Crònica d'un dia dissortat

Hi ha dies en què millor no alçar-se... o millor no eixir de casa sense ganes. Dijous ho vaig fer i no podeu imaginar com me’n penedesc. Vaig quedar amb una amiga per a anar a la platja, ella acabava d’arribar del poble, on havia anat a passar uns dies, i per diversos motius no havia tornat del tot bé, sentimentalment parlant. Necessitava parlar i, encara que la idea d’anar a la platja no m’entusiasmava, vaig accedir-hi (em va convéncer el gelat que teníem pensat prendre després). Ens vam veure al passeig de la platja on havíem quedat, vaig aparcar, vaig guardar la bossa al maleter del cotxe i vaig agafar la motxilla amb la tovallola. Fins ací, tot en ordre: sorra per ací, aigua i ones per allà...

Quan ens vam cansar de la platja vam anar a la seua urbanització, que era allà al costat, justament on havia aparcat, a banyar-nos a la piscina. Entre unes coses i altres es van fer les 9 de la nit i vam dir d’anar a la gelateria. Vam baixar, vaig traure les claus del cotxe... i el cotxe no s’obria. Vaig provar una vegada i una altra, i res. Ja estava obert. Algú, mentre nosaltres réiem i passàvem una bona estona, havia desxifrat mitjançant un aparell electrònic el mecanisme que utilitza el meu comandament a distància per a obrir i tancar el cotxe, de manera que el va obrir sense cap problema i sense haver de forçar-lo ni res. Em vam furtar la bossa que hi havia deixat unes hores abans, on portava el mòbil, la targeta de crèdit, la targeta de la Seguretat Social, la cartera amb els diners, les claus de casa i la documentació del cotxe, carnet de conduir inclòs. Van mirar també a la guantera i al cendrer, però es veu que no els va interessar ni el paraigües, ni els dos cd’s gravats que sempre hi porte ni els papers dels xiclets (que ja estaven criant i tot) del cendrer...

Malgrat tot, no puc queixar-me, perquè vaig tenir molta sort. El mòbil, per algun estrany motiu, vaig decidir apagar-lo abans d’anar a la platja, de manera que no el van poder connectar. Havia d’anar al caixer a traure diners, no arribava a 20€ el que portava al moneder, però per sort havia pensat d’anar després de la platja. Vaja, que tampoc és que s’endugueren molts diners... Però el millor de tot va ser quan vaig telefonar a casa per a dir el que m’havia passat i els meus pares ja ho sabien: havien telefonat de la CAM per a dir-los que una dona havia vist des del seu balcó com dos xics baixaven d’una moto i llançaven papers a terra, li va semblar sospitós i va baixar a veure què era. Es va trobar amb tota la meua documentació, la targeta, els papers del cotxe... i de seguida va telefonar a la CAM per a dir-los el que havia vist i perquè em cancel·laren el compte d’aquella targeta, per si de cas. Tot un detall! Ja no queda gaire gent així, la veritat. La dona va deixar les seues dades, vaig quedar amb ella eixa mateixa nit i em va tornar les meues pertinences. Només m’ha faltat per recuperar, i no ho faré mai, les claus de casa (ja em canviat el pany, per si de cas, perquè, encara que no es van quedar el DNI, el van tenir a les seues mans i van tenir ocasió de veure la meua adreça. Potser també les van llançar a terra, però no van aparéixer, i com que més val curar-se en salut...), els diners i el mòbil. El pitjor de no poder recuperar el mòbil (un antic, que ja ni el fabriquen, segons m’han dit...) és haver perdut tots els números de telèfon que tenia a la agenda i que sempre em feia mandra apuntar en un paper (ara ja ho he fet...), alguns ja irrecuperables. Altres els he endevinat per la factura del telèfon. Però també hi havia els missatges que tenia guardats des de feia temps per una raó o una altra, pel plànol afectiu principalment, missatges que he rellegit durant més d’un any perquè, potser, en el seu moment van ser molt importants, missatges més recents... de tot. Almenys he pogut fer un duplicat de targeta i recuperar el número de telèfon que tenia, de manera que encara podré recuperar-ne alguns quan em truquen.

I així acaba la crònica d’un dia de platja que no havia d’haver acabat així, però així va tancar el dia. Ara em queda la ràbia i la impotència de no haver pogut fer res i les ganes de maleir la gent que, a falta de tenir res millor a fer, es dedica a enginya-se-les per a fer mal, per a furtar el que no és seu, sense pensar en res ni en ningú.