De tornada!

Torne a l’aula, el meu hàbitat, amb les meues feres, amb la meua felicitat! M’encanten, m’encisen, m’enamoren!! (Bé, sí, també m’empipen de tant en tant... Però se m’oblida de seguida). Moltes vegades em pregunte si estaré fent bé o no la meua feina, és un dubte que sempre tindré, supose, perquè tinc ben arrelada la idea que sempre es pot millorar, però del que estic ben segura és que sóc feliç mentre la faig i que, ara mateix, no la canviaria per res del món.

I després d’aquestes línies, me’n torne al meu nuvolet. Sé que molts no ho enteneu, que penseu que això meu és una estranya síndrome d’Estocolm digna d’estudi... :-P Que sí, que jo reconec que açò meu no és gaire normal, però poder arribar a la feina amb il·lusió, un gran somriure i un nus a l’estómac de pura emoció no és una cosa que puga fer tothom. Ara bé, tant de bo fos així, perquè és l’únic antídot possible contra el so del despertador!!!