Brindis amb justificació de títol

Si vols entendre una miqueta millor el text, escolta la següent cançó : La estrella de David, de Juan Bau.

Ahir a la nit vaig dedicar el meu primer brindis a “aquells que abans hi eren i ara ja no hi són”, o, com va dir després una amiga, “pels presents i pels absents”. Potser hauria d’haver brindat directament per Ell, per qui veritablement desitjava brindar, però no em sentia amb cor per fer-ho. I és que em vaig preguntar si realment va ser-hi en algun moment.

Ell i jo teníem una relació molt particular, professional, diria, potser no arribava ni tan sols a amistat... O, almenys, així és com era fins que vaig cometre l’error d’enamorar-me. I, per descomptat, com en els meus enamoraments anteriors, aquest tenia més de platònic que de real, tornava a enamorar-me de la persona equivocada. Per què? Per la nostra situació personal. La veritat és que no sé la seua edat, però crec que la diferència d’anys era gran. Però, sobretot, perquè Ell ja tenia la seua pròpia família (gran inconvenient, certament). Guapet? No, la veritat és que no ho era gaire. El seu atractiu no va ser el que em va enamorar. Potser va ser la seua personalitat, el seu tarannà desinhibit, el seu somriure sincer, les seues idees, el seu tracte amb la gent...No sé pas què va ser el que em va atreure tant, però hui encara el tinc gravat molt endins. Quant de temps vam passar en aquesta situació? Pràcticament un any. Millor dit: quant de temps HE passat en aquesta situació? Ell mai no va saber res de tot això, o, almenys, així ho espere! Ja vaig fer tot el que va estar en la meua mà perquè no notara el que sentia, per molt que també em va mortificar aquesta situació.

Actualment ja no ens veiem. Els nostres camins s’han separat, no sé si per sempre. I malgrat que amb les absències l’oblit es converteix en una tasca més senzilla, a mi encara no m’ha funcionat. Pagaria el que fos per tornar a sentir la seua veu, per tornar a mirar-lo al ulls i sentir a l’estómac el buit que m’omplia amb cada segon dedicat.

La vesprada que ens vam acomiadar vaig tornar a sentir eixe buit, però aquesta vegada sabia que ja no s’ompliria com abans. Sabia que aquesta vegada el buit l’ompliria la solitud que ja començava a sentir i el sentiment de quedar malferida per culpa d’un destí que mai va confabular en favor nostre.

Malgrat tot, brindem: brindem per Ell i per l’oblit necessari per poder continuar endavant. SALUT!