28 d’octubre del 2007

El que m'agradaria dir-te i potser mai no et diré

Saps? Hui he tornat a pensar en tu. Bé, això no és del tot cert... Mai no he deixat de fer-ho, només que hui ha sigut com abans, com ja no volia tornar a pensar-te, a sentir-te. I m’he posat una miqueta trista.

Mai no t’ho vaig arribar a dir, potser per les circumstàncies, potser per falta de valentia, potser perquè no ens hauria dut enlloc. Però vaig estimar-te, i molt. Més del que havia estimat abans. Me’n vaig enamorar. Sé que hi ha qui no ho entén, però és que mai no he pogut triar de qui m’enamore i de qui no. Així són aquestes coses, per molt de mal que faça sentir això per algú com tu, per algú que mai no serà al meu costat.

Aquesta vesprada, asseguda en un autobús, he recordat que mai no vaig arribar a abraçar-te, i he sabut que m’hauria fet realment feliç poder fer-ho. Veges tu, quina ximpleria, només això, una abraçada... Potser és que et trobe a faltar, que necessite saber de tu. Però no vull tornar a patir, no vull tornar a tancar-me en el teu record.

Un any i dos mesos d’absència. Ja són massa les llàgrimes vessades.

Encara que també he pensat que, potser, si alguna vegada ens tornàrem a veure i es donara el cas, et diria que va haver un temps en què vaig perdre el seny per tu, que eres el meu últim pensament de la nit i el primer de cada dia, que per tu vaig passar anys dibuixant estrelles de sis puntes, que em posava nerviosa cada vegada que estàvem passa a prop... perquè no volia que descobrires el que em cremava tan endins. Potser el fet de defugir la teua mirada en algun moment t’ho va desvelar, però t’assegure que vaig lluitar amb totes les meues forces perquè no fos així. De què hauria servit?

A més, ja t’he dit que sóc massa covarda per dir-te tot això, no sé què faig tan sols pensant-ho. Deu ser que hui feia fred, massa fred, i sense voler-ho has tornat al meu pensament.
Però saps què és el pitjor de tot? Doncs que encara sent estima per tu, que sé que encara m’alegraria tornar a veure’t i, qui sap?, potser aquesta vegada poder abraçar-te.

23 comentaris:

Blogger nimue ha dit...

ains, ains, ains... què te vaig a contar, xiqueta...

jo pense que deu ser cosa del fred... sí, tirem-li la culpa al fred.

B7s!

29/10/07 5:22 p. m.  
Blogger èlsinor ha dit...

Cosa del fred, dels núvols blavosos que anuncien el mal oratge, o, com diria Paul Verlaine, dels "sanglots longs / des violons / de l'automne"...

29/10/07 7:18 p. m.  
Blogger mossèn ha dit...

aquest post emana força per un tubo !!! ... salut

29/10/07 8:09 p. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Però, com evitar el fred, Nimue? Ja en vaig passar prou, i no vull tornar a hiverns ja passats :-( Un beset!

Ostres, Èlsinor, no entenc el francés... Només allò que més s'assembla al català, però tinc dificultats per a entendre l'enllaç que m'has passat...

Tu creus, Mossèn? Aleshores... Per què em sent tan feble i, de vegades, tan perduda?

29/10/07 8:55 p. m.  
Blogger zel ha dit...

Quan hi ha estimació, S'HA E DIR... no es pot callar, ja veus que passa. I si després hagués resultat que l'estimació naixia també a l'altra banda? Petonets...

29/10/07 9:45 p. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Per les circumstàncies, Zel, no podia ser mútua... Sé que la decisió que vaig prendre de guardar silenci va ser la més encertada, però no puc evitar pensar que potser algun dia necessitaré dir-ho...

Un beset!

29/10/07 9:59 p. m.  
Blogger èlsinor ha dit...

Doncs ací en tens una traducció al castellà.

30/10/07 12:35 a. m.  
Blogger Awake at last ha dit...

Es el agua, que lo invade todo...

Mks.

30/10/07 1:17 a. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Moltes gràcies per la traducció, Èlsinor! La veritat és que així és com em vaig sentir...

Doncs el cas és que no plovia, Awake, només feia fred.

Besets!

30/10/07 10:22 a. m.  
Anonymous Anònim ha dit...

Doncs jo crec que vas ser molt valenta, ainalma. Els enamoraments que no portaran mai a enlloc només fan mal, encara que de vegades pensis que no i que compensen per altres bandes. El teu escrit ha estat com si em posés davant del mirall. M'ha tocat molt endins. Una abraçada ben forta...

3/11/07 9:45 p. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Moltes gràcies, Isnel. Supose que això és el que m'agradaria poder dir, o el que el cor em diu que hauria de dir en algun moment, i que el cap no em deixa ni em deixarà, possiblement, si es donés el cas.

Un beset!

3/11/07 9:59 p. m.  
Anonymous Anònim ha dit...

Molt documental i il·lustratiu, aquest relat. Com diria el nostre poeta Salvador Jàfer: "per una nova catalanitat, germans de la tribu, enamoreu-vos!"

salut i bon curs,

JCOB

4/11/07 12:56 a. m.  
Blogger Deric ha dit...

ara ja està, ja li has dit!

4/11/07 11:15 a. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Gràcies, Anotacions rizomàtiques. Bon curs a tu també!

No, Déric, ell no llegirà mai això. I jo ja m'ho he dit massa vegades.

4/11/07 1:03 p. m.  
Blogger Dèlia Amorós ha dit...

"Ojalá pase algo que te lleve de pronto". Em sembla molt adequat per a este post...

4/11/07 1:19 p. m.  
Blogger Pedra Lletraferida ha dit...

Pel que tú saps, Ainalma, ara em trobo que sobrevisc gràcies a aquestes i a d'altres abraçades, que donc i que em són donades, mai demanades, sempre regalades, sempre viscudes, desitjades i sentides.

Un petó.

4/11/07 8:12 p. m.  
Blogger Deric ha dit...

uooo!

5/11/07 9:00 a. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

"Una luz cegadora, un disparo de nieve...". Per "aquest post", o millor dit, per aquesta història, em va impactar tant aquesta cançó, Escrits d'urgència.

Sempre ho he dit, Pedra: cap cosa guareix més que una abraçada.

Així són les coses, Déric...

Besets!!

5/11/07 10:08 a. m.  
Blogger Iurema ha dit...

Jo un dia ho vaig fer. Va passar el temps i ja no sentia res i li vaig dir a una persona que havia sigut el meu amor platònic. Va ser un d'aquells instants llaaaaaargs en els que et mira i no saps ben bé de què va l'assumpte. Jo li ho vaig dir com qui no vol la cosa. Fins i tot vaig sentir com un pes es descarregava dins de mi, fins i tot una mica de "vergonya" per confessar-ho. Però tant se me'n donava ja perquè havia passat tot. Em va anar bé per passar pàgina ;) Si més no, va ser divertit!!!!

Un petonet!!

8/11/07 8:34 a. m.  
Blogger Iurema ha dit...

Per cert, he arribat a dir-te que al final sí que em vaig llegir "Te deix, amor, la mar com a penyora"?? El vaig trobar l'altre dia dins d'una caixa encara del trasllat de Bcn i em vaig recordar de tu :) Em va agradar moltíssim :))))))

8/11/07 8:37 a. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

Doncs sí, Iurema, imagine que deu ser una descàrrega poder dir-ho, però quan ja ha passat!! Per això pense que si en algun moment ens tornàrem a veure li ho diria, ara ja podria fer-ho.

Ei, no m'havies dit res del llibre! M'alegra que t'haja agradat, a mi em va impressionar força en el seu moment.

Un beset, bonica!

8/11/07 8:14 p. m.  
Blogger rits ha dit...

Hola ainalma,
Avui he descobert el teu blog i m'ha encatat.
I aquest relat em toca tan de prop!!tot el que dius i sents, és ben bé el que em mou per dins.
Si et serveix de consol, jo sí que he estat covarda: vaig tenir una oportunitat de dir-li, fins i tot una oportunitat per jugar-hi, i la vaig desaprofitar, em vaig espantar,.... i ara el seu record, que en el meu cas es fa present cada dia, no em deixa avançar per enlloc.
Penso que si no el veiés, podria oblidar-lo i alhora em moro de por de no tornar-lo a veure.
Sé que mai li diré res del què sento (és més, cada vegada li parlo menys), però és tan difícil no estimar-lo!!!

una abraçada,
r

22/11/07 3:59 p. m.  
Blogger Ainalma ha dit...

És difícil no estimar a qui s'estima, R, i molt més intentar oblidar-lo, cosa que molt sovint intentem defugint la persona en qüestió. Però eixa no és la clau, ningú no la sap. Simplement, un dia et despertes i veus que ja no et fa tant de mal. I passen els dies, i cada vegada dol menys, i així fins que pràcticament arriba a desaparéixer. Però cal temps, molt de temps, i l'oblit mai no és absolut.

Besets!

22/1/08 2:09 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici