Si sabés que almenys una vegada, només una, des de l'última que vam ser junts, ha pensat en mi...
Si...
SI
(Lletra: Mara Aranda. Música: Efrén López / Mara Aranda)

Si em bressolares asseguda als teus genolls,
davall dels feixos, cantant-me cançonetes de son.

Si em parlares amb paraules d'amor,
trenant els meus cabells, cantant-me cançonetes de son.

Si em portares presa de les mans,
quan ja no resta llum, cantant-me cançonetes de mort.

1 de gener de 2006

Brindis amb justificació de títol

Si vols entendre una miqueta millor el text, escolta la següent cançó : La estrella de David, de Juan Bau.



Ahir a la nit vaig dedicar el meu primer brindis a “aquells que abans hi eren i ara ja no hi són”, o, com va dir després una amiga, “pels presents i pels absents”. Potser hauria d’haver brindat directament per Ell, per qui veritablement desitjava brindar, però no em sentia amb cor per fer-ho. I és que em vaig preguntar si realment va ser-hi en algun moment.
Ell i jo teníem una relació molt particular, professional, diria, potser no arribava ni tan sols a amistat... O, almenys, així és com era fins que vaig cometre l’error d’enamorar-me. I, per descomptat, com en els meus enamoraments anteriors, aquest tenia més de platònic que de real, tornava a enamorar-me de la persona equivocada. Per què? Per la nostra situació personal. La veritat és que no sé la seua edat, però crec que la diferència d’anys era gran. Però, sobretot, perquè Ell ja tenia la seua pròpia família (gran inconvenient, certament). Guapet? No, la veritat és que no ho era gaire. El seu atractiu no va ser el que em va enamorar. Potser va ser la seua personalitat, el seu tarannà desinhibit, el seu somriure sincer, les seues idees, el seu tracte amb la gent...No sé pas què va ser el que em va atreure tant, però hui encara el tinc gravat molt endins. Quant de temps vam passar en aquesta situació? Pràcticament un any. Millor dit: quant de temps HE passat en aquesta situació? Ell mai no va saber res de tot això, o, almenys, així ho espere! Ja vaig fer tot el que va estar en la meua mà perquè no notara el que sentia, per molt que també em va mortificar aquesta situació.
Actualment ja no ens veiem. Els nostres camins s’han separat, no sé si per sempre. I malgrat que amb les absències l’oblit es converteix en una tasca més senzilla, a mi encara no m’ha funcionat. Pagaria el que fos per tornar a sentir la seua veu, per tornar a mirar-lo al ulls i sentir a l’estómac el buit que m’omplia amb cada segon dedicat.
La vesprada que ens vam acomiadar vaig tornar a sentir eixe buit, però aquesta vegada sabia que ja no s’ompliria com abans. Sabia que aquesta vegada el buit l’ompliria la solitud que ja començava a sentir i el sentiment de quedar malferida per culpa d’un destí que mai va confabular en favor nostre.
Malgrat tot, brindem: brindem per Ell i per l’oblit necessari per poder continuar endavant. SALUT!