L'illa (III)

Ha arribat el dia que tanta por ens feia: hem tornat a veure la vora del mar i, allà, els tres vaixells que deixàrem un dia com el de hui, un dia que ara ens sembla tan llunyà. Han transcorregut només uns mesos des que començàrem el nostre viatge i, no obstant això, és com si l’haguérem començat fa anys, molts anys. Supose que deu ser cosa de les illes, que fan el temps molt més relatiu del que és.

Caminem d’esma, capcots, amb la mirada perduda en l’horitzó per no mirar-nos als ulls i veure en altres cares el que amara el nostre cor mateix. De vegades no parlem per por que els altres noten el nus que a poc a poc es va formant en la gola. I el cas és que ho sabíem. Sabíem des de feia molt que el viatge acabaria algun dia, que el fet que els nostres vaixells hagueren ensopegat amb l’illa havia sigut pura casualitat... però ara sabem també que, gràcies a eixa casualitat, hui estem junts i, en certa manera, units per sempre.

Aquest matí, supose que per no mirar endavant, hem girat el cap per veure les petjades que hem anat deixant amb el nostre pas. Hem recordat com va ser aquella primera trobada, una miqueta recelosa, plena de pors i curiositat, d’inseguretats i d’il·lusions, alhora. Hem parlat també de les primeres impressions, de l’errada que créiem que cometíem en encallar allà el nostre vaixell... Tot ha quedat enregistrat en el que serà la pel·lícula de la nostra vida.

Riem. Plorem. Tornem a riure. Tornem a plorar.

Tinc por. Em fa tremolar pensar que hauré de tornar a pujar al vaixell, que hauré de tornar a endinsar-me en la mar. M’ataquen els dubtes. I si no torne a trobar terra ferma? I si no torne a trobar tan bons companys de viatge? I si no sóc capaç de tornar a viure cada moment amb tanta intensitat com ho he fet en aquesta illa? Déu meu, estime TANT el que ara m’envolta... Espere que ho sàpiguen, espere haver-ho sabut transmetre.

Però el millor de tot és que vaig arribar amb un vaixell buit i ara me n'enduré un ben carregat, carregat de records, d’experiències, de somriures còmplices, de converses enriquidores, d’abraçades, d’emocions, de paraules, d’anècdotes, d’estima... I per això voldria acomiadar-me d’aquest episodi dient a tots els habitants de l’illa unes paraules de Carme Riera, encara que una miqueta modificades per les necessitats de les circumstàncies:

“Us enyoraré, enyoraré l’illa, la nostra. I us la deixaré, companys (amics!), com a penyora.”

Coses de mares

Definició de mare: aquell estrany ésser que pot guardar de tot en un armari atenent la teoria de l’ISI (i si...).

Aquest matí, mentre féiem dissabte, la mare i jo, m’ha dit la dona:

-“Nena, no te compres toallas cuando te vayas a tu piso y llévate de las que tenemos sin estrenar en casa, que total, para qué las queremos...”

I, clar, li he dit que me les ensenyés per veure com eren, que conec ma mare i els seus gustos... Deixem-ho així. El cas és que he obert l’armari aquell on ella guarda les tovalloles i he descobert una cosa que no havia vist mai: la part de darrere de les tovalloles que estava farta de veure. I jo em preguntava: com poden cabre allà tantes tovalloles? Millor encara: per què en té tantes ma mare? Li ho he preguntat.

-Cariño, porque entre las cosas de mi ajuar y las que tenía guardadas para el tuyo... Y las que he ido comprando porque me gustaban, pero luego las he visto tan bonitas que me ha dado pena gastarlas... Pues se han ido llenando los armarios. Y también porque pensaba: ¿y si algún día se va de casa? Pues necesitará todas estas cosas... (el famós “i si...”).

El cas és que, amb mooooolta paciència, he començat a buidar l’armari (i que no es buidava, xe, de tant de fons com en tenia...), he cobert de muntanyetes de tovalloles i draps de cuina el llit dels meus pares, he seleccionat totes les que m’agradaven, i encara els n’hi he deixat un fum! He començat a ficar la meua tria en una caixa i crec que me’n duc per a cinc vides! Això de l’aixovar em resultarà útil, al final... Una despesa menys que tinc, de moment.

I per si algú pensa que sóc una exagerada, ací teniu la prova de la caixa que he omplert a pressió (amb moooolta pressió).

Nota: estem parlant de la mateixa dona que em repeteix cada vegada que compre un llibre: “¿Dónde vas a meter tantos libros? Un día de estos nos tendremos que salir nosotros para dejarles sitio...” Després del descobriment de hui, li he dit que no torne a dir-me res dels llibres.

Notícies...

Aquesta ha sigut una setmana difícil. Ja sabeu: quan penses que les coses no poden anar pitjor, acaben anant-hi.

Quan semblava que a casa la cosa estava més calmada (mon pare està una miqueta millor d’això seu), i que ja no hi havia motius per a estar malament ni (tan) preocupada, vaig llegir una notícia en un diari que em va afectar bastant, potser l’heu sentida. Es tractava d’un xiquet de dotze anys que van trobar en el Centre de Menors d’Elx amb el coll trencat... El cas és que, per diversos motius que ara no vénen al cas, vaig pensar que hi havia moltes possibilitats que eixe xiquet hagués sigut alumne meu. El diari no donava moltes dades, ni tan sols el nom o les inicials del menor. Per a ells devia ser una notícia més, una altra víctima. Per a mi ha sigut un gran pes a sobre que he hagut de portar tota la setmana, el pes de la pena. Sentia una gran tristesa, mal per dins, i moltes ganes de plorar.

Al dia següent, en un altre article, deien el nom del xiquet i posaven les inicials dels cognoms. No havia sigut alumne meu. Però no per això vaig sentir-me millor. Només així vaig pensar que, malgrat no haver-ho sigut, sí que havia sigut l’alumne d’un altre mestre o d’una altra mestra que, potser ara, se sentia com jo. Crec que, de manera inconscient, pensem com els pares: els xiquets són més menuts que nosaltres i, per tant, és d’esperar que nosaltres faltem abans que ells. Però no sempre és així. I no sempre estem preparats per a acceptar aquest fet.

Sé que no està en les meues mans, ni potser en les de ningú, canviar aquestes coses, però hi ha tantíssimes notícies que no s’haurien de dir... Millor dit: hi ha tantes coses que no haurien de passar mai...

Gris

He estat un temps absent... Ho lamente! La veritat és que s’ha complicat tot una miqueta, amb la qual cosa o vaig de bòlit o estic un poc descentrada.

Tinc l’ordinador encara per formatar, m’estic connectant com puc en el mode a prova d’errors des de casa, i des del col·le no m’ature molt en internet. Ara que tot ha tornat a la normalitat (els xiquets ja s’han oblidat de les vacances i tornen a estar centrats en el que toca), intente gaudir al màxim del temps a l’escola... Mai no hauria imaginat que es pogués arribar a estimar tantíssim uns xiquets que, al cap i a la fi, són alumnes. Però no, no són només alumnes... són els meus xiquets! No sé què faré l’any que ve, quan aquest cicle haja acabat.

Les coses a casa tampoc no van del tot bé. Mon pare no gaudeix de molt bona salut, té afectat el nervi trigemin, amb la qual cosa pateix uns dolors horribles que ni la morfina poden minvar. Tot això començà fa tres anys, però la cosa va a més i no té remei. I els que som al voltant patim de veure’l patir. Aquestes darreres setmanes ha sigut un malson, però sembla que hui està una miqueta millor. I encara que intente portar-ho bé, ahir vaig explotar, vaig passar el camí al col·le plorant mentre conduïa. Em va vindre bé.

I el pis continua igual. M’han dit que me’l donen a finals d’aquest mes, i encara no tinc del tot clar els colors que vull posar-hi. Bé, més o menys ja tinc una idea feta, però ara ve la tria de mobles... A poc a poc.