Sóc rareta, què hi farem?

Hui és un d’eixos dies en què tot ix malament. Potser també hi té a veure l’actitud amb què m’he alçat aquest matí (apàtica, asocial...), no dic que no. No sé. He passat part del dia evitant els companys, els grups de gent, només volia estar sola i buidar la ment, actuar mecànicament, perdre la consciència de tot per uns segons. Però és molt difícil...

Una xiqueta m’ha escrit una carta aquesta vesprada. M’ha fet gràcia, potser és l’única cosa que se salve d’aquest dia.

Després he tornat a remugar per què l’altra nit vaig haver de somniar amb qui no hauria d’haver somniat, si més no, ja no. Crec que ja no sent res per ell, n’estic prou convençuda, però quan tot sembla tornar a la normalitat torna a atacar el subconscient. I després toca analitzar-ho... Maleïda racionalitat! Però el millor de tot és que, agosarada de mi, intente donar consells sobre l’oblit... D’ara endavant romandré calladeta, que estic més mona.

De camí a casa he desconnectat la ràdio del cotxe, no m’abellia escoltar res. Ara vull sopar alguna coseta i ficar-me al llit. O millor encara: ficar-me al llit directament i resar perquè demà isca el sol d’altra manera, que si no acabaré explotant i dient coses poc adients a qui se’m pose al davant.

Demà serà un altre dia (o això espere...).