Reflexions de final de curs

El curs s’acaba i no puc deixar de pensar en el que els espera a la majoria dels meus alumnes de 6é curs. D’ací a unes setmanes acabaran l’Educació Primària i al setembre, en teoria, haurien de començar 1r d’ESO, però gairebé tots sabem que són molt pocs els qui ho faran. Si volguérem alguna resposta als perquès d’aquesta decisió hauríem d’aprofundir una miqueta en la seua cultura, la gitana, i descobrir altres maneres de pensar, de fer, d’actuar... altra mentalitat. Generalitze parlant de la raça gitana en aquest cas perquè el 90% del meu alumnat hi pertany, i perquè aquesta és la situació que es viu, almenys, al meu centre.

En primer lloc, he de matissar que no és el mateix haver nascut xic que xica per als gitanos. Qui naix xic, es troba el cel obert, com qui diu, però qui naix xica... això ja és una altra cosa, la valoració no és la mateixa.

Alguns i algunes dels meus alumnes enguany han celebrat el seu “pidimiento”, com ells en diuen, que és com una festa de compromís amb un xic o xica, segons el cas, triat per la seua família mitjançant un acord fet amb l’altra part. Això vol dir que, segurament, l’any que ve molts d’ells es casaran pel ritual gitano, que elles hauran de passar també pel ritual del mocador per a comprovar la seua virginitat, mocador que, si ix tacat de sang, amb molta seguretat la mare del nuvi lluirà al saló de sa casa, penjat a la paret, i, d’ací a dos anys, com a molt, seran pares i mares d’alguna criatura vinguda al món massa prompte, segons el parer de molts, però no per a ells. I tant prompte com es puga, un altre. Com més, millor... De què viuran, no es preocuparan gaire, només de tenir una família ben nombrosa i que, entre la seua descendència, hi haja, almenys, un xic.

Potser tinguen sort i fins i tot s’enamoren de la seua parella, potser no. Potser puguen dur una vida més o menys feliç, potser no. Potser algun dia imaginen com hauria sigut la seua vida si els hagueren deixat viure la seua infantesa una miqueta més, si no hagueren hagut de créixer tan prompte... potser no.

Això em fa pensar en la sort que he tingut d’haver nascut on he nascut i amb la família que m’ha tocat. He de donar gràcies per la meua cultura i perquè, per molt difícils que semblen algunes coses, com a mínim he jugat i he crescut al meu ritme, he pogut estudiar, triar el meu camí, la meua professió, i sé que algun dia també podré triar la persona a qui estimar i amb qui compartir la meua vida, que no és poc. Sé que el que estic fent és jutjar una altra cultura prenent com a objecte de comparació la meua pròpia, però també sé que si no fos així potser no seria conscient de com n’he sigut, d’afortunada, des que vaig nàixer, i això no ho canvie per res, almenys hui.

Us deixe també aquesta cançó perquè crec que reflecteix prou bé la idea general d’aquest post i perquè, quan la vaig sentir per primera vegada, em van vindre els meus alumnes al cap i vaig sentir un calfred que encara continue sentint quan els mire als ulls. Deixe, com a primer comentari, la lletra de la cançó, per si voleu llegir-la.

Powered by Castpost