Mmmm, podríem acabar ja aquesta setmana, per favor?

Perquè ja sabeu: si una cosa pot anar pitjor, hi anirà. Hem de partir de la base que ja venia arrossegant una setmana no del tot bona i, a partir d’ací, començar a amuntegar coses.

Dilluns, a classe, un xiquet de primer de primària va llançar a terra des de l’alt d’un armari (sense mala intenció, tot s’ha de dir) un metalòfon baix, l’instrument més gran i més car de tota l’aula (el teniu en la foto). El vaig veure caure a càmera lenta, mentre sostenia una guitarra entre les mans, i quan va tocar terra, amb tot l’estrèpit que això va suposar, vaig sentir com si m’agafaren el cor en una mà i l’oprimiren fortament. No sé la cara que vaig posar ni el que vaig poder encertar a dir, però els xiquets es quedaren més callats que mai i, per primera vegada en el que portem de curs, no gosaren baixar corrent ni saltant les escales de tornada a la seua aula mentre jo portava en braços, com podia, l’instrument. Les làmines havien caigut i algunes s’havien ratllat, però el pitjor colp se l’endugué la fusta de la part de dalt, que va acabar a terra, desapegada. Sé que pensareu: va, no és més que un instrument... Però per a mi no és així, per a mi és L’Instrument, és el poc material musical amb què conte en la meua aula, i me l’estime com un mecànic pot estimar el seu cotxe o un informàtic el seu ordinador.

Al dia següent, amb el disgust una mica més calmat, vaig arribar al col·le amb ganes de fer alguna cosa per solucionar-ho, per arreglar-ho, de manera que, amb la millor intenció del món, vaig agafar un parell de claus i un martell i vaig clavar la fusta que havia caigut. Em vaig sentir bé, havia mig reparat el metalòfon... fins que va arribar un company i em va dir que l’havia cagada, però bé. Resulta que, com que ara la fusta estava clavada, la vibració de l’instrument i els claus podien fer que s’escletxara el cos del metalòfon... Beneïda ignorància, tan contenta com estava de com l’havia deixat! Perquè és que, a més, ara que li he agafat el gust a això del bricolatge, no em vaig conformar amb un parell de claus, i ja està, no... En vaig posar huit! En fi, que m’acabaren d’afonar amb la crua realitat.

I aquesta vesprada, per a rematar la feina, m’he carregat una persiana de la meua aula, encara no sé com... Crec que el millor serà no tornar a tocar res en una temporadeta, no siga cosa que la ratxa continue, no senyor!