Sentiments? Què és això?

No ho entenc. No entenc com pot haver gent incapaç de mostrar el que sent o, pitjor encara, capaç d'ocultar el que sent. Que a ells no els esclaten els sentiments endins? Que no senten la necessitat d'exterioritzar-ho tot de tant en tant? Ains, i en molts casos són gent estupenda, meravellosa, gent de qui et podries enamorar, però que en canvi no pot arribar a compartir aquest ric món interior. És gent que fins i tot se sent incòmoda quan tu intentes contar-los com et sents. No saben com reaccionar, què dir, quan moltes vegades no cal ni que diguen res. Em pregunte si aquest "mal" tindrà remei... I per si algú ho pensa, no, no estic cremada per una cosa en concret, és només que pense en algunes persones que m'estime que són així i no puc evitar pensar que estic en desavantatge amb ells, perquè ells em coneixen a mi molt més del que jo mai no podré arribar a conéixer-los, i jure que m'encantaria fer-ho!

I les vacances s'estan allargant massa!! Necessite tornar altra vegada al col·le. Trobe a faltar els companys, els xiquets, el rebombori, els cafenets, les cervesetes, la gresca! Però encara en queden 5 dies... Ufff!

Sort que divendres tinc dos aniversaris dels companys del col·le de l'any passat i entre tot el que s'ha de preparar encara i les ganes que tinc que arribe, el temps passa una miqueta més ràpid! Només espere no acabar com l'any passat...

(I gràcies, veí, per haver tornat de les teues vacances!)

Un somni fet realitat ¿?

Qui va dir que faria què per al curs vinent?? No puc esperar, el cor de veus blanques ja està en procés. Bé... ja està format, i dilluns farem el primer assaig! Em moria de ganes per fer-ho i no podia deixar passar l’oportunitat de comptar amb unes veus molt bones que tinc en sisé curs. El cas és que la setmana passada vaig pensar-ho i vaig començar a organitzar-ho tot sense comunicar res a ningú. Per un costat, no volia dir res als companys sense saber abans si els xiquets estarien disposats a fer-ho, però per altre costat havia de demanar permís per a utilitzar la meua aula en les hores del pati. Sort que la persona en qüestió a qui ho vaig demanar va confiar en mi sense haver de donar massa explicacions i em deixà via lliure. Gràcies, A.!

El cap de setmana el vaig passar pegant-li voltes al tema. Estava nerviosa, no sabia com reaccionarien els xiquets i les xiquetes, i més tenint en compte que volia fer-ho en les hores del pati, i això és sagrat per a ells. Tenia proposats 24 alumnes, almenys ara, per a començar, i els vaig fer anar a classe un moment. Ells, que no sabien de què anava la cosa, i jo neguitosa per la resposta... Ho vaig deixar anar de cop: us abelliria que creàrem un cor? Començaren a cridar que sí de seguida, somreien, es van il·lusionar amb la idea. Però llavors els vaig dir que hi havia una part negativa en la proposta, i que era que haurien de perdre un parell de patis a la setmana. També els vaig dir que ho pensaren i que m’ho digueren sense compromís, que ho feren només si realment volien fer-ho, i així i tot, dels 24 m’he quedat amb 20 alumnes! Vaig sentir tanta alegria que vaig baixar corrents, literalment, a contar-ho als companys, que jo crec que no sabien què pensar, si estava bé la idea o si estava acabant de tornar-me boja. Però va ser genial, perquè alguns em van donar el seu recolzament, cosa que agraïsc enormement, i m’han fet sentir, si cap, més entusiasmada. Per fi faré una cosa que sempre he tingut en ment amb la intenció de poder dur-la a terme algun dia.

I sobre quan començar, jo havia pensat fer-ho en tornar de vacances, però els xiquets començaren a demanar-me cada vegada que ens creuàvem pels corredors que per què no començàvem abans, i van insistir tant que vaig haver de dir-los que dilluns farem el primer assaig. M’encisa la idea, no ho negaré! Malgrat tot, sé que qualsevol començament és difícil i que costarà molt de treball que el grup sone, però com que això ja ho sé, ja vaig preparada per a no decaure només encetar la feina.

Sí, aquest projecte em fa realment feliç.

Crònica de divendres

Era a classe amb els xiquets de cinqué, explicant-los la duració de les diferents figures musicals, quan alguna cosa em va dir que engegara l’ordinador i mirés per si havia eixit allò que tant esperava, de manera que mentre els alumnes copiaven el que havia escrit a la pissarra vaig connectar-me i allà hi era. Va ser un moment crític, sentia com de fons alguna veu em cridava per a preguntar quelcom: “senyo!”, però la senyo ja no era a classe, estava barallant-se amb els dits, que no encertaven a escriure el DNI. Però quan vaig aconseguir fer-ho, allà hi era, allà va aparéixer el nom que em delia per veure i l’especialitat que tant m’estime! Vaig eixir corrent de classe, els xiquets devien “flipar”, i vaig baixar (la meua aula està en la part més alta de l’escola) per dir-ho als companys. Alguns es preocuparen en veure’m baixar corrent i plorant, però quan ho vaig comunicar tot van ser felicitacions i abraçades, i més felicitacions i més abraçades. Com vaig poder, vaig tornar a pujar i vaig continuar amb la classe, encara no sé com, ni recorde què vaig fer, però sé que vaig acabar a hora. I després el pati. En arribar baix ja s’havia corregut la veu i tots ho sabien (més felicitacions i més abraçades). Els que m’havien vist abans, quan vaig baixar la primera vegada, em preguntaven si ja m’ho creia, però és difícil, costa creure que d’ara endavant tot estarà bé, que no hi haurà més comiats. De tota manera, no vull fer-me totes les il·lusions del món perquè encara és una resolució provisional, i fins que no isca la definitiva a finals d’abril no cantaré victòria. Encara que, sincerament, és difícil que canvien les coses!

Minuts després us ho contava en el bloc. Volia que fóreu dels primers a saber-ho, que per això esteu suportant tanta paranoia meua durant tant de temps!

De moment així estan les coses. A més, m’han dit que, com que em quede al col·le, em compraran la guitarra electroacústica que havia demanat per a l’aula de música! I m’estic plantejant la possibilitat de formar un cor, però això ja haurà de ser per al curs vinent...