A mode de repetició
Em fa ràbia, i molta, ho reconec, però de vegades encara sent una gran tristesa i unes inevitables ganes de plorar quan torne a pensar en l’illa. Alguna vegada, mentre navegue, veig allà lluny el bocí de terra. D’altres, simplement comente a altres mariners la quantitat de tresors que hi vaig trobar en només uns mesos i els ulls es tornen a amarar en un no res.
Trobe a faltar la convivència dia rere dia amb els meus antics companys d’aventures. I no és que el nou viatge vaja malament, no, que també hi ha molts tresors esperant ser arreplegats, però de tant en tant torna aquella vella cançó: “cualquier tiempo pasado nos parece mejor”. Bé, millor, no: diferent. Insubstituïble. Imprescindible. Intentar aturar el temps llavors fou impossible, de la mateixa manera que sé que penedir-se ara per quelcom que no es podia aconseguir és inútil i no fa res més que desgastar. I el desgast no porta enlloc, però allí és.
El matí ha sigut estrany per això mateix. Els records, els sentiments, han tornat a ser massa intensos. No m’agrada, em desestabilitza, em fa pensar que m’estic tornant boja... Algun nom li hem de posar a allò que considerem fora del que creiem normal.
M’agradaria poder, saber, millor dit, explicar tot el que sent, però de vegades les paraules no serveixen per a segons quines coses o, almenys, no es troben al meu vocabulari o en la meua capacitat d’expressió. Perdoneu si sóc repetitiva, ja sé que de tot açò ja he parlat infinitat de vegades, però enteneu-me, enteneu que aquest és el lloc que vaig buscar fa ja dos anys (dos anys!) per a escriure tot allò que em passava, que sentia, que no pretenia explicar a ningú cara a cara per por, per manca de confiança o, simplement, per mandra o “inapetència” de ser jutjada.
Trobe a faltar la convivència dia rere dia amb els meus antics companys d’aventures. I no és que el nou viatge vaja malament, no, que també hi ha molts tresors esperant ser arreplegats, però de tant en tant torna aquella vella cançó: “cualquier tiempo pasado nos parece mejor”. Bé, millor, no: diferent. Insubstituïble. Imprescindible. Intentar aturar el temps llavors fou impossible, de la mateixa manera que sé que penedir-se ara per quelcom que no es podia aconseguir és inútil i no fa res més que desgastar. I el desgast no porta enlloc, però allí és.
El matí ha sigut estrany per això mateix. Els records, els sentiments, han tornat a ser massa intensos. No m’agrada, em desestabilitza, em fa pensar que m’estic tornant boja... Algun nom li hem de posar a allò que considerem fora del que creiem normal.
M’agradaria poder, saber, millor dit, explicar tot el que sent, però de vegades les paraules no serveixen per a segons quines coses o, almenys, no es troben al meu vocabulari o en la meua capacitat d’expressió. Perdoneu si sóc repetitiva, ja sé que de tot açò ja he parlat infinitat de vegades, però enteneu-me, enteneu que aquest és el lloc que vaig buscar fa ja dos anys (dos anys!) per a escriure tot allò que em passava, que sentia, que no pretenia explicar a ningú cara a cara per por, per manca de confiança o, simplement, per mandra o “inapetència” de ser jutjada.
I, de moment, a banda d’un concert genial de l’Ismael Serrano el dimarts passat, una actuació de Pot de plom dimecres, i unes jornades estatals d’educació aquest cap de setmana, així estan les coses.