El curs que comença
Ja portem gairebé una setmana de curs i, la veritat, se m’ha fet estrany tornar a un lloc ja “conegut”. Conegut entre cometes perquè sempre hi ha canvis, mai no és el que era. Vaig estar en el col·le on sóc ara fa dos cursos, per si algú no coneix la història. Els xiquets han canviat i no han canviat alhora. Uns estan més grans, altres... com sempre. Alguns s’acostaven a saludar-me i no els reconeixia, s’han transformat! Altres, són nous i encara no ens coneixem. Això passa amb els cursos de 1r i 2n i amb els xiquets nous de cursos superiors. Uns s’alegren de veure-m’hi, altres s’estranyen, estan desconcertats, els mestres que se’n van no solen tornar (i no té res a veure amb el tipus d’alumnat, és que així funciona la nostra Conselleria).
El moment més remarcable d’aquesta setmana? Una de les xiquetes que més hores va passar amb mi fa dos cursos, cosa que ens va unir prou, tantes classes, tantes vegades que he hagut de bonegar-la, tantes xarrades i explicacions sobre les tècniques que utilitzen “para chanar fruta en el bancal del paaaaayo, seeeño”. Quan em va veure per l’escala va vindre a buscar-me:
(Alejandra) -Seño... (una miqueta tallada)
(Jo) -Alejandra !! ?? !! (és una de les que ha canviat molt físicament).
(Alejandra) –Estás aquí otra vez...
(Jo) –Eso parece, sí...
(Alejandra) –Pero, ¿te vas a quedar con nosotros? ¿Nos vas a dar música?
(Jo) –Pues claro!
(Alejandra) -¿Todo el curso?
(Jo) –Sí, todo el curso.
(Alejandra) –Y, ¿para siempre?...
(Jo) –Se intentará...
(Alejandra) –Vale!!! (abraçada)
Veure la cara d’il·lusió que va posar no té preu.
D’altra banda, el canvi de centre m’està costant prou. De ser tres, a ser vint-i-tres, hi ha una diferència. Trobe a faltar, i molt, les relacions interpersonals entre els companys. La major diferència és que, l’any passat, podia estar sola i no sentir-me així, i enguany estic envoltada de gent a tothora i he arribat a sentir-me sola. Hauré de començar a aprofitar les hores lliures...
L’última novetat i sorpresa agradable: hi ha un company valencianoparlant al col·le. Visca!! Podré continuar practicant aquesta llengua!
I, en fi, que deixe d’escriure ja, que m’estan venint massa records de l’any passat i comence a veure la pantalla una mica borrosa...
El moment més remarcable d’aquesta setmana? Una de les xiquetes que més hores va passar amb mi fa dos cursos, cosa que ens va unir prou, tantes classes, tantes vegades que he hagut de bonegar-la, tantes xarrades i explicacions sobre les tècniques que utilitzen “para chanar fruta en el bancal del paaaaayo, seeeño”. Quan em va veure per l’escala va vindre a buscar-me:
(Alejandra) -Seño... (una miqueta tallada)
(Jo) -Alejandra !! ?? !! (és una de les que ha canviat molt físicament).
(Alejandra) –Estás aquí otra vez...
(Jo) –Eso parece, sí...
(Alejandra) –Pero, ¿te vas a quedar con nosotros? ¿Nos vas a dar música?
(Jo) –Pues claro!
(Alejandra) -¿Todo el curso?
(Jo) –Sí, todo el curso.
(Alejandra) –Y, ¿para siempre?...
(Jo) –Se intentará...
(Alejandra) –Vale!!! (abraçada)
Veure la cara d’il·lusió que va posar no té preu.
D’altra banda, el canvi de centre m’està costant prou. De ser tres, a ser vint-i-tres, hi ha una diferència. Trobe a faltar, i molt, les relacions interpersonals entre els companys. La major diferència és que, l’any passat, podia estar sola i no sentir-me així, i enguany estic envoltada de gent a tothora i he arribat a sentir-me sola. Hauré de començar a aprofitar les hores lliures...
L’última novetat i sorpresa agradable: hi ha un company valencianoparlant al col·le. Visca!! Podré continuar practicant aquesta llengua!
I, en fi, que deixe d’escriure ja, que m’estan venint massa records de l’any passat i comence a veure la pantalla una mica borrosa...
Sentit per Ainalma a la/es
10:05 p. m.
20 comentaris:
T'envie un klinex amb pentagrames ;-) .
Gràcies, Giorgio, a estones el necessite...
Dona, en sigueu tres o vint-i-tres, al començament sempre costa una miqueta connectar-hi, i més si no vos coneixeu de res, però ja voràs com amb un parell de setmanes de tracte entre vosaltres la cosa canvia :)
música ???? ... vale, lo aceptamos como animal de compañia !!! ... salut
No, Èlsinor, si conec la majoria dels companys de quan vaig estar allà com a interina. Però, malgrat tot, sí que costa, sí...
Ie, Mossèn, que els xiquets no tenen cap queixa!!! Ni que jo me n'assabente, home! Hehe, de moment va bé la cosa.
Bona nit a tothom!
Tienes que quitarte ese síndrome de Teletubbie.
¡YA!
(La avería del Picassín sigue sin resolverse, de momento el turbo va en una cajita camino de Madrizzz)
XD
Mks.
Quina llàstima que hi haja gent que pense així, Awake... Per això de la síndrome que comentes, ho dic.
No tots poden entendre-ho, què hi farem?
:-S
jo també tinc la síndrome del Teletubbie, Ainalma, no patisques que t'entenc. Els meus xiquets se'm van tirar tots a sobre el dimecres quan em van veure arribar (i els meus no són xicotetes precisament! que els més menuts ja tenen 14 anys!) Em sentia estrella del rock! i això que la majoria ja sabien que tornava... Però m'ho estic passant pipa estos dies.
Espere que et vages trobant a poc a poc...
Estic aqui per saludar-te i portar-me el teu post, amb la fi de llegir-lo mès tard (les obligacions i les prises hem trepitjant els bons moments)
Salutacions.
És que ahir vaig anar prop del col·le de l'any passat i vaig veure el xiquet de anys, Nimue... Hauries d'haver vist la cara que va posar, el somriure, estava excitat! I com es llançava a abraçar-nos... Els trobe molt a faltar, i més sabent, com ara sé, que enguany no estan "bé", els meus xiquets.
Potser abans no he contestat com corresponia del tot, Awake, però estic una miqueta irascible amb el tema, tu saps més que ningú el que ha significat per a mi aquell lloc... I se'n va a la m.
Em sembla perfecte, Nosotras mismas! Benvinguda, i ja saps on sóc.
Besets!
A veces me preguntó si volveré a algún sitio. Me paso la vida yéndome.
Sñif.
AL.
Això pensava jo, Al, però en algun moment es torna, sí.
Espere que tot vaja bé. Jo comence dilluns i ja en tinc ganes. Ja saps que repetisc, però tot són alumnes diferents. Així que em moc entre la tradició i la modernitat. M'agrada.
Com van les obres?
Ja queda poc, Escritsurgència, ja queda poc. Tot va bé, ja saps, dins del que suposa tot plegat, i les obres també van bé, a veure si en unes setmanes ja...
Jo trobo que està molt bé fer i donar abraçades. Si l'Alejandra no ho hagués sentit, no te l'hauria pas donat. Les criatures, amb això sí que no menteixen.
I anirà bé, bonica, ja ho veuràs. Anirà molt bé. Encara que vinguin de tant en tant unes punxadetes d'enyor, anirà bé.
Un bes molt fort.
Sí que és de veres, Isnel, això que dius de la sinceritat de les abraçades dels menuts.
Quant això de l'enyor... Ara mateix, et puc dir que el que sent és impotència perquè les coses no van com haurien d'anar i els xiquets d'allà ho estan passant malament. I quan ho sent em bull la sang!
bé, xiqueta, això dels canvis és lo que té. De fet, m'ho diràs a mi... Tu anima't molt que ja voràs com t'acabes adaptant!!!
Un beset gros!!
Muaks :)
Per cert, feia temps que no em passejava pels blogs i... ai!! és que us trobava a faltar!!!
Iurema! Sí que és de veres, quant de temps! Ja veig que tu també has passat algun canvi que altre... Però bé, com dius, és qüestió de temps (i de no saber-ne, de temps passats!).
Espere que tot et vaja bé, xiqueta!
Un beset!
T'havia deixat un comentari però no el veig. Res... que ja hem tornat i coses com les que contes d'Alejandra són les que mouen la nostra feina.
Un beset
Ui, Valldalbaidí, doncs no sé què ha passat amb eixe comentari... I sí, són aquestes coses les que fan que anem feliços a treballar cada dia. Que no desapareguen mai.
Una abraçada!!!
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici