9 de febrer del 2007

L'illa (II)

El millor de ser en una illa mig deserta és que tens molt de temps per a pensar. I també per a viure... Però el que millor es fa en aquest raconet del món és sentir. Quan hi portes un temps t’adones que canvia d’alguna manera la forma de pensar, de veure les coses que t’envolten. T’adones que cada detall, cada gest, cada esdeveniment, es viu de manera molt més intensa, que es desperta la sensibilitat que fora d’ací podria passar desapercebuda, i arribes a tenir la certesa que encara queda molt per descobrir i per aprendre.

De moment, continuem habitant-la les mateixes persones. Ara, això és cada vegada més divertit! La por del començament ha donat pas a la seguretat que ens dóna el fet de saber que som junts i que som forts. Ja hem comprovat que encara que el vent bufe de llevant no pot arrencar-nos els peus de terra. Potser és perquè les nostres mans encara romanen ben aferrades...

No ho he confessat als meus companys de viatge, però algunes nits plore d’amagat quan pense que algun dia acabarà el camí que fins ara hem fet plegats i cadascú haurà de tornar amb la seua barca a buscar un nou port d’acollida. Tampoc no els he confessat que em fa por pensar que un dia despertarem i amb la llum del sol veurem de nou la platja que ens indicarà que el comiat està pròxim. Ni que els trobaré molt a faltar perquè des del primer dia vaig aprendre a estimar-los. Ni que ara mateix no m’imagine en cap altre lloc ni amb cap altra gent.

M’agradaria poder tancar els ulls i aturar el temps... Almenys fins que estiga preparada per a resistir els canvis. Però em sembla que, de moment, hauré de conformar-me a agafar el Beethoven a bracet i acaronar-lo fins que passe la boira d’aquestes nits perverses.

16 comentaris:

Blogger èlsinor ha dit...

No t'hi preocupes ara, que ja ho faràs quan t'arribarà el moment de pujar a la barca i marxar; però, aleshores, pensa que comences la travessia per a arribar a una altra illa i conéixer-hi gent nova, i que això és la vida: un viatge sense fi d'una illa a una altra.

10/2/07 1:44 a. m.  
Blogger nimue ha dit...

en aquests moments em sent com tu respecte a les coses que no els has confessat i saps que és per les mateixes raons, en la major part. Perooooooo, que guapo el Beethoveeeeeeeeen!!!!!!! :)))))

10/2/07 9:55 a. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Si la teoria la conec, Èlsinor, però m'agradaria allargar aquest viatge tant com puga. I no és que l'illa siga una meravella, però la fan així les persones que hi habiten.

Hi ha moltes coses difícils de confessar, Nimue, però també em passa com a tu: sé que ells senten el mateix, encara que tampoc no ho arriben a dir mai. Es veu en els seus ulls.
El Beethoven? Cada dia em sembla més bonic!

10/2/07 12:46 p. m.  
Blogger l'home de la musica ha dit...

Hola, és important que mireu el ultim post que he penjat. lomemusic.

10/2/07 6:59 p. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Ok, Home de la música, ara m'hi passe.

10/2/07 10:48 p. m.  
Blogger Capità Tux ha dit...

Ooooooh! Que bonic que és el Bethoven! I quines orelletes més maques! I, digues, Ainalma, ja sap tocar el piano?

11/2/07 2:14 p. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Encara no, Tux, però torna-ho a preguntar en uns mesos, per si hi ha sorpreses.

;-P

11/2/07 8:06 p. m.  
Blogger l'home de la musica ha dit...

Entenc tant bé aquest sentiment que em faras plorar... Jo he passat per la situacio de canviar, en moments que no canviaries mai, dugues vegades, i deixar enrere amics així és molt dur. El bo, es que seran per sempre, i mai portaras l'experiencia tu sola. Tindras amb qui compartir els moments, saps?

13/2/07 5:42 p. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Però la resistència al canvi és molt forta, Home de la música, i això és el que fa que el trànsit siga més difícil.
Potser quan arribem a la vora de l'illa ja no ho veja així, però de moment no vull pensar-hi.

13/2/07 8:32 p. m.  
Blogger Awake at last ha dit...

No es bonic, es un bendito, porque para soportaros a vosotras... ¡¡panda de brujas!!

XD

Mks.

17/2/07 4:19 p. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Sí, Awake, serem bruixes, però de les bones, de les que empren la màgia blanca, no ho dubtes mai.

;-P

Un beset!

17/2/07 6:55 p. m.  
Blogger Sandra ha dit...

Aquest Beethoven és molt molt maco!
Espero que no canviï de caràcter i que pugueu estar junts molt de temps.
I pel que fa als companys de viatge, disfruta'ls a cada moment perquè mai es sap quan serà el dia en que el destí us farà prendre camins diferents...

18/2/07 9:27 p. m.  
Blogger DE TOT UN POQUET ha dit...

ÉS ÍTACA!!! RECORDA-HO SEMPRE I VORÀS COM T'HI AJUDA MOLT...Àngel

19/2/07 7:26 p. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Sí que és maco, Sandra, i cada dia ho és més! Pel que fa als companys, ja intente gaudir-ne, però no deixa d'angoixar-me alhora el pensament de la separació...

No crec que m'ajude, Valldalbaidí, és un fàstic que les coses hagen de ser així.

19/2/07 7:53 p. m.  
Blogger Lost in Translation ha dit...

hola xiqueta.
com et va tot? pel que veig ja desitjant que no s´acabi el curs, no?
aviam si et passes pel msn i mexpliques.un petonet

22/2/07 12:35 a. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Qui ha dit que siga el curs el que no vull que s'acabe, Lost? És el viatge per l’illa el que no acabaria mai!! Hehe, sí, ja en parlarem, que fa temps que no hi coincidim... Un beset!

22/2/07 7:54 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici