El dia a dia

És increïble com amb el temps arribem a acostumar-nos a les rutines… I les arribem, fins i tot, a necessitar. Fa dues setmanes que no vaig a assajar amb el meu cor perquè l’horari i els dies em coincideixen amb un curs que estic fent de direcció coral, i el trobe a faltar com l’aire! Ara, tampoc no em penedisc perquè el curs és genial, m’encanta, encara que en algun moment ho passe malament, sobretot quan pense que em toca a mi eixir a dirigir… Què hi farem? La por escènica és difícil de llevar. Els gestos que a altres els veig tan bonics, en mi els veig ridículs, artificials, forçats. Però, malgrat tot, m’agrada. Incongruències meues…

S’acosta el dia de la resolució provisional del concurs de trasllats. Dues setmanes per al primer ensurt. No negaré que a la nit em costa agafar la son pensant en això. Però ja em coneixeu. A més, que tinc massa motivacions en aquesta escola… I massa temps per a repetir-me que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades en la mateixa pedra. Jo m’entenc…

D’altra banda, he de dir que estic moooolt contenta amb la tornada de la Nimue! S’ha de continuar endavant, botant els entrebancs i agafant forces de qualsevol raconet per a fer front a allò que ens posa a prova. (I no val això de: ja podries predicar amb l’exemple...). Moltes gràcies, xiqueta, de part de tots nosaltres!!!

I ara no estaria de més que me n’anés a fer alguna cosa de profit, que sóc a l’escola i porte enganxada a Internet des de les 9 del matí! Però hi ha una explicació, eh? Ahir el veí va decidir no connectar-se… En això també sé que m’enteneu.