I després de les vacances...

Hem tornat a la normalitat, cosa que agraïsc de debò. Horaris, activitats, més cafés del compte... El primer dia de classe sempre es fa especial: la trobada amb els companys, que ja es trobaven a faltar, les abraçades dels xiquets, amb algun “seño, te he echado de menos” xiuxiuejat, la roda de porres a l’hora del pati, els dinars a la sala de professors, el grupet de quatre o cinc que et busca pertot arreu, “seño, ¿cuándo vamos a subir a cantar?”, que em posen un somriure als llavis... En fi, totes aquestes coses que altra gent no veu o que no vol veure. Però la setmana ha sigut curta, perquè només hem treballat dimarts i dimecres, ja que ahir i hui ha sigut festa a Alacant.

Les vacances estan bé des del punt de vista de poder descansar més, fer altres coses, no estar subjecte a un horari (cosa que a mi no m’acaba de fer el pes), però també ofereix massa temps lliure per a calfar-se el cap en coses inútils, en intentar trobar solucions i respostes a assumptes que potser no en tenen, i aquesta és, tal volta, la part de les vacances de què intente fugir tan sovint. Ara toca pensar en altres temes i deixar les dèries d’aquests dies en un racó, amb l’esperança de poder oblidar-les al més aviat possible... Res com tornar a la normalitat... Jo m’entenc.

(M’agradaria dir tantes coses que no puc, explicar tants secrets que em veig obligada a compartir només amb un parell de persones, contar tot allò que sent i deixe de sentir... però tinc les mans lligades, com sol dir-se. Supose que ja passarà, com ja va haver de passar en un altre moment. Només em pregunte una cosa: es notarà en la mirada...?)