Sense sentit
Hi ha tantes coses que he d’aprendre encara... Com que les coses impossibles, impossibles són, per molt que jo em capfique pensant que sempre hi ha quelcom per fer, que no tot està perdut. Com que quan una cosa no es pot oblidar, la millor opció és aprendre a viure amb el seu record, intentant que la convivència no cause major mal que el que va causar el fet que ara és record. Com que està molt lleig intentar enganyar-se una mateixa. Com que no paga la pena córrer riscos inútils que no ens duran a bon port. Hi ha tantes coses per aprendre, que no sé si seré capaç d’aprendre-les algun dia.
De vegades penses que allò que et preocupava ja ha passat, que està superat... I de sobte torna la pluja, abraça el teu cos i et torna a la realitat. I no ha fet res de diferent al que ha fet altres vegades, però ja és massa tard, quelcom molt endins ha despertat de nou, i potser amb més força que aquella remota vegada. En dies així no puc odiar la pluja... És esgotador intentar fer-ho.
I tornant a la realitat altra vegada, el canvi de temps ha aconseguit que em refredés i com a conseqüència he tornat a perdre la veu. Rememorant, revivint i sense poder cantar per alleugerar aquest cúmul de sentiments que tinc ancorats de nou.
El curs s’acaba... I malgrat que enguany és diferent, perquè aquest juny no suposarà un comiat “definitiu” com tants altres, em fa llàstima, ha sigut un any massa curt. Com que encara queden moltes coses a fer i per gaudir.
De vegades penses que allò que et preocupava ja ha passat, que està superat... I de sobte torna la pluja, abraça el teu cos i et torna a la realitat. I no ha fet res de diferent al que ha fet altres vegades, però ja és massa tard, quelcom molt endins ha despertat de nou, i potser amb més força que aquella remota vegada. En dies així no puc odiar la pluja... És esgotador intentar fer-ho.
I tornant a la realitat altra vegada, el canvi de temps ha aconseguit que em refredés i com a conseqüència he tornat a perdre la veu. Rememorant, revivint i sense poder cantar per alleugerar aquest cúmul de sentiments que tinc ancorats de nou.
El curs s’acaba... I malgrat que enguany és diferent, perquè aquest juny no suposarà un comiat “definitiu” com tants altres, em fa llàstima, ha sigut un any massa curt. Com que encara queden moltes coses a fer i per gaudir.
Hui tinc la sensació que no m’entenc... Per això tampoc no puc enfadar-me perquè no ho facen els altres.
Sentit per Ainalma a la/es
7:34 p. m.
15 comentaris:
: ********** y mil más
Sabes que tenemos algo pendiente, guapísima : )
AL.
Sí que és de veres, Al, però ho he tingut complicat aquestes setmanes.
Un beset!
És curiós. Avui m'han preguntat si tenia ganes que s'acabés el curs i no m'ho he pensat ni dos segons. He respost que no. No tinc ganes d'acabar-lo, no sé si és aquesta pluja que no fa la sensació que s'acosta l'estiu o és que per a mi anar a treballar és un bàlsam i com que ara estic en ple atac de melangia no en vull prescindir. Sigui com sigui, hem d'aprendre a viure feliçment cada moment. I això costa! Molts petons, bonica.
Hem d'aprendre que hi ha més vida a banda del treball, Fada! Però és que passem ací tant de temps, i un temps tan bonic...
Un beset!
Fotre! Que filosòfica que t'has posat!
Amb el concepte "riscos inútils", per exemple. És ben difícil saber si un risc és inútil, saber si no tenim cap possibilitat de sortir-nos amb la nostra. Al final, quan ens sentim vells i cansats, tot es redueix a un càlcul d'energies (quanta energia necessite invertir-hi? quin guany energètic se'n deriva, per a mi o per a altres, en cas de reeixir-hi?). Però calcular les probabilitats d'èxit és, gairebé sempre, un impossible.
Una retirada a temps és una victòria, diuen, perquè hi estalvies energies per continuar lluitant. Però, de vegades, l'única manera d'assolir la victòria és acceptant una derrota.
Ens estalviariem molts mals de cap si no pensarem tant en el passat o el futur i pensarem més en l'ARA.
El passat ja està passat i no té massa sentit pegar-li voltes, i el futur... ja es vorà...
Ciber-besets animosos amb molt de glamour
Fotre, Giorgio, i dius que sóc jo qui es posa filosòfica??? En aquest cas considere que és un risc inútil perquè sé que la batalla està perduda sense haver-la començada, i per molt que puga intentar lluitar, només aconseguiré acabar cada vegada més ferida. I la retirada és dura, molt dura... Llàstima que no ho puga explicar amb més claredat...
Benvinguda, Lucrècia de Borja! Saps?, en aquest cas, quan parle de passat, és un passat tan immediat que no sé si paga la pena arribar a nomenar-lo "passat". I menys quan aqueix passat recent es torna present altra vegada...
Besets!
xiqueta! quin final de curs! i això que aquest any tens una angoixa menys! ;)
Quan les coses que ens preocupen i ens capfiquen tornen quan ja pensàvem que no havien de tornar és perquè encara no estan resoltes. I si no es resolen continuaran tornant...
B7s!
Ja voldria jo que es resolgueren, Nimue... Si crec que, si hi ha una persona que puga entendre més o menys el que he escrit i sap per on va la cosa, ets tu...
Un beset!
La filosofia és una infermetat molt contagiosa, Ainalma.
Per cert, jo crec que ho has explicat d'una manera molt clara, molt evident (una altra cosa és que no n'haja entès un borrall, que també és ben probable).
:-*
No sé, Giorgio, tot és possible: potser ho has entés perfectament, o potser no...
El cas és que mentre siga indesxifrable en segons quins casos, em done per satisfeta!
m'agrada la forma com escrius, crec que alguns pensaments teus coincideixen amb els meus!
jo aquest any si que volia acavar el curs.. però un cop acabat, ja no sé si h volia tant!
un petó
Moltes gràcies, Martha. Supose que tots els finals són difícils, per molt que els hagem desitjat durant llarg temps...
Benvinguda!
Quan una/una està a gust i es comencen a complir alguns desigs, sap greu que el curs s'acabi, a mi em passa cada dos cursos, quan deixo una fornada i n'arriben de nous, és com si m'arrenquessin un queixal...Petons!
Sí, exacte, eixa és la sensació, Zel! El que passa és que fins ara, el temps que més havia estat amb els mateixos alumnes havia sigut un any... Però ara en seran sis!!
Besets!
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici