25 de novembre del 2007

A mode de repetició

Em fa ràbia, i molta, ho reconec, però de vegades encara sent una gran tristesa i unes inevitables ganes de plorar quan torne a pensar en l’illa. Alguna vegada, mentre navegue, veig allà lluny el bocí de terra. D’altres, simplement comente a altres mariners la quantitat de tresors que hi vaig trobar en només uns mesos i els ulls es tornen a amarar en un no res.

Trobe a faltar la convivència dia rere dia amb els meus antics companys d’aventures. I no és que el nou viatge vaja malament, no, que també hi ha molts tresors esperant ser arreplegats, però de tant en tant torna aquella vella cançó: “cualquier tiempo pasado nos parece mejor”. Bé, millor, no: diferent. Insubstituïble. Imprescindible. Intentar aturar el temps llavors fou impossible, de la mateixa manera que sé que penedir-se ara per quelcom que no es podia aconseguir és inútil i no fa res més que desgastar. I el desgast no porta enlloc, però allí és.

El matí ha sigut estrany per això mateix. Els records, els sentiments, han tornat a ser massa intensos. No m’agrada, em desestabilitza, em fa pensar que m’estic tornant boja... Algun nom li hem de posar a allò que considerem fora del que creiem normal.

M’agradaria poder, saber, millor dit, explicar tot el que sent, però de vegades les paraules no serveixen per a segons quines coses o, almenys, no es troben al meu vocabulari o en la meua capacitat d’expressió. Perdoneu si sóc repetitiva, ja sé que de tot açò ja he parlat infinitat de vegades, però enteneu-me, enteneu que aquest és el lloc que vaig buscar fa ja dos anys (dos anys!) per a escriure tot allò que em passava, que sentia, que no pretenia explicar a ningú cara a cara per por, per manca de confiança o, simplement, per mandra o “inapetència” de ser jutjada.
I, de moment, a banda d’un concert genial de l’Ismael Serrano el dimarts passat, una actuació de Pot de plom dimecres, i unes jornades estatals d’educació aquest cap de setmana, així estan les coses.

11 comentaris:

Anonymous Anònim ha dit...

Recordo molt bé quan vas començar, ainalma, i em penso que ho has fet molt bé tot aquest temps. Encara que, escriure en un bloc, no està ni bé ni malament. Simplement és. I punt. I no hi ha res que perdonar, només faltaria! Sigues tan repetitiva com vulguis, com sentis, com necessitis. És el teu bloc, és la teva vida, són els teus pensaments. Ets tu i el que vas fent i deixant pel camí. Sàpigues que som aquí (ja ho saps, oi?), que et llegim, que estem al teu costat, que sentim amb tu tot això que et passa, el bo i el menys bo. Vinga, ànim. Ara ens posarem un parell d'ales ben maques i des d'allà dalt segur que tot es veu diferent ;))
Un bes ben gran, guapíssima!

25/11/07 9:16 p. m.  
Blogger èlsinor ha dit...

És normal pensar-hi i girar la vista enrere en més d'una ocasió, i, per més mal que ens facen, són moments passatgers que acaben esvaint-se; cal resistir, ser forts i esperar que passen...i després oblidar-se'n. Ja voràs com demà --si no ara mateix-- et sentiràs millor. Ànim! :)

25/11/07 9:47 p. m.  
Blogger Giorgio Grappa ha dit...

Crec que la cançó deia exactament "cualquier tiempo pasado fue anterior" ;-)

25/11/07 11:05 p. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Moltes gràcies, Isnel. Durant tot aquest temps us heu convertit en persones importants per a mi, malgrat veure'ns i descobrir-nos només per unes lletres en la pantalla d'un ordinador. Però és cert, us sent a prop, i això també em fa sentir bé quan estic així.

Una abraçada ben forta! (que és el que ara mateix necessite).

Èlsinor, ja és demà, sóc a l'escola i he tornat a plorar perquè una companya ha vingut a demanar-me disculpes per un conflicte que hi va haver divendres. Supose que no hi estic acostumada...

No crec que siga això exactament, Giorgio, només diferent. Ja saps que la percepció depén del moment.

26/11/07 10:20 a. m.  
Blogger nimue ha dit...

de vegades tornes i tampoc no és el mateix, no et penses... Els bons records sempre queden. La continuitat té avantatges i inconvenients, però mai torna a ser el mateix.

26/11/07 6:03 p. m.  
Blogger DE TOT UN POQUET ha dit...

Ja feia dies que no podia passar pel teu bloc (massa dies)... però és que no tindre adsl és un pal (de veritat)... de tota manera... seguisc dient-te que m'agrada el que escrius.
Bona vesprada

26/11/07 7:39 p. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Ja ho sé, Nimue. De fet, et podria dir que enguany estic millor que fa dos anys, quan vaig estar on estic ara, cosa que està molt bé. I m'hi trobe bé, de debò, però quan recorde l'escola de l'any passat de vegades torne a sentir-me així. És com si tinguera el cor trencat en dos. Molt estrany, tot plegat.

No passa res, Valldalbaidí, jo també estic sense ADSL i moltes vegades em costa connectar-me. De tota manera, ja saps que les visites són sempre ben rebudes.

Besets.

26/11/07 9:43 p. m.  
Blogger mossèn ha dit...

escriure és una bona teràpia per desfugar-se ... vaja, això diuen ... a vore ... salut

27/11/07 6:08 p. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Doncs em pense que és veritat, Mossèn, i per això ho pose en pràctica...

27/11/07 7:53 p. m.  
Blogger SHADOW ha dit...

Hola noia
He arribat al teu bloc per aquelles casualitats de la vida i m'hi he quedat una bona estona. M'identifico en alguns dels sentiments que descrius i jo també estic malferida. Aniré passant per aquesta, la teva casa, si no et fa res...
Una abraçada

3/12/07 8:40 p. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Clar que no em fa res, Shadow, i sempre hi seràs benvinguda!

3/12/07 9:28 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici