Senzillament genial

De vegades les coses no ixen com les havíem planejades i ens fan sentir malament. D’altres, justament per això, ens fan sentir les persones més felices del món i veure les coses amb una claror diferent, especial. Aquesta setmana ho he pogut comprovar.

Com alguns ja sabeu, hui, en teoria, hauria d'haver començat a fer camí direcció a Burgos per a participar demà en un festival de Danses del Món on em delia per anar. Però no podrà ser. La idea era anar-hi amb una amiga, però des de fa temps té un peu malament i l’altre dia va anar al metge i li van dir que ha de fer repòs. Dues setmanes. Fora viatge. És una llàstima, perquè em feia molta il·lusió veure aquest festival però, com que el fan tots els anys, supose que ja tindré oportunitat d’anar-hi en altra ocasió.

Per a llevar-me les penes d’aquest viatge, que no serà viatge, i no tenir la sensació que al final no he fet res de bo aquest estiu, l’altre dia vaig anar a veure una amiga al seu poble, que és alhora el meu poble predilecte, ja sabeu, i, per fer també alguna cosa diferent, vam decidir agafar el cotxe i visitar algun poble del voltant. Vam arribar-hi. El poble era desert, no hi passaven cotxes, no hi havia gent al carrer, els llocs d’interés turístic eren tancats i els llocs on poder dinar, també. Però una telefonada ens va salvar la vida: en un moment vam saber on omplir l’estómac i jo vaig tenir l’oportunitat de trobar un amic que feia temps que no veia i, per què negar-ho, a qui trobava a faltar. I és que, encara que mai no li ho haja dit, ni crec que siga capaç de fer-ho, me l’estime moltíssim. Va ser senzillament genial.

I així va anar passant el dia fins que va ser hora de tornar a casa, però aquesta vegada amb un somriure als llavis impossible d'esborrar. No sé si alguna vegada heu tingut la sensació que si saltàreu des del cim d’una muntanya seríeu capaços de volar... Així em sentia jo. Sentia una ganes boges de cantar i de cridar al món que era feliç.

Un dia complet i inesperadament fantàstic, sí senyor!