25 de novembre de 2007

A mode de repetició

Em fa ràbia, i molta, ho reconec, però de vegades encara sent una gran tristesa i unes inevitables ganes de plorar quan torne a pensar en l’illa. Alguna vegada, mentre navegue, veig allà lluny el bocí de terra. D’altres, simplement comente a altres mariners la quantitat de tresors que hi vaig trobar en només uns mesos i els ulls es tornen a amarar en un no res.

Trobe a faltar la convivència dia rere dia amb els meus antics companys d’aventures. I no és que el nou viatge vaja malament, no, que també hi ha molts tresors esperant ser arreplegats, però de tant en tant torna aquella vella cançó: “cualquier tiempo pasado nos parece mejor”. Bé, millor, no: diferent. Insubstituïble. Imprescindible. Intentar aturar el temps llavors fou impossible, de la mateixa manera que sé que penedir-se ara per quelcom que no es podia aconseguir és inútil i no fa res més que desgastar. I el desgast no porta enlloc, però allí és.

El matí ha sigut estrany per això mateix. Els records, els sentiments, han tornat a ser massa intensos. No m’agrada, em desestabilitza, em fa pensar que m’estic tornant boja... Algun nom li hem de posar a allò que considerem fora del que creiem normal.

M’agradaria poder, saber, millor dit, explicar tot el que sent, però de vegades les paraules no serveixen per a segons quines coses o, almenys, no es troben al meu vocabulari o en la meua capacitat d’expressió. Perdoneu si sóc repetitiva, ja sé que de tot açò ja he parlat infinitat de vegades, però enteneu-me, enteneu que aquest és el lloc que vaig buscar fa ja dos anys (dos anys!) per a escriure tot allò que em passava, que sentia, que no pretenia explicar a ningú cara a cara per por, per manca de confiança o, simplement, per mandra o “inapetència” de ser jutjada.
I, de moment, a banda d’un concert genial de l’Ismael Serrano el dimarts passat, una actuació de Pot de plom dimecres, i unes jornades estatals d’educació aquest cap de setmana, així estan les coses.

15 de novembre de 2007

CARPE DIEM

Ja fa un mes que visc sola. M’agrada, em sent bé en general, em sent bé a casa en particular, sent que he trobat el meu lloc. Em sorprén. Em sorprenc. És una cosa que no hauria imaginat mai, no sé, sempre havia pensat que tardaria més a deixar la casa dels pares. Però no em penedisc. És més, crec que ara era el moment adequat, abans hauria sigut massa precipitat.

Tinc la mateixa sensació a l’escola. El canvi ha sigut molt gran, però al cap i a la fi ha sigut tornar a un lloc ja conegut i amb gent també coneguda. M’hi trobe a gust, l’alumnat comença a deixar-se “ensinistrar”i em fa passar-ho d’allò més bé la majoria dels dies. Em recorden molt sovint el motiu pel qual vaig triar aquesta professió i no cap altra.

Però hi ha dies que sent que vaig a la carrera. M’abelleix passar una vesprada asseguda al sofà, sola, sense res a fer. Fa setmanes que no puc fer-ho. I me’n queden unes quantes en què continuaré igual. Demà a la vesprada, classes particulars, dissabte, tot el dia d’examen, diumenge, visita a un poble del costat, dilluns, curs de coeducació, dimarts, possible preparació d’un grup de treball, dimecres, visita al metge, dijous, curs altra vegada... I més coses que estic aprofitant a fer a migdia! Però, per molt que remugue, estic fent el que m’agrada, i com diu ma mare, “sarna con gusto no pica”.

En fi, que de moment tot va rodat, i que espere que continue així per molt de temps. Ara, per si de cas, aprofitaré el moment al màxim.

CARPE DIEM!

8 de novembre de 2007

Notícies

L’altre dia va vindre una amiga a casa. Feia temps que no sèiem i parlàvem tant de temps i d’aquesta manera, la veritat, però em pense que ella ho necessitava de debò. Em va deixar de pedra: està embarassada. A ella també li va agafar per sorpresa i em va dir que havia passat una setmana terrible, sense saber què fer (no ho buscava; ni s’ho plantejava), però que al final havia decidit continuar endavant. I la veritat és que, malgrat tot, està il·lusionada! Això, almenys, està bé.

No sé, em costa veure-la com a mare. Supose que m’hi acostumaré, sobretot quan comence a notar-se la panxeta!!! De moment, ja començàrem a pensar possibles noms, tant si és xic com si és xica. Ella prefereix un xic, però no sé jo... De moment és passa prompte per a saber res, deu estar d’un mes o cinc setmanes com a molt, segons calcula ella. El metge li ho confirmarà aviat. Jo, de moment, ja li he dit que el xiquet/a ja té una tia més!!! Xe, que em fa il·lusió a mi també!!!

Només espere que tot vaja bé, que els futurs pares continuen amb la mateixa alegria que fins ara i que no s’amoïnen gaire per tots els canvis i imprevistos que es presenten en la seua vida. Que tot se solucione aviat i que les coses laborals també isquen com han d’eixir, que ara ho necessitaran més que mai.

Molta sort, i FELICITATS!!!