26 de setembre de 2007

Em traslladaré alguna vegada?

No tinc vergonya, tinc el bloc abandonat!!! Però tot té una explicació, eh? Vaig de cap, com sempre.

El pis el tinc pràcticament enllestit, em falten quatre coses que, per a què enganyar-nos, no m’impedeixen el trasllat, és més la mandra que em fa fer-lo (barres de les cortines i cortines, el menjador, les coses que hauran d’anar dins els armaris de la cuina...). La setmana que ve m’han dit que em porten el menjardor (excepte el sofà i la tele, que ja els tinc), i les barres de les cortines vaig a buscar-les aquesta vesprada, a veure si algú me les posa el cap de setmana. Per fi comence a veure una casa de debò, i m’encanta! Ara només em falta posar una data per a deixar la casa dels pares i anar-me’n a viure a la meua (que encara sona estrany, això de “meua”). Però jo pense que és qüestió de setmanes, perquè ara estic en el moment eixe en què tens la meitat de la roba, sabetes, i més coses en un pis, i l’altra meitat en l’altre, i em toca estar en els dos cada matí per poder anar com vull (què passa? És el primer trasllat que faig i ningú no m’ha dit que això és un embolic!).

Ahir vaig començar a fer classes particulars de valencià a dos persones. Estava nerviosíssima! Però va anar bé, la veritat. És una cosa que m’abellia fer, el que passa és que mai no deixe de qüestionar-me a mi mateixa, de pensar si ho faré bé, de si estic preparada per a fer-ho. Però en fi, que la pràctica fa mestres, o això diuen.

Estic intentant desenganxar-me d’internet. De fet, ja m’he llevat internet a casa dels pares (encara que amb el portàtil agafe senyal d’algú i, clar, no es pot deixar escapar...), i he d’acostumar-me perquè al pis nou encara no hi ha RES, ni telèfon ni internet (i pel que he vist, tampoc no tinc encara veïns generosos...).

Els ànims comencen a estar millor, cosa bona! Comence a tenir una certa estabilitat. Cada cosa al seu lloc, i com més aviat, millor! I de moment, així estem. Com sempre he dit, fent camí a poc a poc i un pas darrere de l’altre.

12 de setembre de 2007

El curs que comença

Ja portem gairebé una setmana de curs i, la veritat, se m’ha fet estrany tornar a un lloc ja “conegut”. Conegut entre cometes perquè sempre hi ha canvis, mai no és el que era. Vaig estar en el col·le on sóc ara fa dos cursos, per si algú no coneix la història. Els xiquets han canviat i no han canviat alhora. Uns estan més grans, altres... com sempre. Alguns s’acostaven a saludar-me i no els reconeixia, s’han transformat! Altres, són nous i encara no ens coneixem. Això passa amb els cursos de 1r i 2n i amb els xiquets nous de cursos superiors. Uns s’alegren de veure-m’hi, altres s’estranyen, estan desconcertats, els mestres que se’n van no solen tornar (i no té res a veure amb el tipus d’alumnat, és que així funciona la nostra Conselleria).

El moment més remarcable d’aquesta setmana? Una de les xiquetes que més hores va passar amb mi fa dos cursos, cosa que ens va unir prou, tantes classes, tantes vegades que he hagut de bonegar-la, tantes xarrades i explicacions sobre les tècniques que utilitzen “para chanar fruta en el bancal del paaaaayo, seeeño”. Quan em va veure per l’escala va vindre a buscar-me:

(Alejandra) -Seño... (una miqueta tallada)

(Jo) -Alejandra !! ?? !! (és una de les que ha canviat molt físicament).

(Alejandra) –Estás aquí otra vez...

(Jo) –Eso parece, sí...

(Alejandra) –Pero, ¿te vas a quedar con nosotros? ¿Nos vas a dar música?

(Jo) –Pues claro!

(Alejandra) -¿Todo el curso?

(Jo) –Sí, todo el curso.

(Alejandra) –Y, ¿para siempre?...

(Jo) –Se intentará...

(Alejandra) –Vale!!! (abraçada)

Veure la cara d’il·lusió que va posar no té preu.

D’altra banda, el canvi de centre m’està costant prou. De ser tres, a ser vint-i-tres, hi ha una diferència. Trobe a faltar, i molt, les relacions interpersonals entre els companys. La major diferència és que, l’any passat, podia estar sola i no sentir-me així, i enguany estic envoltada de gent a tothora i he arribat a sentir-me sola. Hauré de començar a aprofitar les hores lliures...

L’última novetat i sorpresa agradable: hi ha un company valencianoparlant al col·le. Visca!! Podré continuar practicant aquesta llengua!

I, en fi, que deixe d’escriure ja, que m’estan venint massa records de l’any passat i comence a veure la pantalla una mica borrosa...

1 de setembre de 2007

Any nou, de nou

I tornem a l’1 de setembre, l’any nou de la gent del gremi. Sembla mentida que faça ja un any que començàrem el curs passat, i ja estem a les portes d’un de nou. Poden passar tantes coses en només 365 dies...

Però enguany és diferent, sé on vaig, amb qui, conec el que m’espera. En certa manera, és una tranquil·litat. En realitat, tinc ganes que arribe dilluns, tornar a la normalitat, a la “rutina”, al soroll dels corredors plens de xiquets. Però sé també que em costarà adaptar-me de nou a un col·le “gran”, sobretot després d’aquest darrer curs.

Encara trobe a faltar el col·le d’enguany, els xiquets, l’ambient, tot el que significava aquell lloc. Quan passe per davant i no puc evitar mirar-lo (o siga, sempre) encara se m’escapa alguna llàgrima. Quan parle amb la gent que ha compartit amb mi tot allò i recordem tantíssimes coses i situacions ocorregudes, també. És una sensació molt estranya, com tenir el cor dividit en dos meitats: en una, el col·le on vaig i on vull quedar-me, en l’altra, el col·le de què m’agradaria no haver hagut de marxar.

Espere almenys que el canvi aquest (o retorn) ajude a calmar els ànims, que em permetisca tornar a la serenitat emocional de no fa tant i que, de debò, pague la pena tot plegat. El meu compromís d’enguany és posar tot de la meua part perquè així siga.

Bon any!