Dies llargs (i productius!)

Parauleta de nena bona que tenia intenció d’escriure un post des de la setmana passada. Però, mireu, coses que passen, que entre una cosa i una altra se m’ha complicat tot i ha sigut impossible seure davant de l’ordinador més de 10 minuts. Sí, sí, d’acord... m’ho complique tot jo soleta. El curs ha començat, de moment sembla que amb bon peu, i m’ha enganxat fins al punt que no trobe el moment d’anar-me’n de l’escola, sempre trobe alguna cosa a fer abans de tancar portes. Gairebé podria dir que em tiren perquè me’n vaja a dinar! Però no sóc jo sola qui fa això, per sort he trobat uns companys molt treballadors, dinàmics i amb ganes de fer coses. Arribe a casa tard, dine i me’n vaig corrent a la piscina, que era un dels propòsits d’any nou que m’havia fet (ja sabeu que l’any nou dels mestres és l’1 de setembre, veritat?), o siga, que fa una setmana només que vaig a nadar. I la veritat és que costa molt després de tant de temps! Feia més d’un any que no hi anava i estava totalment desentrenada, però en un parell de dies ja he aconseguit arribar als 70 llargs (abans en feia entre 80 i 90) en 55 minuts, que és el temps que donen. I en eixir de la piscina, a un curs. M’he apuntat aquest matí, i acabe a les 21h., en teoria, i mentre arribe a casa i tot, ja són les 21,30, l’hora de sopar i d’anar-se’n al llit a veure CSI, Hospital Central o el que toque eixe dia. Fa 10 dies que no agafe un llibre, i això que sóc addicta a la lectura! Però em sent bé, molt bé, la veritat. Continua fent-me la guitza el so del despertador, i això no canviarà en tot el curs, n’estic segura, però el café està fent el seu paper.

En només uns dies, 2 en concret, que és el temps que fa que els xiquets són a l’escola amb nosaltres, he aprés un fum de coses: he aprés que no hi ha res com el somriure d’un xiquet després d’analitzar-te durant uns segons en què no t’ha llevat els ulls de sobre (clar, ets la profe nova!), que de vegades és més important el desig de voler comunicar-se que el fet de parlar una mateixa llengua, que hi ha abraçades que no tenen preu, que les llàgrimes dels primers dies de col·le acaben calmant-se i, sobretot, que potser ha sigut una sort aterrar on sóc enguany en lloc de repetir col·le perquè això em donarà l’oportunitat (impagable!) de posar-me a prova a mi mateixa en tots els sentits, de conéixer noves maneres de treballar i d’aprendre dia a dia de la gent que tindré al voltant (d’això últim, n’estic més que segura: ja he començat a fer-ho).

Ara només em falta el més difícil de tot: saber organitzar-me per poder tenir també una miqueta de temps per al blog! Doneu-me uns dies i ho solucionaré, parauleta de nena bona altra vegada.