Records i esperances

Hi ha una cosa que m’agrada fer de tant en tant: tornar la vista enrere i fer un feedback del que ha sigut, fins ara, el meu pas pel món. I, clar està, que mai no he caminat sola. Quan pense en tota la gent que he conegut (almenys en aquells que recorde!), no puc més que sentir-me afortunada perquè, d’una manera o d’altra, la majoria ha sigut gent meravellosa. O, potser, el que passa és que, dels altres, ni me’n recorde. Siga com siga, he trobat un bon grapat de gent que m’ha aportat el seu granet de sorra, gent que m’ha ensenyat, gent de qui, sense que ells ho saberen, he aprés, gent que m’ha animat a mirar les coses d’una altra manera, amb un cristall nou, gent que, simplement, ha estat allí quan l’he necessitada. De vegades, per diferents circumstàncies, aquesta gent ha desaparegut, però de seguida ha sorgit una altra persona igual d’estupenda.

La setmana passada vaig recordar una antiga professora. Em va fer classe fa ja 9 anys, a l’institut, i és a ella a qui dec aquesta vocació meua per la música. No puc evitar preguntar-me on seria ara si no l’haguera coneguda. Quina “drecera” hauria agafat? Bé, el cas és que sempre he sentit que li ho havia de dir, que aquesta persona havia de saber com d’important va ser per a mi, la sort que vaig tindre de trobar-la enmig del meu camí. Però el problema era que des d’aleshores no havia tornat a tenir-ne notícies. Però l’altre dia, aprofitant una espurna de valor que em va animar, vaig buscar el seu número a la guia telefònica. Un to, dos, tres... i va despenjar. Sí, era ella, i després de refrescar-li la memòria, també va saber qui era jo. La conversa va ser una miqueta forçada al principi: jo no sabia com començar i ella no sabia ben bé què volia. Però al final la cosa va acabar bé. La veritat és que, des d’aqueix moment, tinc una tranquil·litat al cos...

És potser un gest sense importància, una cosa que una altra persona no hauria fet, però com em va recordar una amiga l’altre dia, la nostra és una professió en què donem molt i no sempre rebem, o almenys no tenim una recompensa al moment. De tant en tant, també necessitem saber que hem fet bé la nostra feina, que la nostra tasca ha pagat la pena, que no està tot perdut, que algú ens recorda després de 9 anys...

Jo, sincerament, seria feliç si, el dia de la meua jubilació, fent balanç, sabera que almenys he influït positivament en la vida d’un sol xiquet o xiqueta.