Balanç

Quina setmana, la de tornada de vacances! Si hagués de resumir-la en una paraula, en diria “intensa”. I, en general, ha sigut TAN gratificant, que volia compartir-la amb vosaltres.
El primer que cal destacar és la immensa alegria que vaig sentir dilluns quan vaig retrobar els companys de treball i els alumnes, malgrat la mandra que em feia haver de matinar altra vegada per anar a fer feina. A més, es nota que tots anàvem a escola amb el mateix sentiment, amb nous desitjos i amb les piles recarregades per poder dur-los a terme. Però si alguna cosa he de destacar veritablement d’aquesta jornada és que per primera vegada vaig poder treballar a gust amb un grup de segon de primària que normalment em trau de polleguera: vam poder fer una dansa! Açò, amb aquests xiquets, que només pensen en barallar-se, en posar la traveta als companys, i moltes coses més, és tot un èxit!
Un altre moment digne de figurar ací és la classe de música que vaig fer a 6éA i a 6éB. Em va passar una cosa que mai abans no havia experimentat des que faig classes: durant un temps, que calcule entre trenta segons i un minut, tots els alumnes van restar en silenci absolut escoltant el que els contava, que en aqueix moment era sobre història de la música. Era un silenci que feia mal, que tallava, que em va fer sentir fins i tot incòmoda... Mentre ells escoltaven el que els contava sobre la unió música-home segons els diferents segles, jo no podia deixar de pensar: d’un moment a altre passarà quelcom, alguna cosa estan maquinant... Però no, no va passar res de tot això... El murmuri a què em tenen acostumada va tornar de seguida. Malgrat tot, va ser una cosa nova, això de poder sentir la meua pròpia respiració a classe, el meu cor bategant més fort que mai...
I va arribar dijous... Vaig aprofitar la vesprada per anar a una xarrada que va fer Francesc Bodí, un escriptor d’Agres (Alacant). L’any passat vaig llegir una novel·la seua, “L’infidel”, que em va agradar moltíssim, per això vaig voler aprofitar l’ocasió perquè me la signés. En aquesta xarrada va llegir un conte inèdit sobre el seu poble que aqueix mateix dia va eixir publicat a El País, i quan va acabar la lectura jo també vaig acabar... però plorant... Era tan entranyable aquella història! I la seua veu, la seua manera de parlar, el sentiment que hi posava... I és que no puc evitar emocionar-me quan sent algú parlant amb el cor. Tot plegat va fer que fos una jornada inoblidable.
I, ahir, per acabar d’arrodonir la setmana, va eixir una classe de música amb els alumnes de 5é per a llepar-se els dits. Mai no hauria imaginat que es pogués fer tant en una única sessió... però ho vam fer. Vam aconseguir muntar un cànon (8) a tres veus! I ben afinat! Al principi vaig calcular que tardaria quatre o cinc sessions en aconseguir que el cantaren a dues veus perquè mai no havien fet polifonia, de manera que imagineu-vos la meua alegria.
Productiva la setmana, veritat? Jo encara estic en un nuvolet! Però bé, talle ja, que aquest post s’està allargant massa! Tant de bo pogués escriure’n un amb aquest contingut cada setmana...