Per defecte, un resum

Bé, volia escriure hui sense falta per explicar moooooltes coses, però a mesura que vaig mirant l'agenda m'atabale una miqueta més per tot el que he de fer, de manera que no em puc allargar gaire... Però us en faig un resum!

Aquesta setmana ha sigut d'exàmens amb els nanos (s'acaba el trimestre!!), amb la qual cosa i, encara que no ho vulguem, hem anat una miqueta de bòlit a l'escola.

Ahir va ser l'aniversari de dos companys del col·le, i diguem-ne que ho vam estar celebrant i brindant per ells des de migdia fins a la nit. Ains, jo que mai no m'havia emborratxat... (D'acord, el meu estat també fa que no puga estar escrivint ara mateix molt de temps).

I el més important de tot... (que sonen els tambors!)... (que no deixen de tocar)... M'he comprat un pis! De manera que ja us aniré contant com va tot, que me'l donen d'ací a dos mesos! Estic moooolt il·lusionada!! Ains...

Bé, que me'n vaig a dormir una miqueta més, que aquesta nit també tinc soparet...

Cinc, quatre, tres...

El compte enrere ha començat. Quatre dies per al temut examen, onze dies lectius abans de les vacances de Pasqua (vacances que, d’altra banda, no crec necessitar; ja tornem amb l’estranya síndrome...), tres mesos per a acabar el curs...

De vegades tinc la sensació que tot succeeix massa ràpid, que el temps, mesurat d’aquesta manera, no em deixa gaudir del que m’envolta tant com a mi m’agradaria fer-ho, i que imposa els seus canvis sense aturar-se a pensar en allò que em fa deixar enrere deixant-me, alhora, un gran pes a l’ànima. Trobar-se completament bé en un espai i en un temps determinats no sempre és fàcil, però enguany m’hi trobe. M’agradaria que aquesta màgia no acabés, que els somriures romanguessen als nostres llavis el temps necessari per poder valorar com cal allò que tenim, i que aquest record ens tornés a fer somriure quan creguem que tot està ja oblidat.

És una setmana estranya. Tinc por, més que nervis (la famosa por a fracassar en allò que m’agrada de debò), sent enyor per coses que encara tinc (gran incongruència, certament), patisc per no acceptar la inapel·labilitat dels canvis, per intentar lluitar contracorrent, per no voler veure la necessitat de determinades actuacions... Per no acceptar que el temps no s’atura per res ni per ningú i que no escolta la veu de quatre gats que li preguen a cau d’orella uns instants més de permanència en el lloc que, després de molts esforços, han aconseguit fer seu.

Examen

El dia 24 tinc un examen que no vull fer. Bé, vull el títol que m’atorgaria, però no vull haver de fer l’examen! Em fa por, mooooolta por. És de valencià. Tremole només de pensar-ho. Modernització de textos medievals, redaccions, traduccions, correccions i un oral... el meu darrer malson. Necessite un 7 per a aprovar-lo i han d’estar aprovades cadascuna de les parts. Ja sé que no serveix de res tot això, però no vull, no vull, no vull, no vull!

Qui em manaria a mi ficar-me en totes aquestes coses...

Carta a la Primavera

Estimada Primavera,

Ara que s’acosta el teu equinocci m’agradaria demanar-te un desig, ja que mai no te n’he demanat cap. Desitjaria, per damunt de tot, una bona capacitat d’organització del temps (la necessitaria en més aspectes, la capacitat d’organització, però el que més em preocupa ara és aquest...), perquè darrerament, no sé com ho faig, però no trobe estones buides per a fer les coses que realment hauria de fer ni moltes d’altres que faria per gust. No trobe temps per a llegir el munt de novel·les que s’acumulen a la tauleta de nit, ni per a fer aquell treball que he de lliurar d’ací poc, ni per a estudiar aquell examen que tinc a final de mes, ni per a llegir els blocs amics, ni per a escriure en el meu propi! I, malgrat la quantitat d’assumptes que porte a sobre i que també són importants, no deixe de pensar en tot això que també hauria de tenir un lloc en el meu horari.

Et done les gràcies a la bestreta!

Eternament agraïda i desitjosa de la teua arribada,

Ainalma.