De sopar
Continue en la mateixa línia del post anterior: potser ha sigut fins i tot un encert no anar a Burgos! La veritat és que no he tingut ni un minut lliure en tota la setmana (buscar pis lleva mooooolt de temps...). Ahir me’n vaig anar a sopar amb els companys del col·legi on he fet classe enguany i va ser genial, feia temps que no ho passava tan bé! Vam anar a sopar al mateix lloc on solíem anar durant el curs, un restaurant que hi ha al barri antic d’Alacant (la zona dels pubs). Aquesta vegada, a diferència d’altres, el menjar va ser escàs, però amb la cervesa i la sangria, que no van faltar, ho vam perdonar. Vam riure, vam cantar, poc va faltar perquè ploràrem també... I és que el motiu real del sopar era acomiadar una companya que se’n va a treballar a l’estranger.
Després de sopar vam anar al pub d’un dels mestres, allà al costat, i va ser fantàstic. Quant de temps sense sentir allò de “Bien-ve-ni-dos....”, sense saltar amb la cançó “Salta conmigo, digo SALTAAAA”, sense escoltar “Por la mañana yo me levanto / y voy corriendo desde mi cama / para poder ver a esa chiquilla por mi ventana...”, sense cantar a crits allò de “Quiero ser el único que te muerda la bocaaaaa”... I jo que pensava que aquestes cançons ja no les posaven!
Entre això, la beguda, fer una miqueta l’animal i més coses va passar mitja nit. La veritat és que essent allà i mirant els meus companys, tan feliços tots, no vaig poder evitar pensar: si ens vegeren ara mateix els nostres xiquets per un foradet, allà, bojos per trencar amb la rutina, cantant, ballant, rient, bevent, nosaltres, els seriosos dels mestres, què pensarien?? Estaria bé, no??... Pobrets... Llàstima que mai no puguen arribar a conéixer-nos realment...
Després de sopar vam anar al pub d’un dels mestres, allà al costat, i va ser fantàstic. Quant de temps sense sentir allò de “Bien-ve-ni-dos....”, sense saltar amb la cançó “Salta conmigo, digo SALTAAAA”, sense escoltar “Por la mañana yo me levanto / y voy corriendo desde mi cama / para poder ver a esa chiquilla por mi ventana...”, sense cantar a crits allò de “Quiero ser el único que te muerda la bocaaaaa”... I jo que pensava que aquestes cançons ja no les posaven!
Entre això, la beguda, fer una miqueta l’animal i més coses va passar mitja nit. La veritat és que essent allà i mirant els meus companys, tan feliços tots, no vaig poder evitar pensar: si ens vegeren ara mateix els nostres xiquets per un foradet, allà, bojos per trencar amb la rutina, cantant, ballant, rient, bevent, nosaltres, els seriosos dels mestres, què pensarien?? Estaria bé, no??... Pobrets... Llàstima que mai no puguen arribar a conéixer-nos realment...
Sentit per Ainalma a la/es
1:00 p. m.
30 comentaris:
llàstima no, és una sort que no us conèguin, us podrien perdre tot el respecte! I ho dic amb coneixement de causa, doncs estic envoltat de familiars i amics mestres!
Hehehe, quina colla de bandarres!...i per molts anys!
Deric, en eixe sentit sí que és una sort que no ens puguen veure, però també podrien comprovar que som éssers humans i no "bitxos raros"! Jo sóc incapaç d'imaginar els meus mestres de l'escola fent el que nosaltres féiem ahir (sense pensar malament...), són una mena de personatges idealitzats! I de la mateixa manera que nosaltres ho vam fer ahir, ell ho degueren fer fa anys, o potser encara ho fan!
Èlsinor, bandarres nosaltres?? Que va, home... Ho passem bé, res més. Però res més, eh? Que al claustre no hi ha cap germanet de la xica de la neteja dels dimenges ;-P
veus, una de les coses bones de tornar a la feina és tornar a pegar-se aquestes festes amb els companys de l'insti que durant l'estiu estan més dispersos.
Què bé! :)
Sí, Nimue, aquests també es dispersen en estiu, però amb una trucada vénen de seguida! I és que la festa és la festa...
El companys d'enguany no sé com seran, ja us contaré. Quina intriga!!
Qué vergüenza, señorita, quë vergüenza...
XD
Besos!
Com dius, Awake? Quina què? Tu no has sentit mai això de "la vergonya cria ronya"? Doncs això! Ara, pensant en els nostres alumnes, eh? Que vam passar mig sopar fent palmes per buleria...
jaajajaja, es cert, que dirien els vostres xiquets si us veiessin!!!!
No vull ni pensar-ho, Lost... Gairebé a final de curs va entrar a la meua classe la companya d'anglés i em va dir en codi mig secret que el cap de setmana tenia botelló... Doncs es veu que o el codi no era tan secret, o que els xiquets d'ara són massa espavilats, perquè un d'ells que era al davant ho va sentir i vam tenir "catxondeo" per un temps.
Nooooooo! Els alumnes no ens haurien de poder veure a eixes hores, ells haurien d'anar a dormir amb els Lunis!
Molt bé empleat el temps verbal, Giorgio... HAURIEN! Per sort no ens hi vam trobar cap. A més, són massa xicotets per a eixir de nit, no? Encara que ara ja m'ho crec tot.
Qué pub es ese??? que me apunto!!! : D
O mejor montamos una en tu nueva casa : p
Yo llevo la tarta.
Besos y cosas,
AL.
Ei, Altraste, que encara no tinc el pis! La setmana que ve tornaré a vore'l. El pub es diu "La Vereda", ja hi anirem algun dia! Un beset.
Ei, Núria, que les cançons eren genials!! I no et preocupes pels teus companys, dels qui ara et separes, perquè heu estat junts molts anys i això no s'oblida fàcilment. De segur que mantindreu el contacte. Un beset!
Clar, dona, si ja t'ho deia. Si et serveix de consol, jo encara mantic contacte amb amics de l'escola i, fins i tot, del que era preescolar. Si no es vol perdre el contacte, no es perd. Passa-ho bé aquesta nit!!
Potser si ens puguéssin veure descobriríen la veritat: que som gent normal i corrent, amb moltes ganes de VIURE i passar-ho bé. Seria maco que els hi puguéssim transmetre que això és el realment important.
per això mateix, els èssers idealizats ho han de continuar sent, sinó se't trenquen les il·lusions.
Exacte, Sandra, seria fantàstic que descobriren la realitat però, com diu Deric, els mites també és important que es mantinguen de tant en tant... Si no, en aquest cas, ens perdrien el respecte!
Respecte? Respecte? Mmmmm... espera, que vaig a mirar-ho al DIEC...
.
.
.
.
.
.
.
Ah, nooooooo! D'això, ja no els queda. Al menys, en secundària.
(Per cert, quan trobes apartament, em donaries asil polític? vull dir, asil laboral... ;-)
Ni en parlem, de pis, Giorgio, és impossible comprar-ne un estant sola per a pagar, són massa cars... Crec que hauré d'esperar que em toque la grossa de Nadal per poder tornar-hi a pensar. Merda! (No pose icona de xiqueta plorant perquè no sé com es fa, però imagina-te-la).
Però, xiqueta, si tu ja no ets una mileurista! Que no trobes hipoteca del teu gust?
Ai, Giorgio, si jo et contara... Hauria de pagar mensualitats de més de mig sou durant 35 anys... Te'n fas una idea?
A veure... i això s'acaba abans o després de la jubilació? Perquè aquest factor també s'ha de tindre en compte...
Doncs uns 3 anys abans de la jubilació, suposant que em jubile als 60,Giorgio, o siga, que res, no m'interessa!
jo n'he comprat un estant solet i essent gairebé un mileurista, però és clar, el preu dels pisos d'aqui no són igual que els de barcelona
A Barcelona no sé com estaran els pisos, Deric, però a Alacant estan vora els 30 milions els de segona mà decents, i vora els 40 milios els d'obra nova...
pssst!!
espera que creixin... que te'ls trobaràs a la barra quan vagis a demanar un beure!!
;*
No descarte la possibilitat, Arckh, que coses més estranyes (i pitjors) s'han vist!
Ups! Et feia a Barcelona! Així a Alacant estan una mica més barats que aqui.
Doncs tot és qüestió de fer números i apretar-se el cinturó o llogar alguna cosa fins que es pugui comprar.
El problema, Deric, és que estem parlant d'apretar-nos el cinturó 35 anys!! Quants en tindré quan el pis siga meu del tot? 59?? No té sentit estar tota la vida així per a poder començar a "viure" a tan avançada edat. I això del lloguer... No és rendible: el que més interessa és poder estalviar per poder tenir diners que donar per a l'entrada del pis i tenir la possibilitat de disposar d'una hipoteca més petita. Xe, que difícil és tot!
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici