Notícies...

Aquesta ha sigut una setmana difícil. Ja sabeu: quan penses que les coses no poden anar pitjor, acaben anant-hi.

Quan semblava que a casa la cosa estava més calmada (mon pare està una miqueta millor d’això seu), i que ja no hi havia motius per a estar malament ni (tan) preocupada, vaig llegir una notícia en un diari que em va afectar bastant, potser l’heu sentida. Es tractava d’un xiquet de dotze anys que van trobar en el Centre de Menors d’Elx amb el coll trencat... El cas és que, per diversos motius que ara no vénen al cas, vaig pensar que hi havia moltes possibilitats que eixe xiquet hagués sigut alumne meu. El diari no donava moltes dades, ni tan sols el nom o les inicials del menor. Per a ells devia ser una notícia més, una altra víctima. Per a mi ha sigut un gran pes a sobre que he hagut de portar tota la setmana, el pes de la pena. Sentia una gran tristesa, mal per dins, i moltes ganes de plorar.

Al dia següent, en un altre article, deien el nom del xiquet i posaven les inicials dels cognoms. No havia sigut alumne meu. Però no per això vaig sentir-me millor. Només així vaig pensar que, malgrat no haver-ho sigut, sí que havia sigut l’alumne d’un altre mestre o d’una altra mestra que, potser ara, se sentia com jo. Crec que, de manera inconscient, pensem com els pares: els xiquets són més menuts que nosaltres i, per tant, és d’esperar que nosaltres faltem abans que ells. Però no sempre és així. I no sempre estem preparats per a acceptar aquest fet.

Sé que no està en les meues mans, ni potser en les de ningú, canviar aquestes coses, però hi ha tantíssimes notícies que no s’haurien de dir... Millor dit: hi ha tantes coses que no haurien de passar mai...