Un somni fet realitat ¿?

Qui va dir que faria què per al curs vinent?? No puc esperar, el cor de veus blanques ja està en procés. Bé... ja està format, i dilluns farem el primer assaig! Em moria de ganes per fer-ho i no podia deixar passar l’oportunitat de comptar amb unes veus molt bones que tinc en sisé curs. El cas és que la setmana passada vaig pensar-ho i vaig començar a organitzar-ho tot sense comunicar res a ningú. Per un costat, no volia dir res als companys sense saber abans si els xiquets estarien disposats a fer-ho, però per altre costat havia de demanar permís per a utilitzar la meua aula en les hores del pati. Sort que la persona en qüestió a qui ho vaig demanar va confiar en mi sense haver de donar massa explicacions i em deixà via lliure. Gràcies, A.!

El cap de setmana el vaig passar pegant-li voltes al tema. Estava nerviosa, no sabia com reaccionarien els xiquets i les xiquetes, i més tenint en compte que volia fer-ho en les hores del pati, i això és sagrat per a ells. Tenia proposats 24 alumnes, almenys ara, per a començar, i els vaig fer anar a classe un moment. Ells, que no sabien de què anava la cosa, i jo neguitosa per la resposta... Ho vaig deixar anar de cop: us abelliria que creàrem un cor? Començaren a cridar que sí de seguida, somreien, es van il·lusionar amb la idea. Però llavors els vaig dir que hi havia una part negativa en la proposta, i que era que haurien de perdre un parell de patis a la setmana. També els vaig dir que ho pensaren i que m’ho digueren sense compromís, que ho feren només si realment volien fer-ho, i així i tot, dels 24 m’he quedat amb 20 alumnes! Vaig sentir tanta alegria que vaig baixar corrents, literalment, a contar-ho als companys, que jo crec que no sabien què pensar, si estava bé la idea o si estava acabant de tornar-me boja. Però va ser genial, perquè alguns em van donar el seu recolzament, cosa que agraïsc enormement, i m’han fet sentir, si cap, més entusiasmada. Per fi faré una cosa que sempre he tingut en ment amb la intenció de poder dur-la a terme algun dia.

I sobre quan començar, jo havia pensat fer-ho en tornar de vacances, però els xiquets començaren a demanar-me cada vegada que ens creuàvem pels corredors que per què no començàvem abans, i van insistir tant que vaig haver de dir-los que dilluns farem el primer assaig. M’encisa la idea, no ho negaré! Malgrat tot, sé que qualsevol començament és difícil i que costarà molt de treball que el grup sone, però com que això ja ho sé, ja vaig preparada per a no decaure només encetar la feina.

Sí, aquest projecte em fa realment feliç.