En crisi

Tinc el bloc abandonat... I moltes altres coses més essencial, em sembla... Però he arribat a tenir eixa sensació de no poder més, d’estar saturada, de necessitar unes vacances... Vacances de la vida adulta. Donaria el que fos per tornar a l’edat màgica dels jocs innocents, de la ignorància prèvia a l’aprenentatge (que no és que ara ho sàpiga tot), donaria el que fos per gaudir un dia, només un, sense cap tipus de responsabilitat, per oblidar que els problemes existeixen. Donaria el que fos per oblidar que no tot el món actua de bona fe, que les coses no sempre són el que semblen.

Aleshores somniaria que les companyies d’assegurances són legals... que estan per a protegir-me quan tinc un problema, que els diners que els pague cada any té alguna finalitat en benefici meu. Somniaria que els promotors de les obres treballen perquè les seues obres acaben algun dia no gaire llunyà, que no abandonen els seus “clients” vivint en un estat d’il·legalitat, que donen la cara quan l’han de donar. Somniaria que les baralles no existeixen, que els colps a altres persones només es poden veure a la tele, en les pel·lis de ciència-ficció, que els xiquets no són agressius, que són tendres, que són xiquets dels de veritat. I com que el somni seria tan agradable, em tem que no voldria despertar mai.

Llavors tot estaria bé. I segurament no tindria aquestes baixades de tensió que estic tenint darrerament i que em deixen marejada i sense forces, i no tindria que discutir amb ningú que em bonegués per no anar al metge quan m’hi negue, i somriure seria molt més senzill, i m’abelliria fer moltes més coses de les que m’abelleixen ara, mentre altres també em boneguen per voler quedar-me a casa i descansar.

Però Peter Pan no és més que un conte... Un conte per a xiquets...

De vegades...

... De vegades una cançó expressa millor que nosaltres mateixos el que sentim o hem arribat a sentir...


Canción para un viejo amigo
(Ismael Serrano)

Recuerdas los tiempos en que, viejo amigo,
ardía en tu boca la azul madrugada.
Borracha, Afrodita reía y brindaba contigo
dejando el olor de otro cuerpo en tu cama.
¿Dónde encallaron esos días? ¿En qué luminosas playas?

Huyendo de ti y de la aurora, escapaste
buscando en mil bares el abracadabra
que detiene el tiempo, pero regresaste
y te encontraste a ti mismo esperándote en casa.
Y el alba sincericida trajo su rutina y su ancla.

El amor es la piedra que Sísifo empuja.
El mundo el cascabel de un gato asustado.
Nadie nos avisó que amar es doler,
que crecer es aprender que para regresar,
y para casi todo, es tarde,
y aquello que no fue nuestro más leal amante.

Así que brindemos ahora viejo amigo:
que acabe este otoño y resuelva el misterio
del eclipse en tu pecho, que aún no nos rendimos.
De la noche aprendimos viejos sortilegios
que ayudan a conjurar al reloj y sus espectros.

Sísifo abandona hoy su piedra en la cima
y el gato se duerme esta noche en tus brazos.
Quizás tengan razón y amar es doler
pero quién diablos quiere regresar si lo que cuenta es aprender
que no está perdido aquello que no fue,
que no está perdido aquello que no fue.