El primer aniversari

Hui és un dia especial. Hui fa exactament un any que vaig entrar per primera vegada a un col·legi per a començar a treballar com a mestra i, malgrat el temps que ha passat, ho recorde com si hagués sigut ahir. Com oblidar la tremolor que em feia afrontar el primer dia, veure’m, per primera vegada, sola davant de tota una classe plena de xiquets? Estava morta de por. I si resultava que no era capaç de fer-ho bé? I si m’adonava que no era això el que de veritat m’agradava, malgrat haver-ho desitjat tota la vida? I si em bloquejava, o em quedava en blanc, davant dels alumnes? I si...? Hi havia massa “i si...?”. Però vaig eixir viva d’aquell temible primer dia;a més, vaig tenir en tot moment el recolzament de la gent que era al meu voltant, gent que creia en mi, cosa que no oblidaré mai. El més important, però, és que a més de recordar-ho tot perfectament, com si el temps no hagués transcorregut, també sóc conscient de tot el que he aprés al llarg d’aquest any. He aprés, per exemple, que les coses no sempre ixen com es tenen planejades, que els xiquets no sempre responen com ens esperem, que puc aprendre dels xiquets, de vegades, més que ells de mi, que, de vegades (molt sovint...), el que ens ensenyen a la universitat no serveix per a la pràctica real, que de tant en tant un xiquet necessita més una abraçada o un petó que una llarga explicació sobre el tema que siga, que el somriure d’un nen com a resultat d’una activitat de què està gaudint no té preu, que, si no demane perfecció al altres, tampoc no tinc per què demanar-me-la a mi mateixa a cada moment, que treballar amb humans ho fa tot molt més interessant (i més arriscat també!), i, sobretot, he aprés que aquesta és veritablement la meua vocació i el que vull continuar fent durant moooooolt de temps. Au, me'n vaig a fer feina!