26 de setembre de 2006

Records i esperances

Hi ha una cosa que m’agrada fer de tant en tant: tornar la vista enrere i fer un feedback del que ha sigut, fins ara, el meu pas pel món. I, clar està, que mai no he caminat sola. Quan pense en tota la gent que he conegut (almenys en aquells que recorde!), no puc més que sentir-me afortunada perquè, d’una manera o d’altra, la majoria ha sigut gent meravellosa. O, potser, el que passa és que, dels altres, ni me’n recorde. Siga com siga, he trobat un bon grapat de gent que m’ha aportat el seu granet de sorra, gent que m’ha ensenyat, gent de qui, sense que ells ho saberen, he aprés, gent que m’ha animat a mirar les coses d’una altra manera, amb un cristall nou, gent que, simplement, ha estat allí quan l’he necessitada. De vegades, per diferents circumstàncies, aquesta gent ha desaparegut, però de seguida ha sorgit una altra persona igual d’estupenda.

La setmana passada vaig recordar una antiga professora. Em va fer classe fa ja 9 anys, a l’institut, i és a ella a qui dec aquesta vocació meua per la música. No puc evitar preguntar-me on seria ara si no l’haguera coneguda. Quina “drecera” hauria agafat? Bé, el cas és que sempre he sentit que li ho havia de dir, que aquesta persona havia de saber com d’important va ser per a mi, la sort que vaig tindre de trobar-la enmig del meu camí. Però el problema era que des d’aleshores no havia tornat a tenir-ne notícies. Però l’altre dia, aprofitant una espurna de valor que em va animar, vaig buscar el seu número a la guia telefònica. Un to, dos, tres... i va despenjar. Sí, era ella, i després de refrescar-li la memòria, també va saber qui era jo. La conversa va ser una miqueta forçada al principi: jo no sabia com començar i ella no sabia ben bé què volia. Però al final la cosa va acabar bé. La veritat és que, des d’aqueix moment, tinc una tranquil·litat al cos...

És potser un gest sense importància, una cosa que una altra persona no hauria fet, però com em va recordar una amiga l’altre dia, la nostra és una professió en què donem molt i no sempre rebem, o almenys no tenim una recompensa al moment. De tant en tant, també necessitem saber que hem fet bé la nostra feina, que la nostra tasca ha pagat la pena, que no està tot perdut, que algú ens recorda després de 9 anys...

Jo, sincerament, seria feliç si, el dia de la meua jubilació, fent balanç, sabera que almenys he influït positivament en la vida d’un sol xiquet o xiqueta.

18 de setembre de 2006

Intel·ligència Emocional

El dia de hui m’ha servit per a recordar com sóc: 100% emocional. I no dic que no siga bo però, la veritat, una miqueta de racionalitat no m’aniria malament. De vegades em moc per impulsos, d’altres, per emocions, en algunes escasses circumstàncies, per pensaments (però nascuts d’un sentiment). Tota aquesta autoreflexió ha estat a causa d’una xarrada a la qual he assistit aquesta vesprada pel curs que ja vaig comentar que estava fent, i el tema era la Intel·ligència Emocional. Ens han parlat del que ens sol costar parlar dels nostres sentiments, definir-los, identificar-los... I potser és veritat en la majoria dels casos, però jo, particular, crec que sóc prou capaç de descriure el que sent, de verbalitzar o d’exterioritzar el que tinc més endins. El que passa, és clar, és que no ho faig davant de qualsevol. He de tindre confiança amb l’altra persona per a obrir-me. Com tots, no? O, si no, escric un post i ja està!

Però tota aquesta reflexió bé, sobretot, per una situació que he viscut hui. La veritat és que la cosa no anava amb mi, però l’he feta meua. Un dels meus defectes (o virtuts, segons es mire). No sé si això es deu a una desmesurada capacitat d’empatia (o potser el que passa és que sóc així de fava), però quan veig algú preocupat, em preocupe, quan veig algú feliç, sóc feliç, i quan veig algú plorant, plore. Aquest “algú” s’ha d’entendre com una persona propera a mi o a qui estime d’alguna manera, cosa no gaire difícil d’aconseguir. Sóc tímida, molt tímida, però solc connectar amb la gent de seguida. I això fa que de vegades només calga un dia perquè arribe a estimar a algú per sí mateix, pel que és. Ara, qui me la juga també es guanya la meua desconfiança en un sol instant... Doncs bé, hui he vist a “algú” no precisament en el seu millor moment, i m’he sentit malament. Malament per no poder fer res per canviar la situació, i malament per veure com “algú” plorava per algun altre “algú” que estic segura que no ho mereixia. I ja no sé si ha sigut això últim o la impotència el que m’ha fet plorar a mi també.

He arribat a la conclusió que no sóc emocionalment intel·ligent. Puc analitzar els meus sentiments, però no sóc capaç de canalitzar-los segons siga convenient a cada moment. L’alegria, la tristor, la ira, la por, la inseguretat, la fascinació, l’enamorament, l’odi, l’enveja, l’admiració... Tot això ho tinc dins, com la majoria dels mortals, però ells solets decideixen quan eixir a la llum, sense que la meua part racional puga interferir-hi.

I entre tots aquests pensaments ha discorregut la jornada de hui. És interessant de tant en tant això de recordar qui som i de què estem fets, o, almenys, és una de les coses que no m’agradaria oblidar mai.

12 de setembre de 2006

Dies llargs (i productius!)

Parauleta de nena bona que tenia intenció d’escriure un post des de la setmana passada. Però, mireu, coses que passen, que entre una cosa i una altra se m’ha complicat tot i ha sigut impossible seure davant de l’ordinador més de 10 minuts. Sí, sí, d’acord... m’ho complique tot jo soleta. El curs ha començat, de moment sembla que amb bon peu, i m’ha enganxat fins al punt que no trobe el moment d’anar-me’n de l’escola, sempre trobe alguna cosa a fer abans de tancar portes. Gairebé podria dir que em tiren perquè me’n vaja a dinar! Però no sóc jo sola qui fa això, per sort he trobat uns companys molt treballadors, dinàmics i amb ganes de fer coses. Arribe a casa tard, dine i me’n vaig corrent a la piscina, que era un dels propòsits d’any nou que m’havia fet (ja sabeu que l’any nou dels mestres és l’1 de setembre, veritat?), o siga, que fa una setmana només que vaig a nadar. I la veritat és que costa molt després de tant de temps! Feia més d’un any que no hi anava i estava totalment desentrenada, però en un parell de dies ja he aconseguit arribar als 70 llargs (abans en feia entre 80 i 90) en 55 minuts, que és el temps que donen. I en eixir de la piscina, a un curs. M’he apuntat aquest matí, i acabe a les 21h., en teoria, i mentre arribe a casa i tot, ja són les 21,30, l’hora de sopar i d’anar-se’n al llit a veure CSI, Hospital Central o el que toque eixe dia. Fa 10 dies que no agafe un llibre, i això que sóc addicta a la lectura! Però em sent bé, molt bé, la veritat. Continua fent-me la guitza el so del despertador, i això no canviarà en tot el curs, n’estic segura, però el café està fent el seu paper.

En només uns dies, 2 en concret, que és el temps que fa que els xiquets són a l’escola amb nosaltres, he aprés un fum de coses: he aprés que no hi ha res com el somriure d’un xiquet després d’analitzar-te durant uns segons en què no t’ha llevat els ulls de sobre (clar, ets la profe nova!), que de vegades és més important el desig de voler comunicar-se que el fet de parlar una mateixa llengua, que hi ha abraçades que no tenen preu, que les llàgrimes dels primers dies de col·le acaben calmant-se i, sobretot, que potser ha sigut una sort aterrar on sóc enguany en lloc de repetir col·le perquè això em donarà l’oportunitat (impagable!) de posar-me a prova a mi mateixa en tots els sentits, de conéixer noves maneres de treballar i d’aprendre dia a dia de la gent que tindré al voltant (d’això últim, n’estic més que segura: ja he començat a fer-ho).

Ara només em falta el més difícil de tot: saber organitzar-me per poder tenir també una miqueta de temps per al blog! Doneu-me uns dies i ho solucionaré, parauleta de nena bona altra vegada.

2 de setembre de 2006

1 de Setembre

Tinc son!!! I és que no pot ser: porte tot l’estiu alçant-me vora les 10, dormint una migdiada d’una hora pel cap baix, alguns dies, i hui ve el despertador, impassible, a interrompre el meu son a les 7 de la matinada!! Perquè sí, perquè qui vulga pot enganyar-se pensant que són les 7 del matí, pobre/a infeliç, però tots sabem que la primera opció és la correcta. Les 7 de la matinada!!! Però això no és el pitjor de tot... A les 4 encara no havia aconseguit agafar la son. Em vaig gitar prompte, eh? A les 12 ja estava la televisió apagada, el llibre tancat, el meu cap pensant en com seria el primer dia a l’escola... I això tampoc pot ser, no senyor! I a més, que jo, fidel i gràcies al meu rellotge suís intern, després d’haver aconseguit dormir-me, a cada hora m’he despertat: les 5, les 6... Merda, ara que no em desperte, sona el despertador! Després de dos mesos sense gairebé tastar-lo, hui he tornat a caure en la meua droga: el café. Durant l’estiu n’he pres algun de tant en tant, però durant el curs en necessite 2 o 3 diaris! Quina vida, aquesta...

A les 9 he arribat a l’escola on estic adscrita (ja sabeu que enguany tinc 5 centres, però aquest és el principal), i he conegut tots els meus companys, és a dir, la directora i un altre mestre. Sí, sí, perquè allà només en som tres. La resta són mestres itinerants que estan adscrits als altres centres. Doncs bé, després de les presentacions (espere recordar tots els noms...) la directora ens ha informat del funcionament del centre, dels horaris, dels xiquets (9 en total, entre infantil i primària, i 3 d’ells són alemanys nouvinguts que no diuen ni piu en castellà), del Consell Escolar, del qual segurament en formaré part (tot siga pels punts...), etc, etc. Hem acabat la reunió i el café a la una i me n’he anat al centre, on havia quedat per a dinar. Després de dinar, m’he sorprés vigilant un examen on jo no havia de ser, però això és una altra història, ha estat bé la cosa! I quan s’ha acabat tot, sessió de cine: Alatriste.

Estic esgotada!! No comptava amb un primer dia de treball tan complet. Vull dormir! Tan fàcil com és fer-me feliç... Ara no tindré més remei que recuperar les hores de son perdudes durant el cap de setmana... Podeu comprovar de tant en tant si respire, però si el ritme n'és lent, no us preocupeu: estic en estat de letargia.